Sí, és sor­pre­nent, oi? M’agra­da­ria dir-te que tot forma part d’un pla, però, quan vaig entrar a for­mar part d’aquesta banda a la dècada dels sei­xanta, no creia que la cosa pogués durar més de dos, tres... qua­tre anys, a tot esti­rar. Ja en fa més de cin­quanta, i m’adono que, cer­ta­ment, ha estat un viatge al·luci­nant...

Són amics, per des­comp­tat, ja que, com dius, si no ho fos­sin seria com­pli­cat. Ens uneix, però, el fet que cap de nosal­tres ha bus­cat la fama, ni ara ni abans, sinó crear música ple­gats, que és el que ens con­ti­nua moti­vant i el que explica que, després de més de cin­quanta anys, encara no hàgim ple­gat. He de reconèixer que es fa dur, ima­gi­nar la reti­rada, ja que... ens encanta tocar! És evi­dent que algun dia pas­sarà, però, men­tres­tant, no veiem encara ni una sola raó per jubi­lar-nos.

És una qüestió ins­tin­tiva. Últi­ma­ment hem des­co­bert coses de nosal­tres que no coneixíem. De fet, l’última dècada, a Deep Pur­ple, ha estat força cre­a­tiva gràcies a l’entrada en escena de Bob Ezrin [pro­duc­tor, entre d’altres, de dis­cos com ara The Wall, de Pink Floyd, i de Ber­lin, de Lou Reed, així com d’una dot­zena d’àlbums d’Alice Coo­per], que ha apor­tat una nova ener­gia a la banda. Quan vam gra­var Now what? (2013) feia vuit anys que no havíem fet cap disc. No som una banda de sin­gles, tam­poc un grup de pop, però som capaços d’escriure coses sobre les quals pot­ser altres ban­des no escriu­rien.

Sí, un músic increïble. D’entrada és molt més jove que nosal­tres [va néixer l’any 1979], de manera que ens aporta molta ener­gia. És un gui­tar­rista molt dife­rent de Steve [Morse], que, per des­comp­tat, també era mera­vellós, però en McBride hi veus, per exem­ple, mol­tes influències del blues d’Irlanda. El so ine­vi­ta­ble­ment és dife­rent, ja que això és una mica com la recepta d’un pastís: si hi treus un ingre­di­ent i n’hi poses un altre, el pastís no serà ben bé el mateix. Deep Pur­ple sem­pre ha estat una banda molt enfo­cada a les gui­tar­res, de manera que el gui­tar­rista hi té sem­pre un pes impor­tant. A més, en Simon es porta molt bé amb tots nosal­tres, que, com dèiem abans, és el més impor­tant. Té un bon sen­tit de l’humor…

Vaig tri­gar cinc anys a escriure la pri­mera pàgina, i ara dec estar per la mei­tat del lli­bre. El més dur, de fet, és poder recor­dar allò que he vis­cut, ja que hem fet tan­tes i tan­tes coses, tants con­certs, tant amb Deep Pur­ple com amb Rain­bow, que acabo sovint mirant la Viquipèdia o recor­rent a amics d’aque­lla època que encara són vius i que pot­ser tenen la memòria una mica més fresca que jo. Em passa sovint que tinc records molt vius però no sé exac­ta­ment a quan per­ta­nyen, així que, men­tre escric, em sor­prenc fent-me sovint aquesta pre­gunta: “I això... quan redi­moni devia pas­sar?” Tinc vells dia­ris per­so­nals, algu­nes pis­tes… i, una mica, em sento com si estigués lide­rant una gran ope­ració detec­ti­vesca. D’altra banda, és també bas­tant xocant, ado­nar-me de l’edat que tinc i de les mol­tes coses que he fet a la vida...

Quan hi ets, sens dubte, els vius de manera molt dife­rent [riu]. Tinc la impressió que vam estar en el lloc precís en el moment en què se supo­sava que havíem de ser-hi. I, sens dubte, va ser impor­tant poder conèixer músics tan bri­llants com ara Ian Gillan, Jon Lord i Ritc­hie Black­more. Més que el meu rol com a bai­xista, crec que va ser impor­tant que, en el moment d’entrar a Deep Pur­ple, l’Ian i jo for­mes­sin un tàndem de com­po­si­tors, que és una cir­cumstància que va fer can­viar unes quan­tes coses. De mica en mica, el grup anava tenint més èxit sense que en tinguéssim gaire consciència. Estàs cons­tant­ment de gira, vas d’un lloc a un altre… i vas fent. I sí, era molt intens for­mar part d’una gran banda de rock en aquells temps. Era una boge­ria, de fet, però no aquesta mena de boge­ria. És a dir, tots érem paios molt decents… o força decents, i hi impe­rava un cert grau de sen­tit comú, així com força sen­tit de l’humor, també, que és el que ens va fer tocar sem­pre bas­tant de peus a terra.

