No sabria dir quants bolos he fet d’aquesta obra. Passa que és el més fàcil de ven­dre, perquè som dos i no neces­si­tem res; anem amb una mot­xi­lla… Al final el més comer­cial és el més sim­ple, i el Yukali estava fet per anar amb male­tes, i al final per 500 euros hi anàvem, també. L’altre dia em van tru­car de la d’Arbúcies, per si la podia fer el 2024. El pro­gra­ma­dor no l’havia vist mai, però n’havia sen­tit a par­lar molt. Iden­ti­fico Yukali com una obra de tex­tos de la infància, però parla sobre la des­fo­res­tació i el clima, i tot això, que és un espec­ta­cle...

Ara és un espec­ta­cle madur. Estic con­vençuda que un espec­ta­cle neces­sita temps, i que és bonic donar-li aquest temps, i també com a espec­ta­dor saber el procés d’això. Quan jo estava estu­di­ant, m’agra­dava anar al circ d’hivern el pri­mer dia i l’últim. Era bonic, això.

I tant, sí. Perquè quan tu tre­ba­lles d’això tot, té valor. No ho mires una cosa com a públic. Com a pro­gra­ma­dor és dife­rent o com a crític, perquè tu vols que el públic ho tin­gui tot mas­te­gat o que fun­ci­oni. Però com a cre­a­dora t’agra­den veure els pro­ces­sos, l’espec­ta­cle obert. I és molt més interes­sant veure això i valo­rar altres coses que no pas un entre­te­ni­ment.

No sé, s’ha des­pu­llat del vídeo, de la imatge de la nena, la capsa, de la guerra. Anem a la poe­sia, fem qua­tre poe­mes i és un cafè tea­tre. Ens ho pas­sem bé i aquest moment al final és com­par­tir, com­par­tir és viure.

I tota aquesta història amb els ado­les­cents, amb l’Ins­ta­gram. Tinc amics que tenen filles ingres­sa­des per l’expo­sició que com­porta i de la inse­gu­re­tat que genera un indi­vidu...

És clar, és que en una foto has de dir mol­tes coses. La diva par­lava de la ferida amb el pare. Què bus­ques quan t’expo­ses tant?

A par­tir dels 15 vaig començar a fer ani­ma­ci­ons, als 17 anava amb xan­ques i als 18 feia els cafè tea­tres i tenia la meva com­pa­nyia de per­for­mance.

Em fas pen­sar en Roge­lio Rivel, Ell era acròbata i quan es va fer gran es va pas­sar a pallasso. Tots tenim la imatge amb la cadira. Neces­si­tava un bagatge perquè aque­lla acrobàcia damunt la cadira fos igual d’interes­sant que un doble mor­tal. Com en Pol­trona, amb els seus equi­li­bris. Hi par­lem sovint amb els Escar­lata i els Galin­dos. Es tracta de veure com un artista de circ evo­lu­ci­ona a un artista plàstic cre­ant la tensió del circ amb imat­ges.

En Blai [Mateu, cofun­da­dor de la com­pa­nyia] tenia aquesta dèria o aquest objec­tiu, com a bon àries que és: donar valor al circ, com en tenen el tea­tre i la dansa. El circ sem­blava abo­cat al car­rer. Som el cosí pobre o el germà petit, que es diu sem­pre, no? Ell tenia aquesta cosa de donar-li una volada d’eli­tisme.

Té molt públic. Però quants bolos té Baró d’Evel a Cata­lu­nya? I a Espa­nya? Els encan­ta­ria venir aquí a fer gira.

