Música

Jofre Bardagí

La veu de Glaucs

“El nou disc no seria així sense ‘Letter to you’ de Springsteen”

El grup Glaucs publica un nou disc, ‘Aquí i avui’, coincidint amb el trentè aniversari de la seva fundació, el 1994 a Begur

El seu cantant i principal compositor recorda els inicis del grup i parla d’un disc gravat pels vuit membres com si fos en viu

No sé fer singles; jo quan faig cançons, les faig pensant que les haig d’acabar incloent en un disc
Si haguéssim sortit cinc o deu anys després crec que se’ns hauria posat al mateix sac que Antònia Font

Jofre Bardagí (Barcelona, 45 anys) arriba a la redacció per parlar d’Aquí i avui (U98 Music, 2024), el vuitè àlbum de Glaucs –comptant els dos directes i l’Antologia del 2007– que surt deu anys després de l’anterior, Hem conegut la nit (Música Global, 2014). Amb tres dècades de trajectòria, Glaucs és un clàssic i Bardagí, un professional que, si ha de pujar a una escala al mig d’un descampat, ho fa. Tot sigui per la música.

A la tardor farà 30 anys que Glaucs va néixer a Begur. Què feia un barceloní a Begur?
És una llarga història, que comença quan el meu pare va començar a venir a tocar a l’hotel Cap sa Sal, de Begur, on anava gent rica i fins i tot crec que en Franco hi havia fet alguna festa. De fet, una vegada la Rosario Flores em va dir: “Yo iba mucho con mi madre a Cap Sa Sal”. I quan li vaig contestar que també hi anava sovint el fill de puta d’en Franco, ella es va quedar molt callada, un silenci sepulcral [riu].
El seu pare, el mestre Josep Maria Bardagí (1950-2001), hi devia anar cap als anys seixanta, no?
Sí, sí, cap a finals dels anys seixanta, perquè llavors tenia 16 o 17 anys i suposo que ja tocava en alguna orquestra. Em sona que acompanyava en Frank Charles, però no n’estic segur. La qüestió és que, a partir de llavors, els meus avis i la meva tieta van començar a anar també a Begur, on la meva tieta va conèixer el Carlos, un begurenc que acabaria sent el seu marit. I aquí comença la vinculació de la meva família amb Begur.
De fet, la resta del grup eren de la zona, de Begur o Torroella.
Sí, el meu cosí [Lluís Alsina] també tocava i, per a la festa d’aniversari d’un noi que estudiava FP amb el Vadi [José Luis Vadillo] i l’Àngel [Valentí], el baixista i el bateria, van decidir muntar un grup de versions. Per tant, hi havia membres de Begur, en Lluís i en Vadi, que tocaven junts, i l’Àngel i l’Eduard Font, que tenien un grup a Torroella que es deia Poquetecrec i havien tret una maqueta. En aquella festa d’aniversari havia de cantar el meu cosí, però no s’atrevia a fer-ho i va dir als altres que tenia un cosí que cantava molt bé. I em va trucar a mi, que llavors tenia 15 anys i tocava amb un grup a Tiana. Gairebé sense assajar, vam estar tocant versions durant dues hores en aquella festa. I va anar prou bé perquè vam dir de tornar a quedar per fer altres concerts, encara només de versions, a l’institut de FP de Palafrugell i suposo que a Mariscal, fins que jo ja faig un tema propi, que és No fingirem, i després el primer que vam fer amb el meu cosí. A partir d’aquestes dues cançons, tot canvia. I vam decidir gravar una maqueta.
En aquella maqueta ja hi havia ‘Els teus ulls glaucs’?
Sí, i també No fingirem, Històries curtes... A la maqueta hi havia vuit cançons, de les quals la meitat les vam recuperar després per al primer disc de Glaucs. En resum, el 1994 vam fer el primer concert, al novembre; el 1995 vam gravar la maqueta, i el 1996 va sortir el disc.
Vau anar força ràpid, no?
Sí, però en aquella poca les coses anaven així. Tots ens dedicàvem a això i encara vivíem amb els nostres pares, així que teníem temps i diners –per dir-ho així– perquè el grup fos la nostra prioritat. La qüestió és que vam gravar la maqueta i la vaig enviar a RCA.

