Perquè els pensants del nostre sistema educatiu, els que el condueixen, s’hi mostren sempre molt escèptics, tot i que hi ha ple d’estudis que demostren la utilitat i la rellevància de la música i de les arts en general.

La música, la plàstica i l’educació física, si es pot, es fan a la tarda, perquè són àrees que requereixen menys atenció, diuen. Què vol dir que “requereixen menys atenció”? És una absurditat d’argumentació. L’atenció es requereix per realitzar qualsevol classe d’aprenentatge. En canvi, l’aportació de benestar, d’alegria i de positivitat que dona la música és inqüestionable. Ara, quan em trobo exalumnes, que són grans, tots em diuen: “Hauríem d’haver fet més música!”

L’educació a través de les arts és una educació molt universal. La música és una de les vuit intel·ligències que descriu Gardner, un autor molt reconegut, però influeix en totes. Quan fas cançons o versos, quan rapsodes, treballes la llengua, també la quadratura, la rima, el vocabulari, les construccions lingüístiques...; fas matemàtiques amb els valors de les figures, el ritme, la divisió dels compassos, la forma musical..., això és matemàtica pura. Llavors hi ha tot el tema social, les procedències de les músiques, les músiques dels pobles i cultures, les danses i cançons. I no parlem de la intel·ligència espiritual, que la música estimula absolutament.

És una gran via. Llegir el text d’una cançó, cantar-la mentre la llegeixes, que t’obliga a passar els ulls pel text, a comprendre’l a fons, perquè només des de la comprensió podrem arribar a l’emoció, a sentir a fons el que ens vol explicar... Insisteixo que la música ens fa feliços i hem de poder aprofitar-la per connectar-la amb les emocions que transmet també la llengua en el text de les cançons.

Un mestre de música ha de saber música, en majúscules. Cantar, tocar algun instrument, compondre..., i ha de tenir món musical, cultura musical, perquè l’ha de transmetre, des d’una visió com més eclèctica millor, per obrir la ment i l’oïda als alumnes i que siguin receptius a tota mena de música. I ha de ser un militant de la música i de les arts en general, ha de ser una persona oberta a la seva influència. No cal que sigui un artista, però ha d’interessar-li la dansa, la plàstica, la pintura, el teatre, la literatura... A l’escola en diem “educació artística”, com es diu oficialment.

I amb competències pedagògiques i didàctiques. Ha de saber planificar situacions d’aprenentatge, aplicar-les i adaptar les seqüències a partir de les característiques dels infants. Tot allò que completaria un professional de la pedagogia musical, que és el que entenc que ha de ser un bon mestre.

En si mateixos només ho són per evidenciar als alumnes que la música té un codi propi, que serveix per poder-se expressar i comunicar-se, al marge de l’expressió verbal, segurs i segures del que estan fent, alimentant l’autoestima per créixer i ser conscients dels seus avenços. La classe de música ha de servir perquè tinguin un bagatge musical, folklòric i de cultura musical. La cultura és patrimoni de tots, i nosaltres com a mestres tenim la responsabilitat de comunicar-la, en el sentit de saber que per Setmana Santa, per exemple, es canta la Passió i què és la Passió, independentment que siguis o no catòlic.

Em preocupa que sigui així. Tota aquesta brama que no es poden cantar nadales perquè parlen de Nadal, de Jesús, i ara tenim altres religions a l’escola... No fotem! No es farà mai més cap missa o cantata de Bach al Palau de la Música? Totes parlen de Déu! És tan absurd! I el bagatge de les cançons tradicionals nostres, que s’està perdent, és impressionant. Ara només es canta El Pot Petit, el CantaJuego i el no sé què... I sant Josep i la Mare de Déu? I el Fum, fum, fum? És nostre! Insistim que hem de parlar en català, però també hem de cantar en català! Reivindiquem el nostre folklore!

Hauria de ser una activitat diària que impregnés la dinàmica del centre i influís en tot. La presència de les arts a l’escola hauria de servir per posar en evidència que es poden tenir molts altres talents o capacitats al marge del que es posa de manifest amb les assignatures tradicionals. L’escola que valora les arts és una escola molt més capaç de respondre a la diversitat de capacitats, interessos i motivacions, i estimula molts aspectes de la personalitat, com ara vèncer la por escènica, que sovint frustra tantes iniciatives. En aquest sentit, és una escola molt més completa.