Des de molt petit tenia clar que volia estu­diar història, però no tenia cap espe­ci­a­li­tat defi­nida. De fet, em vaig matri­cu­lar a la uni­ver­si­tat per fer història gene­ral, una no espe­ci­a­li­tat que incloïa assig­na­tu­res de totes les èpoques i et pre­pa­rava bàsica­ment per fer de pro­fes­sor d’ins­ti­tut. Però quan vaig fer les assig­na­tu­res de medi­e­val, al ter­cer curs, suposo que els pro­fes­sors que vaig tenir en aquell moment em van moti­var espe­ci­al­ment. A segon curs feies la part d’arque­o­lo­gia i vaig anar a alguna exca­vació. En aquells moments gai­rebé no hi havia arque­o­lo­gia medi­e­val, no exis­tia com a dis­ci­plina. Hi havia arque­o­lo­gia i després hi havia els estu­dis d’història medi­e­val. Però m’interes­sava molt l’arque­o­lo­gia com a meto­do­lo­gia per tre­ba­llar i quan vaig veure que com a període m’interes­sava l’edat mit­jana, vaig ajun­tar les dues coses i vaig can­viar d’espe­ci­a­li­tat.

En aquell moment, hi havia un pro­fes­sor de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, que era en Josep Her­nando, que em va influir espe­ci­al­ment. També recordo que havia lle­git la novel·la d’Umberto Eco El nom de la rosa l’estiu ante­rior, que també d’alguna manera et porta a l’entu­si­asme. Aquesta con­ju­mi­nació de coses em van por­tar cap a l’arque­o­lo­gia medi­e­val.

És veri­tat que l’arque­o­lo­gia, com a ciència, comença per les èpoques que no tenen cap altra forma d’infor­mació, que són la pre­història i la història antiga. A l’època medi­e­val, en què cada cop hi ha més docu­men­tació escrita, la història s’havia fet sem­pre i es segueix fent ara, pri­o­ritària­ment, a par­tir de la docu­men­tació escrita. I a l’època moderna i con­tem­porània, ja no t’ho explico, tot i que ara s’està intro­duint a poc a poc l’arque­o­lo­gia d’època moderna i con­tem­porània en els plans d’estu­dis. Molt a poc a poc i molt menys del que neces­si­ta­ria la pro­fessió d’arqueòleg, que no té espe­ci­a­lis­tes específics.

A tot arreu, la tra­dició ve d’aquí. El que passa és que l’arque­o­lo­gia de camp neces­sita gent que es dedi­qui també a aquests períodes. Nosal­tres ens cen­trem en com­ple­xos que abas­ten un període molt llarg de temps, com ara San­tes Creus o Esca­la­dei. Els edi­fi­cis tenen ocu­pa­ci­ons i ras­tres de diver­ses èpoques, des de la fun­dació fins pràcti­ca­ment l’actu­a­li­tat. I molts d’aquests edi­fi­cis s’han uti­lit­zat durant molt temps o fins i tot con­ti­nuen uti­lit­zant-se avui dia per al mateix objec­tiu que ori­ginària­ment. Això només passa amb els edi­fi­cis a par­tir de l’època medi­e­val. No hi ha cap tem­ple romà ni cap circ que con­tinuï fent d’això, per enten­dre’ns. En canvi, hi ha un munt d’esglésies medi­e­vals que con­ti­nuen sent esglésies o edi­fi­cis resi­den­ci­als. No viuen de la mateixa manera, però con­ti­nuen vivint allà mateix. Aquest fet genera un tipus de rep­tes molt dife­rents.

La meto­do­lo­gia que fem ser­vir està molt mar­cada per l’època pre­històrica i antiga. De fet, ser­veix per a totes les èpoques. I l’única que té una meto­do­lo­gia una mica més específica, per les carac­terísti­ques de les res­tes que hi ha, és la pre­història. Però l’arque­o­lo­gia d’època antiga, medi­e­val, moderna i con­tem­porània és sem­pre la mateixa, no can­via. Sim­ple­ment can­vien els objec­tes que reculls o la cro­no­lo­gia de les coses que tu estàs estu­di­ant, però la manera d’estu­diar-les no. Nosal­tres sim­ple­ment hem d’iden­ti­fi­car totes les coses que hi ha, orde­nar-les cro­nològica­ment i saber com s’han anat for­mant aquells nivells. És veri­tat que tenim una diferència més clara en relació amb els antics, i és que tenim edi­fi­cis en alçada. Quan par­les d’arque­o­lo­gia, la gent s’ima­gina unes parets bai­xe­tes i ja està. En el nos­tre cas, a part d’exca­var el sub­sol, el que estu­diem, arqueològica­ment par­lant, són els edi­fi­cis com a tal, amb tots els com­po­nents: les por­tes, les fines­tres, els tipus de parets... Si una porta té un tapiat, doncs aquell tapiat és més modern que la porta. I jugant amb això aca­bes fent un mapa de com ha anat crei­xent, com s’ha anat for­mant i com s’ha anat modi­fi­cant aquell edi­fici. Els edi­fi­cis medi­e­vals, que són sen­cers, neces­si­ten des­plaçar la meto­do­lo­gia del sub­sol cap al con­junt de l’edi­fici.

Aquí és quan sor­gei­xen els con­flic­tes. Tra­di­ci­o­nal­ment, els arqui­tec­tes con­si­de­ra­ven que de terra cap amunt els edi­fi­cis eren cosa seva, que era arqui­tec­tura. Nosal­tres estu­diem els edi­fi­cis amb una meto­do­lo­gia arqueològica i després, evi­dent­ment, la recerca s’inte­gra en els pro­jec­tes de res­tau­ració.