Apuntàveu alt, per començar. Una multinacional.

Però hi havia una raó molt simple per fer-ho: era la mateixa companyia on hi havia Umpah-Pah –que per a mi era tota una referència– i també Sau i, fins i tot, Sopa de Cabra, que estava a Ariola, un altre segell de BMG. Per tant, és on volíem anar. Llavors ens va trucar Paco Martín, que era una AR històric [AR són sigles d’artista i repertori, equivalent a un caçatalents], que va ser el descobridor dels Hombres G, entre molts altres artistes, i a partir d’aquí ja quedem i hi intervé el meu pare, perquè jo tot just tenia uns 17 anys. Ells dos no es coneixien, però evidentment en Paco sí que sabia qui era el meu pare. I el primer contracte discogràfic amb RCA el signo quan encara soc menor d’edat.
Tu senties que estaves predestinat a ser músic, per venir d’una nissaga de músics?
Evidentment, per a mi era fantàstic poder dedicar-me a la música i, a més, amb mitjans i una certa qualitat: era el somni de qualsevol adolescent que li agradi la música. En realitat la música no és el que més m’agrada, és el cine. Però en aquell moment vam tenir l’oportunitat i, quan aconsegueixes tenir un grup de música i guanyar-te la vida amb això, és molt guai.
Fama i diners!
Jo recordo que el primer que vaig pensar quan va sortir el disc de Glaucs va ser “hòstia, quina merda, ja no podré agafar més el metro!” És clar, jo em pensava en aquella època que els Umpah-Pah no podien agafar el metro, perquè eren tan famosos que els abordarien. I això que jo coneixia una mica la indústria de la música, pel meu pare, però el que havia tingut més a prop era en Serrat, i evidentment ell sí que no agafa el metro. Però jo també pensava que l’Adrià [Puntí] o en Gerard [Quintana] també es trobaven en la mateixa situació. Fins que un dia em vaig trobar el Marc Marquès [bateria d’Umpah-Pah] al metro i per a mi va ser com una constatació que sí que es pot agafar al metro. És que jo llavors era un nen [riu].
Glaucs forma part de la segona generació del rock català, la que no viu el ‘boom’ però tampoc la frustració posterior.
Sí, però jo crec que hem tingut el pitjor de les dues coses: formàvem part de la nova fornada, com es deia llavors, i que també incloïa altres grups com ara Gossos, Whiskyn’s, etc., i per tant no vam viure els anys d’èxit que van culminar amb el concert del Sant Jordi, però amb els anys se’ns ha col·locat en aquella primera fornada, com si tot fos una mateixa cosa. Amb tot el que significa això, perquè des de la perspectiva dels que han vingut després tota aquella generació del rock català no mola. Una vegada, algú –no diré qui– em va dir: tu ets conscient que no hi ha ningú que esperi un nou disc de Glaucs? És com dir: el vostre temps ja ha passat i el que feu ja no mola. I la qüestió és que jo sempre he tingut altres referents musicals: m’agradava molt Umpah-Pah, m’agradava molt Sopa de Cabra, però jo no era fan del rock català. Jo no he pensat mai que el rock català fos un estil. I hi havia molta gent que seguia tot el que fos rock català, i per a ells era el mateix Sangtraït que Sau, perquè el rock català era com un estil.

El vostre públic era diferent?

Una vegada el Pemi Fortuny, de Lax’n’Busto, em va dir una cosa molt curiosa: als concerts de Lax hi vindrà més gent, però jo envejo una cosa dels vostres, que és que el vostre públic podria anar també al Festival de Benicàssim. En aquell moment va ser molt motivador, però com et deia abans, amb el temps això es va anar diluint i ens van acabar posant a tots al mateix sac. I va arribar un moment, a final dels anys noranta, en què semblava que fer rock en català era com de segona.