Però és un tea­tre. Per a nosal­tres anar al TNC va ser un sos­tre: No és una porta d’ober­tura: és un sos­tre de blo­queig. No hi ha res més. No és com a França que si fas una zona, després fas l’altra. Anar a fer Desdèmona al TNC és la mort de Desdèmona. És l’última case­lla. Hau­ria de ser al con­trari: els tea­tres hau­rien de ser al prin­cipi.És una llàstima perquè està rodadíssim. Si pri­mer fas tem­po­rada i després fer bolos, és xupat. I pots bai­xar de preu, pots anar a mun­tar més ràpid, pots mirar subs­ti­tuts… Avui, a Cata­lu­nya, sovint, el circ entra als tea­tres per morir. Per exem­ple, les pro­duc­ci­ons del Lliure no volen que sur­tin i, fins i tot, les de Nou Bar­ris.

Ara par­laríem de tot aquest engra­natge que no fun­ci­ona. Hi estem tots d’acord. Hauríem de veure, com hau­ria de fun­ci­o­nar. Som molts agents que hauríem d’acon­se­guir posar-nos d’acord i com­pro­var quin seria l’engra­natge perquè totes les rodes fun­ci­o­nin. Diem que Cul­tura és salut per al públic. Com ho fem perquè una pro­ducció pública tin­gui una vida salu­da­ble i arribi al màxim de per­so­nes? Que sigui tan democràtic com sigui pos­si­ble. Aquest és el repte que tenim encara tots els que ens dedi­quem a cul­tura pública.

Sí, hi ha molts detrac­tors també, no? Molta gent que cri­tica i no pro­posa. I això també costa de vèncer. Aquest sec­tor encara està molt ferit, també.

Aquests diners se’n van a la brossa, sí, sí. És una llàstima, sí.

És clar, no sé com n’acon­se­guei­xes, de bene­fi­cis. El bene­fici, no només per la nos­tra feina que són 300 euros, tam­poc és tant, sinó el bene­fici social. O sigui, si això es queda pre­cari, amb mala qua­li­tat i sense fer gira, aquests diners públics que van a la cul­tura, de què ser­vei­xen? Per pagar uns ves­tu­a­ris que ningú mirarà, o una esce­no­gra­fia que no rodarà. Al final, pagar un direc­tor que, mira, haurà fet una feina, o un músic que haurà fet una feina que no ser­virà de res, saps? O sigui, si no ha de curar ningú aquesta cul­tura pública, de què ser­veix? Si no li hem de donar qua­li­tat… Són opi­ni­ons d’una pallassa que no vol ser política però sí fer política, que pugui aju­dar, a dir el que no està fun­ci­o­nant i el que no ens convé.

Des de la seva cadira els costa més de veure. L’altre dia vam fer un exer­cici molt bonic amb la política de Reus, i ens va pre­gun­tar quin eren els nos­tres timings, quin és el cir­cuit que fem per a la pro­fes­si­o­na­lit­zació. I això ningú ens ho pre­gunta de nosal­tres, Anem a tro­bar on s’atura l’engra­natge. Anem a solu­ci­o­nar-lo. No ens pre­gun­ten “Des que sor­tiu de l’escola: A on aneu; com us apun­teu els autònoms o no sé què, per fer-vos una asso­ci­ació, una empresa, que sigui, i després què feu”. I després dema­nem... Ningú ens ha pre­gun­tat prou. No en són cons­ci­ents.

No en poden ser més, perquè a la vegada que quan es fa un pro­jecte gros, com ‘Desdèmona’, per exem­ple, té la vida difícil si no roda fora. I qui tria els diners de cul­tura per a la pro­gra­mació?

Em diuen que els tècnics de Cul­tura tenen molt poc marge de mani­o­bra, que ells tenen pen­sat de pro­gra­mar coses molt gua­pes, però que no hi arri­ben.

Jo també ho sento. Vaig arri­bar el 2007 amb un cir­cuit de la hòstia. I de cop i volta el 2008 la reta­llada havia d’estar els tres pri­mers llocs del rànquing per poder anar de gira, com a quota. I si que­da­ves el quart lloc, ja no ana­ves de gira. I després el 2012 ja vam morir tots. Sí, sí, per mi va ser així, també. Vull dir, a l’època de vaques gras­ses, que no ho eren, només es trac­tava de feina. Era nor­mal.

