“La lluita continua: no us rendiu! Vosaltres sou molts, ells són pocs.” És una de les dedicatòries que han escrit 97 cineastes i intèrprets al llibre de dedicatòries de la Filmoteca de Catalunya. Una altra diu: “Quin honor ser rebut per la meravella humana que està al capdavant de la Filmoteca de la ciutat del meu cor, a l’antic barri del meu cor.” Les han escrites i firmades Ken Loach i Barbet Schroeder. No cal afegir-hi respectivament, perquè la primera no pot ser de ningú més que del combatiu director de Terra i llibertat. El llibre de fotografies Cineastxs. Filmoteca de Catalunya, editat pel segell Lunwerg i la mateixa filmoteca, inclou 97 retrats en blanc i negre de cineastes que han visitat la institució i reprodueix les dedicatòries de cada un d’ells al llibre de visites, entre les quals hi ha les de Loach i Schroeder. Ofereix un centenar d’excel·lents retrats d’homes i dones que justament han dedicat la seva vida a capturar imatges del món, fets per Óscar Fernández Orengo, que fa més de vint anys que es dedica a fotografiar cineastes universals en pel·lícula en blanc i negre.

Esteve Riambau, director de la Filmoteca els darrers catorze anys i autor dels textos, explica la concepció del llibre: “Vol ser una mena d’història dels darrers dotze anys de la Filmoteca, des de la inauguració de la sala del Raval, a través dels cineastes que han vingut. No hi són tots, perquè n’han vingut moltíssims, però havien que complir la condició d’haver estat retratats per Óscar Fernández Orengo, és a dir, la mirada fotogràfica havia de ser la mateixa, i havien d’haver deixat la signatura al llibre de convidats.”

A més dels que hem esmentat hi ha, per citar-ne alguns, Hanna Schygulla, Jean-Pierre Léaud, Agnès Jaoui, Peter Brook, Myriam Mézières, Guillermo del Toro, Jean-Claude Carrière, Costa-Gavras, Maria de Medeiros, Bertrand Tavernier... “Estan ordenats cronològicament. Els primers són Bigas Luna i Jaime Camino, que van ser els dos padrins de la inauguració de la seu del Raval, i l’últim, Béla Tarr, que va venir el passat gener.”

Esteve Riambau destaca sobretot la complicitat de tots ells: “D’una banda, fa patxoca, perquè hi ha grans noms del cinema internacional, majoritàriament europeus; però també hi ha els records de gent que ja no hi és, hi ha la presència de molt bons amics, i sobretot de còmplices. Jo els dic còmplices perquè són gent que entén el que és una filmoteca pública, el lloc on després van les seves pel·lícules, on es projecten en les condicions més properes a l’original, on es troben amb un públic que coneix la seva obra i amb el qual es pot tenir debats apassionants.” Subratlla que “tots han vingut desinteressadament, alguns més d’un i més de dos cops”. “I a mi se’m barregen molts records fora de camp, d’angoixes prèvies, de nervis i de grans plaers”, diu. En posa dos exemples: “Entrar a la sala Chomón del braç de Jean-Pierre Léaud i que s’aixequi tota la sala i es posi a aplaudir”, i que “Béla Tarr, davant de 350 persones, un diumenge a la tarda, pregunti si són conscients que van a veure una pel·lícula que dura set hores i quart i que si ja saben que «aquesta tarda juga el Barça contra el Madrid»”.

Començàvem amb dues dedicatòries del llibre i acabem amb una altra: “Penso en imatges; tinc molta imaginació, però no puc imaginar una vida sense cinema.” La signa Rosa Vergés, però sens dubte Esteve Riambau, que es va acomiadar el 30 de juny com a director de la Filmoteca de Catalunya, també la faria seva. En catorze anys, ha fet d’aquest equipament la gran casa del cinema i de tots els que l’estimen.