Alice Cooper, un senyor president al Poble Espanyol

Poques hores després del debat tele­vi­sat entre Joe Biden i Donald Trump, Alice Coo­per, única­ment cinc i dos anys més jove que aquest parell però inqüesti­o­na­ble­ment en més bona forma, tor­nava a postu­lar-se, enfi­lat a una tri­buna i entre dues ban­de­res immen­ses del seu país, com a pre­si­dent els Estats Units. Ho feia, al Poble Espa­nyol de Montjuïc (un espai sufi­ci­ent­ment pin­to­resc com per fer lluir com per­toca l’Alice Coo­per Show), en la quarta nit d’una pri­mera set­mana espe­ci­al­ment intensa de l’Alma Fes­ti­val i durant la inter­pre­tació d’Elec­ted, un vell tema de 1973 (ver­si­o­nat, l’any 1992, ni més ni menys que per  Mr.​Bean) que havia que­dat exclòs del reper­tori en les seves últi­mes visi­tes a Bar­ce­lona. ‘Alice Coo­per for Pre­si­dent!’, es lle­gia en l’estam­pat d’una samar­reta de la boti­gueta de mar­xan­datge. En la cir­cums­cripció de Detroit, la ciu­tat on Alice Coo­per (ales­ho­res un grup, no un can­tant) va emer­gir a finals dels anys sei­xanta i a la qual, l’any 2021, li va dedi­car un disc sen­cer, pot­ser encara hi tin­dria alguna cosa a pelar.

Amb un guió no massa dife­rent del que ja es va poder seguir els anys 2022 i 2017 al Rock Fest de Santa Coloma i, l’any 2019, al Sant Jordi Club, aquest vell amic de Sal­va­dor Dalí i Groucho Marx, escu­dat per una banda metal·lit­zada en què hi des­ta­quen dos gui­tar­ris­tes (el sem­pre sol­vent Ryan Roxie i l’heroïna Nita Strauss), va tor­nar-se a rei­vin­di­car, als 76 anys, com un dels músics amb més bona fusta de la seva gene­ració, tot i que, fa qua­ranta-dos anys, quan una vaga de cami­ons a França, en els moments més bai­xos de la seva car­rera, va frus­trar la seva pri­mera visita a Bar­ce­lona (ciu­tat on no debu­ta­ria fins l’any 2002), ningú hi hagués apos­tat ni un pèsol.

El reper­tori, amb l’excepció d’Elec­ted i, pot­ser també, Cold Ethyl, Wel­come to My Night­mare o Ballad of Dwight Fry, va tenir poc espai per a les sor­pre­ses: clàssics dels anys setanta com No More Mr. Nice Guy, Under My Whe­els, Be My Lover, Billion Dollar Babies o I’m Eigh­teen (que Coo­per, inde­fu­gi­ble­ment auto­paròdic, va can­tar tot recol­zant-se amb una crossa) i cançons molt ben rebu­des per l’audiència (Bed of Nails, Hey Sto­o­pid, Poi­son) per­ta­nyents a la dècada següent, quan el músic va res­sus­ci­tar comer­ci­al­ment gràcies a una ober­tura a sono­ri­tats metàl·liques que –no tant en estudi, però sí en directe– li con­ti­nua encara donant molts rèdits.

Com passa sovint amb músics amb un fons tan gran d’armari, va inter­pre­tar un únic tema del seu últim tre­ball, Road (2023), i va recórrer, acom­pa­nyat de la seva filla Calico, actriu i balla­rina, a alguns dels seus números tea­trals més cèlebres, com el de la camisa de força, la gui­llo­tina o un Frankens­tein de tres metres deam­bu­lant per l’esce­nari (no hi va haver, però, a diferència d’algun xou seu recent, cap serp). Al final, School’s Out (amb un tros­set, com fa des de fa uns quants anys, e l’Anot­her Brick in the Wall de Pink Floyd) i la pre­gunta de què deu men­jar aquest home cada matí per esmor­zar.

Durant dècades, poder veure Alice Coo­per a Bar­ce­lona va ser un somni impos­si­ble, D’un temps ençà, el seu xou, cada dos o tres anys, no passa mai de llarg. I, quan ja no hi sigui, sens dubte, se’l tro­barà a fal­tar.