La pèrdua de vots és una penyora que tal vegada ha estat inevitable, però que no té per què anul·lar la validesa de l’estratègia. Cal depurar-la, adequar-la i saber quins han estat els errors en l’aplicació, però no qüestionar-la. És una estratègia que neix pensant que l’acumulació de forces i la conquesta d’un escenari de diàleg amb l’Estat espanyol és l’únic camí. Les condicions que teníem el 2017 i les del 2024 són distintes i no pas favorables a la construcció de la independència. L’acumulació de forces continua sent imprescindible, assumir la progressivitat de distintes conquestes democràtiques en pro de l’exercici del dret a l’autodeterminació i saber entendre que al republicanisme i a l’independentisme li pertoca un afany que té més a veure amb el sentiment patriòtic que no pas amb l’ideologia estricta. En els propers anys, s’han de resoldre dos dèficits que poden esdevenir letals: primer, la fractura social, i, per altra banda, un procés vertiginós de desnacionalització, és a dir, la necessitat de salvaguardar el sentiment nacional català, la catalanitat. No es pot defugir en cap moment la necessitat de construir la independència i encarar els reptes immediats.

És que la unilateralitat ja està abandonada de fa temps. L’any 2017 hi havia unes condicions per intentar-ho. Les generacions que van protagonitzar el procés, l’1-O, i tot allò que en va esdevenir passaran a la història per haver estat a l’aguait d’aprofitar una conjuntura que podia haver portat a aconseguir-ho. No vam fer el cim d’una sola tacada, del que es tracta ara és de, des de l’assumpció de la realitat, anar preparant les condicions per poder assolir l’objectiu. Hem de resoldre qüestions immediates. Tenir una visió patriòtica ens obliga a fer-nos preguntes. Deixarem els independentistes de ser independentistes? No només no deixarem de ser -ho, el que fem és adequar el nostre independentisme i la manera de construir la independència a la nova realitat. Què ens ha de preocupar? Que els socialistes catalans no deixin de ser catalanistes. I què més? Ser capaços de construir una solució liderada des de les esquerres interpel·lant i fent-ne partícip tot el catalanisme, és a dir, des del PSC fins a la CUP. Hem d’aconseguir que hi hagi un 70 o un 80% de la població que en aquests propers anys se senti cridada a participar o que accepti que, encara que per delegació, s’està construint una solució. Això, a més, requereix que a l’Estat espanyol hi hagi el govern més progressista que pugui donar l’actual societat catalana. El republicanisme hauria d’afirmar sense complexos que la construcció d’aquesta solució implica confrontar i col·laborar amb totes les potes del catalanisme. És a dir, amb el PSC, perquè, en aquests moments, és qui electoralment representa una majoria democràtica. En el debat de la investidura, ERC hauria d’aconseguir fer sortir el PSC de la seva zona de confort, fer-li pagar un preu molt alt. També és imprescindible que ERC no s’atrinxeri.

Atrinxerar-se vol dir que s’acomplexi, que senti necessitat de satisfer una pulsió de tornar als essencialismes, a escenaris poc atrevits. ERC té una urgència fonamental, que és desinstitucionalitzar-se, ha de recuperar el carrer, els moviments socials, el combat. Però, alhora, no s’ha d’atrinxerar. Perquè a la trinxera és difícil que et matin, però s’hi passa molt de fred, i a més és un forat. I si el paisatge està canviant a una velocitat vertiginosa, pot passar que, quan surtis, ni tan sols reconeguis el país. En el cas de la Generalitat de Catalunya, espero que els negociadors d’ERC hi posin prou afany i voluntat perquè pugui reeixir la negociació. ERC hauria d’aconseguir allò suficient perquè poguéssim investir Salvador Illa, és a dir, col·laboració, i aleshores fer oposició al Parlament en espera de noves conquestes. No hi ha les condicions objectives perquè hi hagi un tripartit, que és allò que tant de bo pogués existir. No existeixen perquè el PSC ha de demostrar que també està disposat a construir una solució. La primera baula serà un possible acord d’investidura i després caldrà veure com s’avança en tot allò que té a veure amb la construcció d’una solució, és a dir, en tot el que té a veure amb la negociació d’un hipotètic referèndum. Sobretot aquesta idea de l’interès encreuat, que és un interès nacional.

