Perquè els pen­sants del nos­tre sis­tema edu­ca­tiu, els que el con­du­ei­xen, s’hi mos­tren sem­pre molt escèptics, tot i que hi ha ple d’estu­dis que demos­tren la uti­li­tat i la rellevància de la música i de les arts en gene­ral.

La música, la plàstica i l’edu­cació física, si es pot, es fan a la tarda, perquè són àrees que reque­rei­xen menys atenció, diuen. Què vol dir que “reque­rei­xen menys atenció”? És una absur­di­tat d’argu­men­tació. L’atenció es reque­reix per rea­lit­zar qual­se­vol classe d’apre­nen­tatge. En canvi, l’apor­tació de benes­tar, d’ale­gria i de posi­ti­vi­tat que dona la música és inqüesti­o­na­ble. Ara, quan em trobo exa­lum­nes, que són grans, tots em diuen: “Hauríem d’haver fet més música!”

L’edu­cació a través de les arts és una edu­cació molt uni­ver­sal. La música és una de les vuit intel·ligències que des­criu Gard­ner, un autor molt reco­ne­gut, però influ­eix en totes. Quan fas cançons o ver­sos, quan rap­so­des, tre­ba­lles la llen­gua, també la qua­dra­tura, la rima, el voca­bu­lari, les cons­truc­ci­ons lingüísti­ques...; fas matemàtiques amb els valors de les figu­res, el ritme, la divisió dels com­pas­sos, la forma musi­cal..., això és matemàtica pura. Lla­vors hi ha tot el tema social, les pro­cedències de les músiques, les músiques dels pobles i cul­tu­res, les dan­ses i cançons. I no par­lem de la intel·ligència espi­ri­tual, que la música esti­mula abso­lu­ta­ment.

És una gran via. Lle­gir el text d’una cançó, can­tar-la men­tre la lle­gei­xes, que t’obliga a pas­sar els ulls pel text, a com­pren­dre’l a fons, perquè només des de la com­prensió podrem arri­bar a l’emoció, a sen­tir a fons el que ens vol expli­car... Insis­teixo que la música ens fa feliços i hem de poder apro­fi­tar-la per con­nec­tar-la amb les emo­ci­ons que trans­met també la llen­gua en el text de les cançons.

Un mes­tre de música ha de saber música, en majúscu­les. Can­tar, tocar algun ins­tru­ment, com­pon­dre..., i ha de tenir món musi­cal, cul­tura musi­cal, perquè l’ha de trans­me­tre, des d’una visió com més eclèctica millor, per obrir la ment i l’oïda als alum­nes i que siguin recep­tius a tota mena de música. I ha de ser un mili­tant de la música i de les arts en gene­ral, ha de ser una per­sona oberta a la seva influència. No cal que sigui un artista, però ha d’interes­sar-li la dansa, la plàstica, la pin­tura, el tea­tre, la lite­ra­tura... A l’escola en diem “edu­cació artística”, com es diu ofi­ci­al­ment.

I amb com­petències pedagògiques i didàcti­ques. Ha de saber pla­ni­fi­car situ­a­ci­ons d’apre­nen­tatge, apli­car-les i adap­tar les seqüències a par­tir de les carac­terísti­ques dels infants. Tot allò que com­ple­ta­ria un pro­fes­si­o­nal de la peda­go­gia musi­cal, que és el que entenc que ha de ser un bon mes­tre.

En si matei­xos només ho són per evi­den­ciar als alum­nes que la música té un codi propi, que ser­veix per poder-se expres­sar i comu­ni­car-se, al marge de l’expressió ver­bal, segurs i segu­res del que estan fent, ali­men­tant l’auto­es­tima per créixer i ser cons­ci­ents dels seus avenços. La classe de música ha de ser­vir perquè tin­guin un bagatge musi­cal, folklòric i de cul­tura musi­cal. La cul­tura és patri­moni de tots, i nosal­tres com a mes­tres tenim la res­pon­sa­bi­li­tat de comu­ni­car-la, en el sen­tit de saber que per Set­mana Santa, per exem­ple, es canta la Passió i què és la Passió, inde­pen­dent­ment que siguis o no catòlic.

Em pre­o­cupa que sigui així. Tota aquesta brama que no es poden can­tar nada­les perquè par­len de Nadal, de Jesús, i ara tenim altres reli­gi­ons a l’escola... No fotem! No es farà mai més cap missa o can­tata de Bach al Palau de la Música? Totes par­len de Déu! És tan absurd! I el bagatge de les cançons tra­di­ci­o­nals nos­tres, que s’està per­dent, és impres­si­o­nant. Ara només es canta El Pot Petit, el Can­ta­Ju­ego i el no sé què... I sant Josep i la Mare de Déu? I el Fum, fum, fum? És nos­tre! Insis­tim que hem de par­lar en català, però també hem de can­tar en català! Rei­vin­di­quem el nos­tre folk­lore!

Hau­ria de ser una acti­vi­tat diària que impregnés la dinàmica del cen­tre i influís en tot. La presència de les arts a l’escola hau­ria de ser­vir per posar en evidència que es poden tenir molts altres talents o capa­ci­tats al marge del que es posa de mani­fest amb les assig­na­tu­res tra­di­ci­o­nals. L’escola que valora les arts és una escola molt més capaç de res­pon­dre a la diver­si­tat de capa­ci­tats, interes­sos i moti­va­ci­ons, i esti­mula molts aspec­tes de la per­so­na­li­tat, com ara vèncer la por escènica, que sovint frus­tra tan­tes ini­ci­a­ti­ves. En aquest sen­tit, és una escola molt més com­pleta.