En aquest context, Glaucs vau ser com una baula necessària entre el rock català dels noranta i la nova escena en català de principi dels dos mil.

Sí, hi estic d’acord, perquè justament la nostra primera etapa acaba el 2003, just abans que comenci a sortir aquesta nova generació de grups que canten en català d’una manera absolutament desacomplexada, el que després s’ha anomenat el nou pop en català. Tot plegat és una evolució, un camí que va d’un lloc a un altre, i nosaltres estem just aquí al mig. Potser si haguéssim sortit cinc o deu anys després se’ns hauria posat al costat de, per exemple, Antònia Font.
Potser no us ha afavorit gaire la inestabilitat discogràfica.
Sí, és molt curiós que els nostres cinc primers discos es publiquessin amb cinc discogràfiques diferents. A RCA ens van fer fora perquè només vam vendre uns 10.000 discos del primer àlbum, una xifra amb la qual avui dia hauríem estat número 1 a Espanya. El segon disc, Simbènia (1998), el va treure Magna Music i va fer suspensió de pagaments. Després traiem un disc gravat en directe al Mercat de Música Viva de Vic (1999), per treure alguna cosa, perquè no tenim discogràfica, estem en ple judici amb Magna i no sabem què passarà. I per a Si vols venir (2000) apareix Julio’s Records, una discogràfica que va muntar Juli Guiu, de Clipper’s, fins que va morir el seu pare i aleshores el Juli decideix tancar la discogràfica perquè ha de tirar endavant la resta de l’empresa familiar, i ens quedem un altre cop al carrer. I com que ja no podem més, decidim acomiadar-nos amb un disc en directe gravat a La Mirona, que va ser l’últim disc de la primera etapa (2003) i que ja el vam publicar amb Música Global, que el 2007 va treure Antologia, quan ja estàvem convençudíssims que no faríem res més com a Glaucs. De fet, el 2005 vam gravar a Buenos Aires, ja sense el meu cosí, el disc de Nut (14 melodías bailables y una que no), i el 2006 vaig publicar el primer dels meus tres discos en solitari, i tot això ha sortit amb Música Global, que el 2014 també va treure el disc de tornada de Glaucs, Hem conegut la nit.

Han passat deu anys. Sembla que us ho agafeu amb calma.

És que ara no tenim local d’assaig i tots estem dispersats. Només ens reunim per objectius, per dir-ho d’alguna manera, no quedem per assajar cada setmana. Però els tres que formem el nucli del grup ens coneixem molt, som amics de tota la vida.

Des de fa un temps sou un octet i, a més, heu deixat de ser un grup 100% masculí.

Sí, a més de Marcel Ferrer als teclats, Oest de Franc a la guitarra i Jimmy Pinyol [Lax] a la bateria, hi ha també Georgina Llauradó i Carla Pueyo als cors. L’ampliació la vam fer pels 25 anys del grup, perquè la idea era treure l’EP que vam llançar el 2020, Tot és possible, i fer diversos concerts amb aquesta banda, però amb la pandèmia tot se’n va anar en orris. Però aquell estiu, quan es van poder tornar a fer concerts, vam actuar al Teatre Nacional i al Festival de Begur i, no sé si perquè veníem de l’aturada forçosa de la pandèmia, ens ho vam agafar amb moltes ganes i vam sonar molt bé, com si fos el final d’una gira i portéssim molt de rodatge. Després l’Àngel va marxar i el va substituir en Jimmy, però ja teníem clar que volíem continuar amb l’octet.
Heu gravat el disc amb aquest format ampliat?
Sí. De fet, la idea d’aquest disc neix després de veure Letter to You, el documental que Springsteen va fer sobre el seu últim disc amb l’E Street Band, i on es veu com ell arriba al local, els músics estan allà apuntant cosetes i, de cop i volta, comencen a tocar amb una compenetració bestial. Evidentment això ho pots fer si ets l’E Street Band. Però nosaltres, en certa manera –i no em compararé en res amb Springsteen– també ens coneixem de fa molt de temps, com a mínim el nucli dur, i la idea era fer el mateix, tocar tots junts a la Casamurada, l’estudi d’en Jesús Rovira [Lax] a Banyeres del Penedès.

