Hi ha una tendència clara que en veiem més, però no podem predir quan arribaran. Durant vint anys, i fins abans de la pandèmia, teníem en marxa un programa de seguiment i monitoratge que ens ha permès obtenir dades validades científicament. El que hem anat veient és que hi ha una gran variabilitat: un dia poden aparèixer durant tres dies a Castelldefels i, l’endemà, a Barcelona o a Roses. Normalment, no són a les platges més de tres dies.

Es va considerar que ja no era prioritari, i això que no era un programa gaire car, només calia contractar dues persones durant sis mesos per fer la validació de les dades que ens anaven arribant. Per sort, en tots aquest anys de feina hem pogut fer molts contactes i continuem recollint dades, encara que no sempre es poden validar.

Hi ha diversos factors que s’han de tenir en compte. D’una banda, a Catalunya tenim les meduses costaneres, que es desenvolupen a partir de pòlips que s’enganxen al fons. Quan les condicions ambientals són les adequades, es converteixen en meduses, es reprodueixen i els ous fertilitzats es transformen un altre cop en pòlips. Normalment, aquest cicle passava a la primavera i a l’estiu, però el fet que augmenti la temperatura de l’aigua fa que es repeteixi més d’un cop durant l’any i, per tant, hi tenim més d’una generació de meduses convivint. A més, com que la costa cada cop està més construïda i hi ha més substrats artificials, els pòlips tenen molts llocs on instal·lar-se. I, d’altra banda, tenen menys depredadors. Els pòlips també són urticants i no tots els peixos se’ls mengen. Els depredadors naturals, com ara les tortugues i els crancs, segons les espècies, estan desapareixent, i això també fa que n’hi hagi més.

El 70% són Pelagia noctiluca [també coneguda com a “medusa luminescent” o “clavell”], que té uns colors ataronjats i es pot veure brillar de nit. Però en aquest cas es tracta d’una medusa de mar endins, que ha perdut la seva fase de pòlip i que no es reprodueix a la costa. Fan eixams de milers d’exemplars i arriben al mar desplaçades per corrents i brises marines, i no poden retornar a mar obert i moren. En aquest cas, el factor que fa que en veiem més és la sequera. L’aigua de la costa menys salina fa una mena de barrera natural que impedeix que arribin prop del litoral, i quan no baixa prou aigua als rius aquesta barrera no funciona. Està comprovat que els anys més secs hi ha més meduses.

Són molt importants en la cadena tròfica. S’alimenten de zooplàncton i al seu torn serveixen d’aliment per a altres espècies, com les tortugues que hem comentat anteriorment. Són una molt bona aportació de proteïna. A alguns peixos els surt més a compte menjar-se la part no urticant d’una medusa que buscar altres preses. El problema és que ens deixen els tentacles a nosaltres!

Les targetes van bé, però jo no ho faria amb una Visa... El més important és no tocar les restes amb els dits. Qualsevol plàstic pla pot anar bé: una ampolla retallada o un altre estri que tinguem a l’abast. El que cal és saber que quan et pica una medusa no s’ha aplicar sobre la pell ni amoníac, ni alcohol, ni aigua dolça, ni un embenatge compressor, ni vinagre...

No. El vinagre, com tota la resta de productes que he citat, pot ser pitjor. Quan la pell entra en contacte amb la medusa, no es disparen totes les seves cèl·lules urticants. I aquests productes el que fan és afavorir que s’acabin de disparar les que encara no ho han fet. El vinagre sí que funciona amb altres tipus de meduses, les cubomeduses, que poden ser fins i tot mortals, però que de moment aquí encara no han arribat.

No sabem què pot passar, però no és impossible que acabin arribant, per això cal estar molt a l’aguait. De moment, el que hem d’entendre és que caldrà conviure amb les meduses a les nostres platges. De cubomeduses, ja n’hi ha hagut registres a la zona de Múrcia. I un factor que s’ha de tenir en compte és la navegació, ja que els vaixells són un element d’introducció d’espècies invasores. No es pot descartar que acabin arribant. I en aquests casos sí que és de molta ajuda aplicar vinagre. Però insisteixo: no en coneixem cap cas a la costa catalana.

És molt important netejar la ferida amb aigua de mar i aplicar un xoc fred. No directament amb glaçons, però sí amb gel embolicat, per exemple, amb plàstic. El xoc fred el que fa és descompondre el verí i que no sigui tan greu la picada. També es pot recomanar anar a la platja amb alguna pomada que tingui cortisona i antisèptic. En qualsevol farmàcia la poden recomanar. A mi, tenir-ne a mà em va salvar d’una picada important.

Es calcula que uns 40.000. En més d’un 90% dels casos, la picada se soluciona a la platja mateix. Però sempre hi ha un 6% o un 7% dels casos que acaben necessitant atenció mèdica. L’hospital Clínic de Barcelona ha desenvolupat un protocol per a les picades més greus, pioner a Europa. S’ha de tenir en compte que el cos reacciona i es fa sensible a les toxines urticants i que una segona picada podria ser molt pitjor. Per això cal estar ben informats.

A Indoxina en tenen grans quantitats i s’utilitzen tradicionalment com a aliment o fins i tot de manera industrial per produir pinsos per a aqüicultura. Són una molt bona font de proteïnes i col·lagen. Aquí hem engegat un programa per veure si els pescadors en poden treure profit si les recullen. El problema és que el 90% del cos de la medusa és aigua i, per tant, se’n necessitarien quantitats molt grans. Sí que s’està provant amb el cultiu de pòlips, i també tenen molt d’interès en l’àmbit de la biomedicina. Una altra cosa és que la Unió Europea estableix unes normes molt estrictes per poder-les comercialitzar com a aliment, amb proves toxicològiques que resultarien molt costoses. De tota manera, puc dir que jo he tastat una medusa d’ou ferrat, i m’estimo més un bon pa amb tomàquet.