El meu avi Alfonso i la meva àvia Rosario van obrir el 1934 el que primer va ser una botiga d’embotits en aquest local que era un magatzem de pells. De fet, el terra encara és el mateix. Després el negoci el va continuar el meu pare, un segon Alfonso, amb la meva mare, Ramona, i ara el porto jo, el tercer Alfonso, i ja m’està ajudant una de les meves filles, la Clàudia. Per tant, jo soc la tercera generació i la Clàudia, la quarta. Nosaltres vam ser els primers a fer entrepans de flauta.

Nosaltres veníem embotits –el nostre ibèric és famós a tot Barcelona– i érem una “casa de menjar” com es deia aleshores. La meva àvia cuinava al pis de dalt, feia cuina de cullera per als qui ho sabien o els clients de més confiança. A la botiga venia la gent a comprar embotits, però moltes persones que treballaven en les empreses tèxtils que hi havia a la zona volien la seva llesca de pa amb embotit. Així vam començar a fer els entrepans. Primer eren de pa de pagès, després van ser llonguets fins que un dia el meu pare i per satisfer un client va fer un entrepà de flauta, amb el pa allargat. I va tenir tant èxit que ens va fer famosos com el primer establiment que fèiem entrepans de flauta. Hi ha una certa discussió amb un altre establiment sobre qui va fer les primeres flautes... una rivalitat sana, en tot cas.

Fem de tot, tot el que satisfaci els nostres clients: entrepans, platillos i tapes o plats sencers de cuina de proximitat i quilòmetre zero, amb els ibèrics i les croquetes de protagonistes.

Només et puc dir una cosa: nosaltres ja tenim reservats any rere any els nostres porcs en una finca de Los Pedroches, que està entre Castella-la Manxa i Còrdova, pernil de gla cent per cent ibèric. Després de la matança, una fàbrica de Guijuelo ens fa el producte, que aquí, com podeu veure, vola perquè és el que més demanen els nostres clients. El 2020 el pernil de Guijuelo que comprem va ser considerat el millor pernil ibèric d’Espanya, premi que ens va fer molta il·lusió, com si també ens el donessin a nosaltres.

Tenim obert de les vuit del matí a les dotze de la nit i, calculant així per sobre, crec que puc dir que cada dia a Casa Alfonso servim a quasi 580 persones. Algunes venen només a fer un cafè, però la majoria mengen tapes i platillos. Tenim molts clients fixos, aquesta és una de les grans fites i la identitat de casa nostra, l’estimació dels assidus, a qui considerem família.

Des de fa noranta anys ve molta gent de Barcelona i rodalia. Alguns ara són avis i venen amb els seus nets i em recorden que ells havien vingut aquí quan eren petits amb els seus avis. Molts dels nostres clients són gent de teatre i gent que va o torna del teatre. És molt típic venir a fer unes tapes i uns vins a Casa Alfonso i després anar a un espectacle. Com que estem al centre de Barcelona, tant venen els que van al teatre Borràs, al Tívoli com els que van al Liceu. També tenim molts clients que venen a esmorzar cada dia, a fer un esmorzar de forquilla.

No reservem taula però els nostres clients acaben sempre asseient-se al seu lloc de cada dia. Com que això ens agrada molt ara tenim dues taules amb una xapa on indiquem que una era on s’asseia sempre el meu avi i l’altra, on s’instal·laven les tietes, les germanes del meu avi. La gent es pensava que eren bessones i no ho eren, i molts dels nostres clients entraven al local només per saludar-les a elles i ja s’hi quedaven.

Taules fetes seguint les que hi havia originals, que es van acabar fent malbé. Les primeres eren de marbre amb el peu de ferro, molt típiques de fa tants anys; després van ser de fusta. Quan les vam haver de canviar les vam fer de marbre emmarcades en fusta, precioses. Però ep! Les cadires, les làmpades i la barra són originals.

Sí, i tant. Abans les coses es feien bé i perquè duressin, no com ara que tot es trenca, i certament que han durat, amb moltes cures, això sí. Les cadires, les de vímet del menjador gran i les de fusta del menjador més petit, del menjador secret, que en diem, són de quan l’avi les va compar ara fa 90 anys. Les làmpades també i la barra ja és una altra història. És de marbre allargada. La va començar el meu avi quan la botiga no ocupava tot el local i la va allargar el meu pare quan va ampliar. Jo he agafat encara més espai per a restaurant, però la barra ja l’he deixat com estava; és prou llarga i no cal tocar-la.

Tenim l’espai més gran, on van la majoria de clients, i un espai amb poques taules, allargat i estret que és com un reservat, per si un client el necessita. Quan tothom fumava aquest espai era el dels no fumadors. La decoració, per això, tant al menjador gran com al petit, paret per paret, manté l’estil del 1934.