La nor­ma­tiva cada cop és més clara i cada cop també tots, no només els arqui­tec­tes sinó també els arqueòlegs, tenim clar que cal tre­ba­llar coor­di­na­da­ment. Les recer­ques plu­ri­dis­ci­plinàries reque­rei­xen un ingre­di­ent que és molt impor­tant, que és la gene­ro­si­tat. Tot­hom ha d’enten­dre que ha d’apor­tar el que ell sap i escol­tar el que fan els altres, inde­pen­dent­ment que sigui arqui­tecte o arqueòleg. Al final, cadascú té la seva funció i la suma de totes aques­tes fun­ci­ons hau­ria d’aca­bar con­duint al millor pro­jecte pos­si­ble. Ja fa més de trenta anys que tre­ba­llo i en aquest sen­tit s’ha millo­rat molt. Tot­hom és cons­ci­ent que és més pro­fitós tre­ba­llar en equip que no pas inten­tar fer-ho tot una sola per­sona.

Sí. La dar­rera vegada que es va fer va ser a Lleida el 2018. Després va venir la pandèmia i ara estem en fase de remo­de­lació de l’asso­ci­ació que l’orga­nit­zava, també amb la idea de rejo­ve­nir-la, perquè érem els matei­xos des del pri­mer dia i això no convé. Ara estem en fase de can­viar, de por­tar gent nova, i ara veu­rem si arren­quem una altra vegada. Si hi ha interès a tor­nar-ho a fer? Sí, perquè és molt interes­sant. La recerca en l’àmbit acadèmic té els seus cir­cuits, exis­tei­xen revis­tes..., però els pro­fes­si­o­nals no teníem, almenys en l’època medi­e­val i moderna, un lloc més o menys esta­ble on publi­car, posar sobre la taula els resul­tats. Ales­ho­res es va fun­dar l’asso­ci­ació, vam orga­nit­zar el congrés i vam publi­car una revista.

Fins a finals dels anys 80 pràcti­ca­ment no hi havia arque­o­lo­gia medi­e­val. Encara no tot­hom tenia assu­mit que era arque­o­lo­gia i que, per tant, s’havien de fer exca­va­ci­ons quan feies uns rebai­xos, unes rases per fer uns fona­ments, etcètera. Tot això ha anat evo­lu­ci­o­nant. La nor­ma­tiva també ens hi ha acom­pa­nyat molt des del punt de vista del suport, en el sen­tit d’obli­gar a tot­hom a fer exca­va­ci­ons arqueològiques quan es pro­du­eix alguna tro­ba­lla. Això va gene­rar un tei­xit pro­fes­si­o­nal bas­tant potent, amb empre­ses d’arque­o­lo­gia que tenien una certa dimensió, amb garan­ties de poder assu­mir tots els aspec­tes. Això sem­blava que fun­ci­o­nava bé, però va venir la crisi i va petar tot el sis­tema. Jo tre­ba­llava en una empresa en aquell moment i després em vaig plan­tar com a autònom. Ara s’està recu­pe­rant aquest tei­xit.

Mol­tes. Però més que de grans moments es tracta d’un procés, i quan s’acaba fas balanç de com ha anat i què has arri­bat a conèixer. A nivell pro­fes­si­o­nal dona satis­facció, encara que des del punt de vista estric­ta­ment científic, arqueològic, de conei­xe­ment, sigui una apor­tació rela­tiva. Però haver col·labo­rat en el procés i inten­tar enten­dre bé aquell edi­fici per poder-lo res­tau­rar el més acu­ra­da­ment pos­si­ble, al final et dona una satis­facció pro­fes­si­o­nal, més enllà de si has tro­bat una cosa o una altra. No em pre­o­cupa tant haver tro­bat una cosa con­creta. Les tom­bes nobiliàries de San­tes Creus van ser una sor­presa, però el procés de recu­pe­ració del claus­tre i que després tot­hom pugui gau­dir-ne sense pro­ble­mes d’humi­tat i sense degra­dació dels mate­ri­als, pot­ser per a mi és més satis­fac­tori que el conei­xe­ment, que ja el dones una mica per supo­sat. La meva tra­jectòria està molt vin­cu­lada a les res­tau­ra­ci­ons i jo soc més de satis­facció gene­ral pel bon resul­tat del con­junt del pro­jecte, no només de l’art.

Va ser sor­pre­nent. Ara estem exca­vant les de la gale­ria sud i ja no passa. En tot cas, ens ha permès enge­gar un pro­jecte molt interes­sant de recerca. Estem par­lant d’un con­junt de per­so­nes de la noblesa cata­lana en un moment bas­tant aco­tat, en molt bon estat de con­ser­vació i pràcti­ca­ment sense tocar.

Hi ha una part dedi­cada a l’estudi dels lli­nat­ges, les rela­ci­ons fami­li­ars entre els mem­bres d’un mateix sarcòfag. Però també de pràcti­ques funeràries: com els enter­ra­ven, temes de ves­tits i altres objec­tes que hi ha... Després hi ha la part docu­men­tal. Aquesta gent feien tes­ta­ments, i aquests tes­ta­ments i una part impor­tant estan con­ser­vats, per la qual cosa es con­ver­teix en un mate­rial molt valuós que com­ple­menta la recerca arqueològica. Es tracta de bus­car la docu­men­tació.