Si per facilitar s’entén regalar, no. Unes noves eleccions serien un suïcidi, perquè encara que ERC només en perdés un o dos acabaries negociant amb menys munició. I ningú s’arriscaria a unes terceres. Si hi ha unes noves eleccions no podríem evitar una campanya per fer un nou Junts pel Sí encara que el grup que ho proposés sabés que no hi té res a fer. A més, que ERC perdés l’oportunitat de poder condicionar seria anul·lar tot el que he dit abans. L’estratègia guanyadora, crec jo, és la que de manera progressiva va avançant en la construcció d’una solució a partir d’aquesta dialèctica entre la confrontació i la col·laboració. Caldrà veure si el PSC hi creu, perquè ens podríem trobar que també decidís suïcidar-se. Faria a la llarga un mal negoci, perquè la seva solució, que no és la meva, només és possible amb el concurs de l’independentisme, d’igual manera que la meva només ho és amb el concurs del socialisme català.

ERC primer de tot hauria de posar en valor preservar tot allò de bo que ha fet el govern de Catalunya aquests anys. Segon, és imprescindible prioritzar tot allò que té a veure amb la llengua catalana. Això va lligat a altres qüestions que tenen a veure amb l’imaginari nacional català. Per exemple, jo soc molt crític amb com i de quina manera s’han perdut anys de governació independentista en la creació d’un referent nacional català com són les Seleccions Nacionals Catalanes. I després hi ha la qüestió del finançament. Tant els negociadors del PSC com els d’ERC han d’arribar a un punt en què els dues parts, puguin mirar-se a la cara i reconèixer que han anat al màxim d’allò que és possible ara.

Forma part d’un relat que no és creïble. Em sento molt poc interpel·lat per Junts, perquè durant aquests darrers anys, en lloc de muscular-se com a partit intentant convèncer ciutadans desenfeinats o no independentistes, s’han dedicat a queixalar els convençuts. I per fer-ho han bastit un relat que ha associat a republicanisme a traïdoria, a botiflerisme. La construcció de la solució prioritàriament s’ha de fer des de les esquerres. Soc dels que el 2015 ja ens va costar Junts pel Sí, però era un escenari excepcional, plebiscitari.

El 30 de novembre ERC el que ha de fer bàsicament és passar del primer nivell de concreció al segon. Veure com adeqüem l’estratègia a la realitat. Fa uns anys vam canviar els estatuts, crec que ara veiem que no va ser un encert, però vam decidir que primer s’elegia l’executiva i que aquesta, després, encarregava la ponència. No deixa de ser una certa incoherència... Jo, que hi he tingut diferències, crec que ara Oriol Junqueras, no només per raons emocionals i de medalles, totes molt merescudes, i no només pels afectes personals que desperta en molta gent, és la persona més adient per liderar aquesta nova direcció.

Aquest manifest em sembla absolutament inoportú. Li vaig preguntar a un company: “Com és que no me l’has passat a mi?”

Perquè en aquests moments hauríem d’estar debatent a tot arreu, dedicant el 100% dels esforços a debatre què cal fer pel que fa a la política d’aliances. En el fons, el que pretenia era que Junqueras se sentís cridat a plegar veles. La prova és que ja sento alguns dels meus coneguts i amics que em diuen: “Potser caldrà anar a una llista d’integració.” Oriol Junqueras té tot el dret a presentar-se i tota l’obligació de dir quina ERC vol. És el millor perquè és una persona que té una ideologia republicana, independentista, populista… És com si tingués una capa on hi caben moltes idees i en aquesta fase ens interessa un dirigent que en porti una de molt ampla, sota la qual hi càpiga una mica tot.

Està clar. La renovació és imprescindible, però la taula rasa és infantilisme polític. Repeteixo, la idea troncal és la construcció d’una solució. I interessa que al capdavant hi hagi una persona que pugui aixoplugar.

En un article a El Periódico vaig dir que Calàbria no era Camelot. Hi ha un cert desengany. La militància d’ERC ha donat exemples d’una responsabilitat extraordinària. Fins i tot hem sabut ponderar les crítiques a la direcció. Per què? Perquè hi havia béns superiors com l’assoliment de l’amnistia, construir una estratègia alternativa i la solidaritat amb les persones represaliades. I amb un cert desencís hem descobert que Calàbria no era Camelot. Jo hi deia que damunt la taula de la direcció, no només hi havia la fraternitat, també hi havia batalles personals. Què hi farem! Forma part de l’assumpció de la realitat. Però avui per avui la figura de Junqueras és inqüestionable.

