Sí, és sorprenent, oi? M’agradaria dir-te que tot forma part d’un pla, però, quan vaig entrar a formar part d’aquesta banda a la dècada dels seixanta, no creia que la cosa pogués durar més de dos, tres... quatre anys, a tot estirar. Ja en fa més de cinquanta, i m’adono que, certament, ha estat un viatge al·lucinant...

Són amics, per descomptat, ja que, com dius, si no ho fossin seria complicat. Ens uneix, però, el fet que cap de nosaltres ha buscat la fama, ni ara ni abans, sinó crear música plegats, que és el que ens continua motivant i el que explica que, després de més de cinquanta anys, encara no hàgim plegat. He de reconèixer que es fa dur, imaginar la retirada, ja que... ens encanta tocar! És evident que algun dia passarà, però, mentrestant, no veiem encara ni una sola raó per jubilar-nos.

És una qüestió instintiva. Últimament hem descobert coses de nosaltres que no coneixíem. De fet, l’última dècada, a Deep Purple, ha estat força creativa gràcies a l’entrada en escena de Bob Ezrin [productor, entre d’altres, de discos com ara The Wall, de Pink Floyd, i de Berlin, de Lou Reed, així com d’una dotzena d’àlbums d’Alice Cooper], que ha aportat una nova energia a la banda. Quan vam gravar Now what? (2013) feia vuit anys que no havíem fet cap disc. No som una banda de singles, tampoc un grup de pop, però som capaços d’escriure coses sobre les quals potser altres bandes no escriurien.

Sí, un músic increïble. D’entrada és molt més jove que nosaltres [va néixer l’any 1979], de manera que ens aporta molta energia. És un guitarrista molt diferent de Steve [Morse], que, per descomptat, també era meravellós, però en McBride hi veus, per exemple, moltes influències del blues d’Irlanda. El so inevitablement és diferent, ja que això és una mica com la recepta d’un pastís: si hi treus un ingredient i n’hi poses un altre, el pastís no serà ben bé el mateix. Deep Purple sempre ha estat una banda molt enfocada a les guitarres, de manera que el guitarrista hi té sempre un pes important. A més, en Simon es porta molt bé amb tots nosaltres, que, com dèiem abans, és el més important. Té un bon sentit de l’humor…

Vaig trigar cinc anys a escriure la primera pàgina, i ara dec estar per la meitat del llibre. El més dur, de fet, és poder recordar allò que he viscut, ja que hem fet tantes i tantes coses, tants concerts, tant amb Deep Purple com amb Rainbow, que acabo sovint mirant la Viquipèdia o recorrent a amics d’aquella època que encara són vius i que potser tenen la memòria una mica més fresca que jo. Em passa sovint que tinc records molt vius però no sé exactament a quan pertanyen, així que, mentre escric, em sorprenc fent-me sovint aquesta pregunta: “I això... quan redimoni devia passar?” Tinc vells diaris personals, algunes pistes… i, una mica, em sento com si estigués liderant una gran operació detectivesca. D’altra banda, és també bastant xocant, adonar-me de l’edat que tinc i de les moltes coses que he fet a la vida...

Quan hi ets, sens dubte, els vius de manera molt diferent [riu]. Tinc la impressió que vam estar en el lloc precís en el moment en què se suposava que havíem de ser-hi. I, sens dubte, va ser important poder conèixer músics tan brillants com ara Ian Gillan, Jon Lord i Ritchie Blackmore. Més que el meu rol com a baixista, crec que va ser important que, en el moment d’entrar a Deep Purple, l’Ian i jo formessin un tàndem de compositors, que és una circumstància que va fer canviar unes quantes coses. De mica en mica, el grup anava tenint més èxit sense que en tinguéssim gaire consciència. Estàs constantment de gira, vas d’un lloc a un altre… i vas fent. I sí, era molt intens formar part d’una gran banda de rock en aquells temps. Era una bogeria, de fet, però no aquesta mena de bogeria. És a dir, tots érem paios molt decents… o força decents, i hi imperava un cert grau de sentit comú, així com força sentit de l’humor, també, que és el que ens va fer tocar sempre bastant de peus a terra.

