Un amic m’havia convidat a un concert de jazz i vaig començar a rebre missatges de gent que ho havia vist a la premsa. D’aquestes coses, sempre te n’assabentes abans pels mitjans. Primer no li vaig donar gaire crèdit, no entenia què passava. Després, els altres companys d’exili m’ho van confirmar i el meu advocat em va enviar la documentació.

Em vaig posar a plorar. I vaig tenir una barreja de sensacions, entre les quals la de victòria. I la primera persona que em va venir al cap va ser l’Oleguer Serra, per la seva mainada. Que són grans, però la situació familiar és complicada. També vaig tenir sentiments pels altres companys. I després em vaig preguntar: i ara què significa això? Per tant, va ser una emoció d’excés, no va ser una emoció d’alegria, o de tristor o de preocupació. Allò que notes que et puja pels pulmons, t’arriba a la tràquea i l’única sortida és plorar.

Per mi, té un punt d’agre. Perquè l’exili és una opció de plantar cara a nivell polític. No és una opció d’eludir responsabilitats. És senzillament dir: tu m’estàs utilitzant com a eina política? D’acord, ho accepto, però la meva resposta és aquesta. Per tant, si et vull guanyar, també ho vull fer en la vessant política. Em va recordar una mica, salvant les distàncies, quan a l’Al Capone, en comptes d’enxampar-lo per mafiós, l’enxampen per un defecte de forma a la seva comptabilitat. Havíem plantat cara al jutge. No havíem reconegut la seva autoritat. No reconeixíem el tribunal que intentava jutjar-nos. Per tant, el volíem guanyar aquí, costés el que costés. I que l’hagin tombat així... De seguida, però, vaig preguntar si es podia fer alguna cosa. Potser toca denunciar-lo, no? Perquè si ho desestima vol dir que ha fet alguna cosa malament. M’ha obligat a estar amb una etiqueta i quasi nou mesos fora de casa. Però la veritat és que tot és molt tendre. També és agredolç que Lluís Puig, el president Puigdemont o Toni Comín i altres, com els companys de Judes, no siguin amnistiats. És una bestiesa i em fa mal. Em deixa una sensació bruta, fins i tot de culpabilitat.

No ho sé. Ho voldria, però en el meu cas i en el d’altres, encara tenim a sobre una causa sota investigació, que és una part del Volhov. És cert que és una part que ni l’han seguit investigant, perquè ho van passar tot a Tsunami, a l’Audiència Nacional. Però salta la notícia que precisament el jutge Aguirre, instruint el cas Volhov, decideix no aplicar l’amnistia als investigats de la trama russa i els acusa de traïció i malversació. No sabem massa com reaccionarà amb la resta de la causa. Hem de pensar que no s’hi enganxarà, perquè també és molta feina, necessita molts recursos, i ell no és a l’Audiència Nacional. Tampoc ara massa gent li seguirà el joc. Però bé, són espanyols.

Cal ser prudent. I és que el jutge Aguirre ha perdut el nord. Necessita tractament. És una persona fantasiosa, sense cap mena d’escrúpol, que es vanta de controlar el govern. No està bé del cap, té una aspiració megalòmana, però perillosa. De qualsevol altra feina se l’hauria apartat.

Encara no hem rebut una acusació formal. Per lògica, diríem que si el tomba l’Audiència seria estúpid que Aguirre ho recuperés. Però hi ha dos elements dels quals ningú parla gaire: un és Vox, que es va presentar com a acusació. I després els dos policies que també ho van fer. Ara no sé com es troben de salut mental i emocional. Sé que a Vox estan molt emprenyats. No sabem què faran.

Algunes de les persones que m’estimen han hagut de patir de mi un desgast emocional molt bèstia. Perquè encara que hi hagi companys a l’exili, jo estic sol. I la solitud, quan és obligada, és molt bèstia. I tot i que reps moltes mostres de solidaritat, i que són vitals, és dur. El president Rull, quan ens va venir a veure, ens va donar les gràcies per la nostra resistència. I jo li deia que ell havia passat per la presó. La seva resposta va ser que ell va compartir la presó amb altra gent i sabia que tenia milers de persones al darrere, tot un país. “I vosaltres no”, em va dir.El nostre ha estat un exili que a molts no els ha anat bé. Als partits no els ha anat bé. A cap. No era temps de tenir nous exiliats sinó de reconciliació. Per tant, ha estat un desgast de forces, d’emoció interna, molt bèstia. He plorat molt. I he patit molt la solitud.

Vull fer moltes coses. Sobretot abraçades. Vull tornar a la quotidianitat. Per contra, l’exili m’ha permès tenir una perspectiva del país, de la política actual i de la futura que s’ha de traduir en alguna cosa. També és cert que llaures paciència, ordenes els pensaments. L’exili et permet veure que la vida necessita molta reflexió i acció. Perquè una acció sense reflexió no va enlloc. I una reflexió sense acció és estúpida. Per tant, si estem en lluita contra l’Estat espanyol, hem d’aconseguir una combinació de les dues coses. A banda, he fet també una tria de gent que presumia d’estar al meu costat. Aquestes darreres hores n’hi ha hagut que s’han mantingut a distància. I que sabien com trobar-me. Bé que ho feien els darrers cinc anys. I l’únic que fan és repiular una notícia i enllaçar-te al Twitter. Ara no em ve de gust blanquejar la seva mediocritat.

No, al contrari. L’ha reforçat. És com l’adrenalina en temps de guerra. He après moltes coses i les aplicaré per intentar millorar la vida de la ciutat i el país. I ho he de compartir, amb més ganes però també amb més cervell.

No vull la detenció del president, crec que seria un error per al moviment, després de set anys. També li he de dir que segurament serà com una efervescència, però no sé si durarà. Perquè, en el fons, hi ha molta gent que vol que la figura de Puigdemont passi. Ara, sé que és un home de paraula i ha dit que tornarà i allà serem. També seria estúpid per a Espanya detenir-lo. Però és Espanya i viuen en un altre segle.