Nosaltres no hem volgut fer un local modern, canviar la decoració com han fet molts. Hem mantingut el terra de quan era una adoberia, les parets, les cortines de color vi vermell, les làmpades que fan una llum grogosa. Els quadres, un cartell històric, les fotos...Volem ser el que hem estat sempre, que pel que sembla continua agradant molt. I no només pel menjar, també pel tracte que donem.

Sí, i això que no paguem per sortir a cap guia. El que sí passa és que els clients s’ho van dient els uns als altres i quan venen aquí ja saben on són i què volen.

Embotits i croquetes, sobretot, que en tenim de tot tipus. De croquetes en fem de pernil ibèric però també de pollastre rostit, de morro de bacallà, de sèpia amb tinta, formatge rocafort amb ametlles, bolets amb foie...però com veus fem de tot: amanides, pasta, cassoles, cremes, carns, peix, pasta, ous... fins i tot arrossos: l’arròs Casa Alfonso, per exemple, és boníssim: porta pernil ibèric, ous de Calaf, bolets i botifarra negra.

Fem ous de tot tipus. Quan en tenim d’estruç en fem plats que en poden menjar fins a sis persones; aquests s’han d’encarregar, però. De fa molts anys els qui els agraden els ous ja saben que han de venir a casa nostra.

El que és excepcional és que la carta de vins, com la del menjar, la fem amb suggeriments dels nostres clients. Un client em diu: “Tens el vi tal o qual?” I si no el tinc, el compro perquè el pugui tenir la següent vegada que vingui. Al final, moltes vegades, es queda incorporat a la carta. Amb el menjar fem igual, fixa’t que cada dia incorporem a la carta entre set i nou suggeriments nous, els que ens fan els clients. Avui, per exemple, entre els suggeriments tenim una croqueta de sobrassada amb Brie, una amanida de llenties mini amb tomàquet i pernil o calamarsons de platja amb ou ferrat. I de postres, com a suggeriment avui tenim un panettone mini.

És una novetat, un panettone fet pel pastisser i amic Oriol Balaguer, un dels millors pastissers del món. Un dia li vaig dir: “Escolta, Oriol, un panettone gran és difícil de servir. Per què no me’n fas un de mini?” I aquí els tenim. El de xocolata negra amb quenelle de nata, com bé dius, i el de gianduja i castanya.

Sí, els amics del Disfrutar ara són els millors del món. Estan convidats a la festa que farem aquest setembre per celebrar els nostres noranta anys, igual que el Ferran i l’Albert Adrià, els germans Torres, els Roca, molts altres cuiners de casa i de fora, tots amics, amb qui hi ha una gran sintonia, que és vital. Però, i perdona que em queixi, locals com el nostre, que tenim 90 anys, crec que tenim poc reconeixement per part de les administracions. I no és que aquí hi no vinguin tots els polítics i la gent de la cultura a menjar! Però em sento poc valorat: crec que un restaurant que ha estat obert ininterrompudament 90 anys i que ha estat sempre en mans d’una mateixa família, que som la memòria de la ciutat, per on ha passat tothom, que ha estat motor culinari i social, encara que no tingui cap estrella Michelin, ens mereixeríem alguna distinció. Ja en quedem pocs, de restaurants centenaris o quasi centenaris com el nostre a la ciutat, però som part important de la seva identitat i de la identitat del país. Hem participat a fer Barcelona tal com és. I no només els restaurants, jo defenso tots els comerços històrics!. Som cultura, som art, també.

Sí, amics d’un amic. Si les parets parlessin t’explicarien tota la història de Barcelona, Catalunya i Espanya, de la política i de la faràndula.

Una mica, sí. De jove amb la Gemma Nierga, la Victòria Pagès i altres companys vam fundar el grup de teatre Avalot. Després em vaig dedicar un temps a fer doblatge i fins i tot vaig gravar un disc!

Sí. Hi havia una discogràfica que es deia GBBS Records que feia versions, temes clàssics actualitzats... Allò va estar molt de moda durant un temps. A mi me’n van encarregar un i vaig fer el disc World of today sota el pseudònim de Randy Evans. Hi havia molts cantants d’aquí que, com jo, es posaven un nom en anglès per gravar aquest tipus de discs.

No ho saps prou!... i no paro mai, tot i que pràcticament visc a Casa Alfonso, perquè en un negoci hi has d’estar a sobre; si no, no funciona. També soc membre del Food Service Institute, agrupació empresarial del sector; tinc una guingueta, el Bolero Beach, a Castelldefels a prop de Gavà, i, si tot va bé, podria obrir un altre negoci a les comarques de Girona... Potser al setembre ja es podrà dir!