Sí, però no entès com una broma i grans ria­lles, sinó com la manera com, per exem­ple, abordàvem les cançons des d’un punt de vista líric i musi­cal. Teníem molt enginy, diria. Jugàvem amb una ambigüitat que, per a nosal­tres, era diver­tida. Quan vam haver gra­vat In Rock (1970), per exem­ple, els mànagers volien que tornéssim a l’estudi per gra­var un sin­gle. No estàvem pre­ci­sa­ment gaire con­tents, un grup com el nos­tre no podia gra­var un sin­gle! Al final de la tarda, però, vam mar­xar de l’estudi i hi vam tor­nar a les onze... bas­tant beguts. En Ritc­hie va començar a tocar, la resta ens hi vam afe­gir i tot va anar molt ràpid. No pensàvem que res d’allò es pogués uti­lit­zar, però l’Ian Gillan i jo vam asseure’ns a escriure les lle­tres ja de mati­nada, vam robar el títol d’una vella cançó ame­ri­cana, i no sé qui va dir: “Black night is not right, I don’t feel so bright.” Va ser una bes­ti­esa que donàvem per fet que aca­ba­ria a la brossa, però els mànagers van veure-hi alguna cosa que nosal­tres, defi­ni­ti­va­ment, no hi vèiem, i aque­lla conya es va con­ver­tir en una de les nos­tres cançons més popu­lars.

Sí, unes quan­tes, ja que, al cap­da­vall, quan que­des amb algú i fas música el que vols, sobre­tot, és diver­tir-te. Nosal­tres no escrivíem cançons, sinó que, més aviat, deixàvem que fluïssin les idees.

Bé, ja deus saber la història de l’incendi, oi? [Es refe­reix al foc ori­gi­nat per una ben­gala durant un con­cert el 4 de desem­bre de 1971 de Frank Zappa al Casino de Mon­treux, on Deep Pur­ple havien de gra­var el dia següent el disc que es con­ver­ti­ria en Mac­hine head.] L’endemà vam arri­bar-hi i vam veure tot aquell casino des­truït. Un edi­fici enorme. El matí següent estava a l’hotel i vaig des­per­tar-me en un estat mig oníric. No havia obert encara els ulls, però estava ja cons­ci­ent. De sobte vaig ado­nar-me que aca­bava de cri­dar quel­com ben fort en una habi­tació buida. Vaig pen­sar: “Què coi has dit?” I el que havia dit era: “Smoke on the water.” Per què ho havia dit? Ni idea! Més enda­vant, quan tre­ballàvem en l’àlbum, aquesta frase va retor­nar com a pos­si­ble títol d’una cançó. Aquesta n’és la història. Vam escriure sobre allò que ens havia pas­sat d’una manera sim­ple i pla­nera, sen­zi­lla­ment. Hi havia real­ment fum flo­tant en l’aigua? Òbvi­a­ment ningú ho sabia, això. La lle­tra es va escriure de manera molt, molt ràpida, pot­ser en 10 o 15 minuts. Era com una con­versa amb mi mateix, però, com sol pas­sar en aquests casos, no es pot dir que vam inven­tar la cançó, sinó que el públic va inven­tar-la per a nosal­tres.

Sí, sens dubte. En els qua­tre anys pre­vis havíem pas­sat del no-res al tot. Estàvem tre­ba­llant molt. El mana­ge­ment ens veia com una màquina de fer calés. “Una altra gira de qua­tre mesos per als EUA? Ente­sos, fem-la.” Era tot ple­gat una boge­ria, però érem inex­perts i ens pensàvem que era així com fun­ci­o­na­ven les coses. No estàvem encara en con­di­ci­ons de negar-nos a fer segons què. Això va fer que imperés de mica en mica un sen­ti­ment d’infe­li­ci­tat, a la banda. En Ritc­hie volia ple­gar i mun­tar el seu propi grup... L’Ian, que no es duia gaire bé amb en Ritc­hie, ens va escriure una carta dient que ell també volia mar­xar... En Ritc­hie insis­tia que volia sang nova i, ales­ho­res, enmig d’una gira ame­ri­cana, vaig començar a notar una gran fre­dor cap a mi. No acon­se­guia enten­dre què havia fet mala­ment, però sí que vaig saber que volien que marxés. Per què? No ho sé, però el cas és que volien que ho fes. Va ser devas­ta­dor. Érem la banda que més venia lla­vors a tot el món, i la veri­tat és que em va enfon­sar bas­tant en la misèria, tota aque­lla situ­ació. Tres dies després de tor­nar d’una última gira al Japó, però, una banda lla­vors des­co­ne­guda que havia produït tres o qua­tre mesos abans i que es deia Naza­reth era por­tada a les revis­tes i havia tin­gut un gran èxit, així que allò va encen­dre un nou rumb que em va por­tar, per aque­lles coses de la vida, de nou a en Ritc­hie, pri­mer, i, final­ment, a Deep Pur­ple, on he estat des d’ales­ho­res.

Sí, abso­lu­ta­ment!