Fa deu anys que a La Iaia els va canviar l’ànima arran del seu segon disc, On és la màgia? (2014). I catorze, de la cançó Jo vull ser la meva iaia, un “himne” singular i declaratiu que havia de cloure el concert de retrobament amb el públic que envoltava en cercles concèntrics Ernest Crusats, Jordi Torrents i Jordi Casadesús. Va ser un dels molts moments de comunió, segurament el clímax, entre el trio osonenc i els seus seguidors, que desitjaven trencar amb la veu de fan, la que no s’oblida les lletres perquè s’han après amb la facilitat de la joventut de deu anys enrere, un silenci massa llarg.

Feia sis anys que La Iaia no tocava en directe i a l’Auditori de l’Ateneu, en el marc del Festival (A)phònica de Banyoles , era el lloc i el moment per reprendre el que segurament, vist l’èxit de convocatòria –entrades exhaurides– i l’ànima del públic, no haurien d’haver deixat enrere. El folk mengívol i tamisat pel pop i l’electrònica ha madurat amb potència i força escènica, sense oblidar la delicadesa juganera i el deix melancòlic en la veu d’Ernest Crusats. El directe de Banyoles és el primer dels quatre concerts amb els quals celebren l’efemèride dels deu anys en què l’ànima musical i personal va mutar. L’os, La millor flor del balcó i On ets, Matilde es van escoltar com a èxits intergeneracionals que són i infants que fa deu anys encara no eren un projecte de vida vivien el concert com ho devien fer els pares amb deu anys menys. Es va veure com la complicitat entre els músics es manté, com quan es van intercanviar instruments o van optar per centrar-se en un final apoteòsic mentre el públic ho donava tot cantant Twist and shout .

La de dissabte va ser la sisena actuació de La Iaia a l’(A)phònica de Banyoles. Havien actuat a la plaça del Teatre, navegant per l’estany i a La Muralla, on van col·laborar amb Markooz, un dels referents del beatbox a l’Estat. Va tornar dissabte a l’(A)phònica i, a banda de l’actuació a La Muralla, va repetir col·laboració amb La Iaia, en un altre dels moments d’alta intensitat del concert.

Fa tretze anys, Alba Carmona era una de les integrants de Las Migas, i amb elles havia participat en el festival banyolí. El 2018 va decidir emprendre un vol en solitari i al claustre del monestir de Sant Esteve de Banyoles va demostrar que és una veu tan versàtil com personal, que tant enamora versionant el Tango de las madres locas de Carlos Cano com amb la preciosista La plaça del Diamant de Ramon Muntaner, amb una veu rogallosa, més queixosa, més viscuda i amb què esdevé una Colometa més poderosa. Igual que la cançó que va escriure a l’àvia Carmela i que són tantes Carmeles i tantes iaies. Acompanyada pel guitarrista Jesús Guerrero, virtuosisme pur, va presentar cançons del seu segon disc, Cantaora. Públic dempeus en un concert bonic, excel·lint en l’essència del festival banyolí.

L’anvers d’Alba Carmona va ser l’actuació de divendres de Marina Herlop. De formació musical clàssica, pianista i compositora, la seva proposta escènica, amb una estètica d’heroïna del manga, entre oriental i futurista, combina el piano de cua amb els sintetitzadors. Capes i capes instrumentals perquè hi sobresurti la veu, que tant evoca inintel·ligibles cants tribals i sons de galàxies llunyanes com pica l’ullet a la tradició parafrasejant Damunt de tu només les flors de Mompou.

Gorka Urbizu va alçar el puny antifeixista abans de cantar Maravillas , sol, a l’escenari de La Muralla, el divendres a mitjanit. Un homenatge musical al que no s’ha d’oblidar. Mai. Maravillas Lamberto era una nena quan els feixistes la van violar i assassinar a Larraga (Navarra). Després de 25 anys al capdavant de la banda de rock Berri Txarrak, el músic navarrès ha buscat un nou començament musical amb Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i amb la producció de Jordi Matas ha apostat per una sonoritat nua i delicada, de cantautor. Va presentar aquest nou inici, Hasiera Bat, a Banyoles en un concert amb banda, un directe d’intensitat delicada, introspectiu, com la reflexió –íntegra en català– que va fer sobre el pas dels anys arran del fet que la neboda ha après a comptar fins a vint. Vint anys.