Estic avergonyit, sento una profunda vergonya. Mai hauria pensat que pogués passar això al nostre partit. ERC sempre ha actuat de manera exemplar. I ara resulta que els membres del consell nacional ens n’hem d’assabentar d’aquesta manera? Mai a la vida havíem hagut d’anar amb el cap cot. I la resposta del partit em sembla que són excuses de mal pagador.

Evidentment demanarem explicacions, volem saber-ho tot. L’única manera de rescabalar la vergonya és que se sàpiga què va passar, per què no es va informar el partit i què pensen fer en les properes setmanes. Que se sàpiga tot, que es depurin responsabilitats i que es demani perdó. Perquè demanar perdó sense que se sàpiga la veritat, sense que es depurin responsabilitats i sense que es demani perdó a la militància i a la ciutadania no és creïble.

Els militants no ens mereixem haver de passar per aquesta vergonya. Cal conèixer la veritat de seguida, al cap de poques hores. Conèixer la veritat, que la desconeixem. Tot allò que tingui a veure amb les responsabilitats és posterior i cap dimissió pot emmascarar o distorsionar l’objectiu reclamat. Coneguda la veritat, depurar les responsabilitats que se’n derivin a l’acte. El bé superior rau a reparar el mal fet a l’organització i al projecte polític. Només aleshores la demanda de perdó adreçada als votants i a la ciutadania adquirirà categoria d’autenticitat.

Vam haver de batallar molt per fer entendre que calia pactar amb els còmplices de la repressió perquè era l’única manera d’anar avançant. Ningú pot negar que els indults i l’amnistia han estat gràcies a què hem estat capaços de construir unes majories parlamentàries. Raó per la qual és imprescindible que a l’Estat hi hagi governs progressistes. I és una anàlisi en la qual hem coincidit amb l’Arnaldo Otegi, amb l’esquerra abertzale i amb el BNG. Encara estem en la fase en què paguem emocionalment el preu de no haver-ho aconseguit a la primera. El que em sap greu és el poc valor que es dona al fet d’haver-ho intentat.

És molt greu, el que està passant. Sempre hem parlat de conquerir democràticament l’amnistia. Estem construint una solució en la mesura que anem conquerint espais de llibertat. Entenc com a espai de llibertat el fet que hàgim aconseguit l’amnistia i hem de conquerir que s’apliqui. És una lluita. Hem d’interpretar la no aplicació de la llei o les dificultats que hi posen com el terraplè a saltar. I això ens porta a fer veure quins són els aliats que ens interessen. I en aquests moments, fer tot allò que calgui per defensar el president Puigdemont en cas que fos detingut i la tesi que hem de confrontar i col·laborar amb el socialisme català i espanyol no és contradictori. Són dues cares d’una mateixa moneda. Em nego a acceptar que sortir al carrer per defensar el president Puigdemont en cas que fos detingut suposi haver de renegar de l’altra estratègia.

Jo, des de fora, sempre he defensat un govern municipal tripartit. Ho vaig defensar amb Ada Colau i no me’n vaig sortir. Ho he defensat sempre. Aquesta última vegada vaig fer un article que deia que ERC hauria hagut de fer un govern amb Jaume Collboni, fer un govern amb Ada Colau i, en tot cas, se li hauria d’haver exigit a Collboni que partís l’alcaldia. Hi ha una idea molt important per a mi: crec que hauríem de fer mans i mànigues perquè el PSC no deixés de ser un partit catalanista.

No, perquè jo veig que el meu amic José Montilla, si més no, sempre ha estat un catalanista convençut; en Pasqual Maragall sempre havia format part del sector més catalanista del partit; en Pere Navarro fins i tot havia estat molt atrevit en el seu moment, en la defensa d’un referèndum. És cert que l’Illa va tenir una posició mel·líflua pel que fa a l’amnistia, tant que fins i tot havia parlat amb alguns diputats del PSOE que ho veien més clar que ell. Vull dir que, per construir una solució, la cultura transversal que aplega els partits independentistes, sobiranistes i autonismistes/federalistes és el catalanisme. De la mateixa manera que em preocupa que per primera vegada en la cultura catalanista política aparegui el feixisme, crec que seria preocupant que el catalanisme del PSC se n’anés difuminant. Raó per la qual crec que aquesta és una responsabilitat que no només ateny els catalanistes del PSC, sinó també el conjunt del catalanisme.