“ Faig les meves oracions dos cops al dia per la pau mundial”

Gerry i jo vam començar a tre­ba­llar junts l’any 2000, ja fa 24 anys! El vaig conèixer perquè jo estava tre­ba­llant en el disc Songs in red and gray i vaig con­trac­tar Rupert Hine com a pro­duc­tor. Hine va reu­nir un equip de músics i Gerry era un d’ells. Ja havia sen­tit a par­lar de Jerry, perquè ell havia tocat amb Paula Cole en el seu disc This fire (1996). I un cop vam gra­var el disc, li vaig dema­nar que vingués de gira amb mi, poc després de l’11 de setem­bre [del 2001]. Perquè poc després de l’11 de setem­bre em vaig tren­car el braç just abans de sor­tir de gira i no podia tocar la gui­tarra. I Gerry em va dir que podia tocar la gui­tarra de la mateixa manera que jo. Així que li vaig dema­nar que vingués de gira i fes exac­ta­ment això. Així ho va fer durant un temps i després me’l va robar David Bowie [riu].

Hi aporta força. Aporta una mena de suport, sí. Perquè la meva veu és fràgil, i tinc mol­tes idees que no sem­pre puc expres­sar com vull. Així que ell assu­meix també les fun­ci­ons d’una línia de baix o un patró rítmic, i pot exe­cu­tar-ho molt bé en directe.

Sí, estic pre­pa­rant un nou disc i espe­rem publi­car-lo l’1 d’abril de la pri­ma­vera vinent. Així que ja tenim un munt de cançons, les estic aca­bant i, sí, en faig algu­nes en directe.

M’encanta for­mar part de la vida de la gent. Per a un nena tímida com jo, que solia seure a l’habi­tació sola, tocant la gui­tarra molt suau­ment i ima­gi­nant-me que pot­ser podria tocar cançons que escol­tes­sin altres per­so­nes, això és un somni fet rea­li­tat. Així que encara canto Luka cada nit amb tot el cor i encara m’agrada can­tar Tom’s diner perquè és un moment d’ale­gria a l’espec­ta­cle. Tot­hom aplau­deix i canta, i per tant és un plaer per a mi can­tar-la.

Curi­o­sa­ment, la meva veu ha millo­rat, perquè ara puc can­tar notes més altes que abans. Fa uns anys vaig començar a rebre clas­ses d’un pro­fes­sor que em va aju­dar a desen­vo­lu­par la meva veu natu­ral. Ara tinc més con­fiança per can­tar aques­tes notes agu­des, i també em cuido la veu una mica més que abans. La meva forma de com­po­sició és més o menys la mateixa. Faig el que cal­gui per aca­bar la cançó. De vega­des les parau­les són el pri­mer, de vega­des el títol és el pri­mer, de vega­des només és una imatge o una paraula. I després faig el que he de fer per aca­bar aquesta cançó. Així és com fun­ci­ona.

Estan pro­fun­da­ment inter­con­nec­tats, però no tots els poe­mes són una cançó i no totes les cançons són un poema. Tot i que tinc alguna cançó com ara The queen and the sol­dier que podria ser un poema. En canvi, una cançó com Left of cen­ter és una bona cançó, però no un bon poema. Així que hi ha aquest gran ball entre els dos mons.

És una pre­gunta interes­sant. M’agrada anar de gira, sor­tir de casa de tant en tant per anar a tocar. És un repte per a mi, però és un repte que m’agrada. I no crec que cone­gui millor els aero­ports que les ciu­tats. Intento sor­tir. Intento cami­nar. Intento pren­dre un cafè al car­rer i pot­ser anar a una església o anar a veure alguna cosa. Intento també lle­gir el diari local en qual­se­vol idi­oma.

Curi­o­sa­ment, con­ti­nua sent el mateix. En el pas­sat hi havia alguns fans que m’escri­vien, i els vaig conèixer una mica. I ara encara m’escri­uen, però a les xar­xes. I gau­deixo d’aquesta interacció. Suposo que ara tinc més fans, però és difícil de dir exac­ta­ment perquè vaig tenir molt d’èxit al començament de la meva car­rera. Però ara també tinc molts fans i els veig a Face­book i a Ins­ta­gram, i a alguns els conec i els dic hola!

Soc fan de molts artis­tes! M’encanta la música i sem­pre m’ha emo­ci­o­nat. M’encan­ten els Beat­les, va ser la pri­mera vegada que em va emo­ci­o­nar molt una banda. Tenia qua­tre anys quan vaig escol­tar els Beat­les per pri­mera vegada, em vaig ena­mo­rar d’ells i van ser la meva banda pre­fe­rida durant cinc o sis anys. Així que el pri­mer disc que vaig com­prar amb els meus diners va ser Abbey Road. Ja no tinc aquell elapé de vinil, però encara m’encanta. Tinc molta passió per dife­rents artis­tes. Estimo Peter Gabriel, estimo Lou Reed, estimo Bob Dylan, estimo Leo­nard Cohen. M’apas­si­ona molt la gent que estimo.

És una pre­gunta diver­tida perquè molta gent pensa que com que van uti­lit­zar la meva veu per crear l’MP3 [la gra­vació, només amb la seva veu, de Tom’s diner es va uti­lit­zar per pro­var el nou for­mat], m’agrada més el so d’alta defi­nició i que neces­sito un sis­tema de so molt bo. El fet és que quan tenia una ràdio de tran­sis­tors, l’any 1967, tot el que hi podia escol­tar eren la bate­ria i la veu i em sem­blava genial, així que no tinc cap pre­ferència. Ara escolto música amb el meu telèfon i també soc feliç.

Suzanne va ser la pri­mera cançó de Leo­nard Cohen que vaig apren­dre. Així que m’encanta aquesta i també la de Lou Reed, perquè és diver­tida: és una cançó d’amor dura. Suzie Q és un clàssic i no està mala­ment. Però em quedo amb la de Lou Reed.

Soc opti­mista, però també encreuo els dits pel futur imme­diat dels Estats Units: estic ner­vi­osa i pre­o­cu­pada. Lle­geixo els dia­ris, miro la tele­visió i també faig les meves ora­ci­ons dues vega­des al dia per la pau mun­dial. Per tant, soc pru­dent­ment opti­mista .