Sí. Exacte.

El que diu Shakes­pe­are és tan ampli que pots par­lar del que t’interessi. És per això que té públic, que té tant d’èxit, perquè t’hi tro­bes. A Desdèmona, tenia mol­tes ganes de par­lar d’aquesta mater­ni­tat o d’aquesta dona callada d’aquest tabú tan gran de la dona en aquest món social. I amb La innom­bra­ble, també, seguim amb el tabú de la dona, perquè la Lady Mac­beth és un gran tabú, ella mateixa. I segueixo par­lant d’aquests pro­ble­mes i de com veig el món. A Yukali par­tia de Tot espe­rant Godot i bar­re­jat amb Koltès. I La diva era una pel·lícula. Dra­matúrgi­ca­ment, m’agafo a estruc­tu­res exter­nes. I ara m’agafo a l’Otel·lo per par­lar de la violència de gènere i m’agafo a la Lady Mac­beth per par­lar de la tragèdia medi­terrània dels immi­grants.

Depèn de qui porti més ingres­sos a casa. No és tant d’home o dona, ni de mare o fills. El meu marit, com que és belga i tre­ba­lla en com­pa­nyies bel­gues, porta més ingres­sos que un artista de circ d’aquí. Amb els meus pares pas­sava igual. El meu pare era el que em dut­xava, el que ren­tava els plats i tot.

El que és humà és el con­tacte. Ara, hi ha mane­res molt boni­ques. Per exem­ple, Ani­ma­la­rio feia cur­sos en què tre­ba­llava en la dra­matúrgia. Hi havia gent que pagava com un curs perquè li interes­sava tre­ba­llar amb l’Andrés Lima. Hi havia artis­tes con­vi­dats i artis­tes que ja for­ma­rien part del repar­ti­ment. I es com­ple­tava amb alguns dels altres alum­nes. A través del curs, des­co­brei­xes per­so­nes. Hi ha mane­res de fer-ho. No és ben bé un càsting, però tu hi vas conei­xent per­so­nes.

Veus la gene­ro­si­tat de la gent. Al final, un direc­tor el que vol és tre­ba­llar tran­quil i amb gent gene­rosa, perquè tu tens ganes de ser generós. És el que dic, al final són pro­jec­tes artístics. Si ho hem de fer comp­tant els euros, quin avor­ri­ment, no?, ens hauríem dedi­cat a una altra cosa.

Exacte. Ani­ria a una altra cosa.

Cada exer­cici de circ té una emoció o et genera una emoció: cada equi­li­bri té una emoció dife­rent. No són les matei­xes sen­sa­ci­ons l’acrobàcia de terra que la bàscula. Cadas­cuna té uns tem­pos i ins­tru­ments con­crets. Hi ha caràcters, com els músics: un saxo­fo­nista o un can­tant tenen dife­rents estímuls.

Són per­so­na­li­tats.

Sí, sí. Mira quins cos­sos tenen els músics. Es com­prova només mirant els cos­sos dels de la Vella Dixi­e­land. Només cal obser­var-los i anar a sopar amb ells i mira si parla molt el bai­xista. I mira la can­tant si parla molt, o el saxo­fo­nista. És molt interes­sant. És bonic veure els caràcters de cada acròbata, de cada dis­ci­plina, i casar-la amb l’emoció del monòleg. Cada rèplica crida una dis­ci­plina, com ja feia Verdi amb els ins­tru­ments.

Ens hem ins­pi­rat en l’estètica de Fellini. Hem aga­fat la música de Nino Rota com a ins­pi­ració. Després també he uti­lit­zat els músics que teníem a Desdèmona i els he dei­xat força lli­ber­tat pel que fa al mar Medi­ter­rani, perquè tenia ganes que hi apa­regués la feina d’Open Arms.