Vau poder fer-ho així?

Més o menys, perquè era molt difícil coordinar les agendes de vuit persones per tancar-nos junts a l’estudi durant una o dues setmanes. Així que ho vam fer amb la mateixa premissa, però per parts, intentant preservar al màxim la frescor del directe. No és un disc de laboratori: si la primera presa ja sonava bé, no calia fer-ne una segona per afany perfeccionista.
Algunes cançons del disc també sonen força èpiques, a la manera springsteeniana, com ara ‘Aquests dies’ i la final ‘Crits de guerra’, de 7 minuts.
Sí, ja et dic que aquest disc no seria així en molts aspectes sense Letter to you, de Springsteen. De fet, quan vam compondre Crits de guerra vaig pensar, hòstia, com molaria això tocat per l’E Street Band... Bé, qualsevol cosa tocada per l’E Street Band [riu]. I, per tant, vam pensar com l’estructurarien i com la farien ells, com una espècie d’homenatge, sense copiar-los.
És la cançó més llarga que has fet mai?
No, Jo faig cançons guanya per alguns segons, i té més mèrit, perquè són 17 estrofes diferents. Aquella és molt més Dylan, com si diguéssim, i aquesta és molt més Springsteen.
Publicar una cançó de 7 minuts és anar molt a contracorrent.
Totalment. Ja ho és fins i tot publicar un disc, sobretot en format físic, i aquest serà el nostre primer disc que surt també en vinil. Però és que nosaltres venim d’allà. Jo no sé fer singles. O sigui, jo quan faig cançons, les faig pensant que les hauré d’acabar incloent en un disc. I aleshores penso si la cançó pot obrir el disc, o si el tancarà, com vaig tenir clar de seguida que ho faria Crits de guerra. I si hi ha l’opció d’editar-lo en vinil, penso en quantes cançons poden entrar a cada cara del disc, o amb quin tema s’obre i es tanca la cara A i la cara B. Sembla que no, però hi ha al darrere una feina molt malaltissa i, al final, són coses que sobretot ens omplen a mi i al grup. Jo no sé si la gent se n’adona, però jo ja em dono per satisfet veient el resultat.

Una nissaga molt musical

El 3 d’agost, al Xillout de l’Estartit

Jofre Bardagí Grima és net del tenor Bartomeu Bardagí, fill de Josep Maria Bardagí –músic, compositor i arranjador, fonamental en la trajectòria de Joan Manuel Serrat– i nebot del violinista Pere Bardagí i, per via materna, del pianista Josep Mas Kitflus. Des del 1994, en Jofre és la veu i el principal compositor de Glaucs, grup que actualment completen Alexandre Reixach i José Luis Vadillo, dos dels seus membres històrics, més altres cinc músics, incloses dues vocalistes. Amb aquesta formació, Glaucs ha gravat el seu cinquè disc d’estudi, Aquí i avui (U98 Music, 2024), que inclou deu cançons produïdes també per Bardagí. Seguint la bona tradició familiar dels Bardagí, la seva filla Ordet, de 14 anys, també sembla tenir qualitats innates per a la música. I el seu nom és la millor prova que el seu pare és un apassionat del cinema: es diu així per Ordet (1955), la pel·lícula del danès Carl Theodor Dreyer. I confessa el seu pare que havia pensat a posar-li Padmé, com el personatge de Star Wars, “però Dreyer va guanyar George Lucas”. El dissabte 3 d’agost, Glaucs actuarà al Xillout, un gran concert gratuït a la platja Gran de l’Estartit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.