Sí, però no entès com una broma i grans rialles, sinó com la manera com, per exemple, abordàvem les cançons des d’un punt de vista líric i musical. Teníem molt enginy, diria. Jugàvem amb una ambigüitat que, per a nosaltres, era divertida. Quan vam haver gravat In Rock (1970), per exemple, els mànagers volien que tornéssim a l’estudi per gravar un single. No estàvem precisament gaire contents, un grup com el nostre no podia gravar un single! Al final de la tarda, però, vam marxar de l’estudi i hi vam tornar a les onze... bastant beguts. En Ritchie va començar a tocar, la resta ens hi vam afegir i tot va anar molt ràpid. No pensàvem que res d’allò es pogués utilitzar, però l’Ian Gillan i jo vam asseure’ns a escriure les lletres ja de matinada, vam robar el títol d’una vella cançó americana, i no sé qui va dir: “Black night is not right, I don’t feel so bright.” Va ser una bestiesa que donàvem per fet que acabaria a la brossa, però els mànagers van veure-hi alguna cosa que nosaltres, definitivament, no hi vèiem, i aquella conya es va convertir en una de les nostres cançons més populars.

Sí, unes quantes, ja que, al capdavall, quan quedes amb algú i fas música el que vols, sobretot, és divertir-te. Nosaltres no escrivíem cançons, sinó que, més aviat, deixàvem que fluïssin les idees.

Bé, ja deus saber la història de l’incendi, oi? [Es refereix al foc originat per una bengala durant un concert el 4 de desembre de 1971 de Frank Zappa al Casino de Montreux, on Deep Purple havien de gravar el dia següent el disc que es convertiria en Machine head.] L’endemà vam arribar-hi i vam veure tot aquell casino destruït. Un edifici enorme. El matí següent estava a l’hotel i vaig despertar-me en un estat mig oníric. No havia obert encara els ulls, però estava ja conscient. De sobte vaig adonar-me que acabava de cridar quelcom ben fort en una habitació buida. Vaig pensar: “Què coi has dit?” I el que havia dit era: “Smoke on the water.” Per què ho havia dit? Ni idea! Més endavant, quan treballàvem en l’àlbum, aquesta frase va retornar com a possible títol d’una cançó. Aquesta n’és la història. Vam escriure sobre allò que ens havia passat d’una manera simple i planera, senzillament. Hi havia realment fum flotant en l’aigua? Òbviament ningú ho sabia, això. La lletra es va escriure de manera molt, molt ràpida, potser en 10 o 15 minuts. Era com una conversa amb mi mateix, però, com sol passar en aquests casos, no es pot dir que vam inventar la cançó, sinó que el públic va inventar-la per a nosaltres.

Sí, sens dubte. En els quatre anys previs havíem passat del no-res al tot. Estàvem treballant molt. El management ens veia com una màquina de fer calés. “Una altra gira de quatre mesos per als EUA? Entesos, fem-la.” Era tot plegat una bogeria, però érem inexperts i ens pensàvem que era així com funcionaven les coses. No estàvem encara en condicions de negar-nos a fer segons què. Això va fer que imperés de mica en mica un sentiment d’infelicitat, a la banda. En Ritchie volia plegar i muntar el seu propi grup... L’Ian, que no es duia gaire bé amb en Ritchie, ens va escriure una carta dient que ell també volia marxar... En Ritchie insistia que volia sang nova i, aleshores, enmig d’una gira americana, vaig començar a notar una gran fredor cap a mi. No aconseguia entendre què havia fet malament, però sí que vaig saber que volien que marxés. Per què? No ho sé, però el cas és que volien que ho fes. Va ser devastador. Érem la banda que més venia llavors a tot el món, i la veritat és que em va enfonsar bastant en la misèria, tota aquella situació. Tres dies després de tornar d’una última gira al Japó, però, una banda llavors desconeguda que havia produït tres o quatre mesos abans i que es deia Nazareth era portada a les revistes i havia tingut un gran èxit, així que allò va encendre un nou rumb que em va portar, per aquelles coses de la vida, de nou a en Ritchie, primer, i, finalment, a Deep Purple, on he estat des d’aleshores.

Sí, absolutament!