Mac­beth comença en una platja, on les brui­xes pro­vo­quen una tem­pesta. El que m’ha fet triar Mac­beth és el leit­mo­tiv: el que és bonic és lleig i el que és lleig és bonic. Ara és una tragèdia medi­terrània. Venen d’una guerra de Síria, per exem­ple. Després d’arri­bar a Tur­quia han aga­fat un vai­xell i han arri­bat a Lam­pe­dusa o a l’illa de Les­bos.

Els que poden fer el salt cap a Europa són els que tenen recur­sos: els que venen són els mili­o­na­ris. Si entrem a la dra­matúrgia pro­funda, el mis­teri de l’obra és deci­dir què vol dir el destí de les brui­xes? Elles en diuen el destí, com un ora­cle, i ell acaba fent el que li han dit les brui­xes con­tra la seva volun­tat, com a les tragèdies gre­gues. I lla­vors el bonic era com actu­a­lit­zar aquest destí amb els tirans de avui en dia, no? les polítiques de Rússia, les polítiques d’Israel, les polítiques ame­ri­ca­nes, les polítiques argen­ti­nes o de tota Àfrica. Com els tirans obli­guen una per­sona a aga­far un vai­xell i suïcidar-se al Medi­ter­rani. Per què ho fa, aquest polític? D’on li ve, aquesta ferida per arri­bar a obli­gar la gent a aga­far un vai­xell? Lla­vors, quan pre­gun­tes això, dius que també deu tenir una ferida. Diuen que Hit­ler era mig jueu. Mac­beth, amb Ban­quo, tots dos com a immi­grants, arri­ben a la platja i els pro­nos­ti­quen el destí: l’un acaba sent tirà i l’altre acaba sent la víctima d’aquest tirà. Però el seu fill for­marà part d’Europa. Que és la veri­tat. Al final Europa estarà feta de tota aquesta gent que està arri­bant i que es bar­re­jarà amb nosal­tres i que serem tots. Com ja ho som ara (soc filla d’un argentí). Tots estem bar­re­jats de fa gene­ra­ci­ons. Aques­tes polítiques euro­pees de fron­te­res estúpides només fan feri­des i creen pròxims tirans.

Al final, al tea­tre el que fas és no només de mirar-ho sinó de donar-li un ele­ment trans­for­ma­dor. El que volem nosal­tres és que no hi hagi feri­des el que volem és que no hi hagi fron­te­res.

Shakes­pe­are és infi­nit. Iago, a ‘Otel·lo’ té una ferida molt gran amb la seva mare. Ell vol por­tar-li coses bones però com que la mare no el valora acaba des­truint com li ha fet la mare, que l’ha des­truït. Acaba des­truint el que estima com que ell està bas­tant ena­mo­rat del Othel·lo. I un cop, Othel·lo, se’n va amb Desdèmona, el des­truirà. I des­truirà Desdèmona perquè ha demos­trat que l’amor fa mal. A Lady Mac­beth li han tret el poder. Ella era, en la història real, l’hereva del regne. El suc­ces­sor del seu pare va can­viar va can­viar la llei de suc­cessió i va fer que ella no pogués ser l’hereva en favor del seu cosí. Doncs en aquest moment ella s’empipa. Està molt enfa­dada perquè li han tret el poder i lla­vors es casa amb Mac­beth. Quan arriba el seu cosí, diu al marit que és el moment de matar-lo perquè ells era real­ment l’hereva. Lla­vors arri­ben les brui­xes i li ho arre­glen. Li diuen: “Tu seràs el futur rei.” El des­en­ca­de­nant és la pre­o­cu­pació de Lady Mac­beth de recu­pe­rar un tron que li cor­res­po­nia. Mac­beth es troba que li augu­ren el destí.

És el que fem nosal­tres. Fem que la Lady Mac­beth siguin les tres moi­res. Les matei­xes actrius fan de Lady Mac­beth i de moi­res. Cadas­cuna té un color, perquè en la mito­lo­gia les brui­xes del destí es clas­si­fi­quen en les de color blanc (que és on s’escriu el fil del destí), el dau­rat (que són els bons augu­ris) i el negre (els dolents).