La benvinguda donada per tota l’organització d’Òmnium Cultural als primers exiliats retornats a Catalunya agafava ahir un clar matís d’alerta contra la tendència autodestructiva de l’independentisme pels retrets i menyspreus mutus entre els partits però també entre una part de la base social. Poc abans de la una del migdia, amb el carrer barceloní de la Diputació tallat entre Pau Claris i Roger de Flor, Òmnium havia muntat un petit escenari per als parlaments dels retornats i un racó simbòlic d’arribada amb el lema Protestarem sempre que calgui, una mena de posada al dia del Ho tornarem a fer en referència a la protesta i mobilització social independentista amb la carta de la desobediència civil a la màniga. Òmnium havia volgut fer una benvinguda popular i el carrer estava ja ple de centenars de persones d’Òmnium i l’ANC –per exemple el seu president, Lluís Llach– però també cares civils conegudes com David Fernàndez o Julià de Jodar, i dirigents dels partits com Jordi Turull, Albert Batet o Laura Borràs, de Junts, i Eulàlia Reguant, de la CUP.

Sense la presència de la secretària general d’ERC, Marta Rovira, que tenia ja ahir mateix reunions al partit, arribaven caminant entre aplaudiments dels assistents quatre dels exiliats imputats per terrorisme en la causa de Tsunami Democràtic que s’ha acabat arxivant: el diputat d’ERC Ruben Wagensberg, l’empresari i activista Josep Campmajó, el periodista de La Directa Jesús Rodríguez i el vicepresident d’Òmnium, Oleguer Serra. Però també els acompanyaven tres altres imputats en la causa: la membre d’ERC Marta Molina, que no es va exiliar però el seu recurs d’apel·lació ha permès arxivar la causa; l’editor i activista Oriol Soler, i Xavier Vendrell, l’antic conseller d’ERC i integrant de l’activisme que, des de l’ombra, va fer possible l’1-O i mobilitzacions posteriors de l’independentisme. Al costat del lema Protestarem sempre que calgui, Serra i Vendrell mostraven la pancarta “Freedom for Catalonia” d’Òmnium.

Els parlaments van servir als exiliats i imputats per agrair el suport rebut de persones i entitats durant mesos, també de Suïssa, però va ser la crida a la reconciliació i a posar fi a la lluita caïnita en el si de l’independentisme el que va sobrevolar l’esperit d’alguns parlaments. Va començar el president d’Òmnium, Xavier Antich, reivindicant com una victòria la tornada dels exiliats per l’arxivament de la causa. “Que no ens prenguin el somriure”, demanava Antich, abans de llançar la crítica a considerar-ho un fracàs: “Som especialistes a convertir les victòries en derrotes. Doncs no. Això d’avui és una victòria.” Antich agraïa als imputats per Tsunami Democràtic el seu esforç per fer front a la “podridura” de l’Audiencia Nacional, que els ha “volgut tractar de criminals”. El president d’Òmnium reivindicava pel present i futur el dret de protesta –“què collons, terrorisme”, reblava indignat–. La idea de considerar l’arxivament de la causa com una victòria la reforçava Soler, que advertia que això no és una idea retòrica perquè, concloïa, una victòria és guanyar una batalla contra el que sembla “un monstre invencible” i demostrar que se’l pot guanyar. Soler reivindica el dia del referèndum de l’1-O, Tsunami, els indults o l’amnistia com a victòries davant la voluntat repressiva de l’Estat.

Però qui va alçar el to més crític per la tendència a l’insult i a la baralla de part de l’independentisme va ser Xavier Vendrell, que es va reivindicar com un “exiliat econòmic” per la seva imputació en requalificacions urbanístiques al Maresme en una peça separada del cas Volhov i la suposada trama russa del procés, un cas que el va portar a marxar a treballar a Colòmbia.

“En aquest equip no hi ha botiflers, no hi ha traïdors. S’ha acabat insultar-se entre companys que tenim un mateix objectiu”, retreia amb to enèrgic però contingut Vendrell en una referència a les direccions de Junts per Catalunya, ERC i la CUP però també a les bases independentistes.