Home, no, sempre és un bombó qualsevol personatge que t’ofereixi d’entrada alguna cosa extremada, per mi està molt bé. És interessant acostar-se a persones que surten una mica de la cosa més normativa. Crec que Celia Giraldo ha fet amb Un lugar común una pel·lícula molt bonica, posant al centre una dona com és Eva Llorach, que és una actriu excel·lent i està meravellosa. Parla d’una edat que moltes vegades s’invisibilitza, sobretot en el cas dels personatges femenins. Necessitem personatges i històries com aquests, què li passa a una mare d’aquesta edat quan els fills marxen, i com es retroba amb ella mateixa. I necessitem parlar d’aquestes dones que s’han entregat als altres i s’han oblidat d’elles mateixes. És important replantejar-se aquesta figura per a la societat. Necessitem un equilibri més gran entre gèneres. La pel·lícula té un to meravellós, entre drama i comèdia, molt lleugera i molt tendra, que pot emocionar tant fills com pares. Espero que la gent s’animi i vagi al cinema a veure-la, perquè crec que t’abraça, et fa passar una molt bona estona i alhora et fa reflexionar sobre quines relacions i vincles tens amb la teva família.

Sí, és una frase que m’encanta. Crec que realment és una persona optimista, algú que s’ha fet molt a ella mateixa, ha sigut una supervivent, emprenedora, una d’aquestes dones que han decidit ser protagonistes de la seva vida. És d’aquestes aus fènixs que cauen i s’aixequen. Em sento identificada amb el personatge, amb la seva recerca de l’optimisme. No vol dir que jo no tingui grans moments de fragilitat, però sí que sempre intento mirar el got mig ple de les coses.

Diria que, com més intentes posar-la en pràctica, més l’aconsegueixes. Això és com tot, tu tens les teves autopistes mentals i, com més entrenes cap on vols anar, més aconsegueixes anar pel caminet que et vas construint. Però és veritat que jo intento recordar molt la sort i el privilegi que tinc, en el sentit d’on he nascut i la sort que tinc, quan veus el món com funciona i com està, i poder-me dedicar a una cosa que m’agrada. Això no vol dir que no sigui important resoldre els entrebancs, però sí que està bé relativitzar les coses per donar-los el valor just que tenen.

Em sento molt afortunada pel fet que Laura Jou em convidés a ser actriu de la promoció de Celia Giraldo, Sara Fantova, Alejandro Marín, Júlia de Paz... que ara són directors que estan fent coses molt interessants. En aquests cursos, un dia va fallar l’altre actor que estava amb mi i no va poder venir, ens vam quedar sense poder fer les escenes, ens vam posar a xerrar i ells em van explicar el projecte que estaven fent de final de carrera, que era La filla d’algú. Llavors els vaig dir si volien considerar-me pel personatge i ells ni s’ho havien plantejat, potser buscaven algú que hagués treballat menys, però llavors de cop es va obrir la porta que pogués fer aquesta pel·lícula, cosa que em va fer molt feliç. Vaig conèixer directors molt talentosos amb els quals em sento molt vinculada, i em sento molt agraïda d’haver-los conegut. La Celia és una de les directores d’Això no és Suècia i Sara Fantova, també. L’Alejandro és algú que tinc molt proper i ara des de la meva productora Funicular Films estem produint un projecte amb ell. És una promoció que m’agrada molt, l’ESCAC crea molts bons talents. I va ser l’atzar a la vida, si no hagués fet aquest taller no els hauria conegut.

Doncs no ho sé, això els ho pots preguntar, si vols. He fet els papers que m’han ofert i estic molt feliç. Els personatges secundaris m’agraden tant com els protagonistes. És veritat que amb els protagonistes tens un marc, un espai per explorar moltes coses i un ventall d’emocions més gran, però els secundaris sempre em semblen reptes. I ara també des de la direcció també els dono un valor absolut, perquè crec que tenir secundaris que t’agraden molt i que t’aporten sempre fa que els projectes siguin més rodons. Llavors a mi m’encanta sempre, si puc i m’interessa, poder fer un personatge petit. Els trobo complicats perquè, sempre que arribes a un rodatge i a un lloc que ja està fet amb una energia i una dinàmica, no és tan senzill arribar, però he tingut sort amb aquests dos projectes, m’hi he sentit molt còmoda.

Tant de bo, m’agrada molt aquesta visió de la Luci i sí que crec que Catalunya està fent una aposta molt gran pel que fa a creure en la cultura, s’estan fent apostes en l’àmbit institucional de recursos, i aquests recursos han volgut facilitar l’accés a les dones perquè realment si no era així la desigualtat era gegant, i ho segueix sent. Llavors ha facilitat que hi hagi ara més dones dirigint, que ja era hora. Ara, que d’aquí que sigui un matriarcat... ja m’agradaria. Sento que estem en el camí. Però bé, crec que hi ha veus molt potents. Em sento molt orgullosa de la cinematografia que em rodeja a Catalunya i molt inspirada per totes les companyes que estan fent coses molt interessants. I a més crec que hi ha una xarxa molt generosa entre nosaltres, és un moment fèrtil i bonic. Hi ha altres generacions que no han pogut gaudir, però que han lluitat perquè això passi. I crec que és molt important de dir que no han tingut potser la sort de poder tenir un accés a la direcció, un accés a personatges femenins, perquè no hi havia aquest moment social que hi comença a haver, encara que crec que s’ha de continuar treballant. Estem en un bon camí.

Estem molt contents. Realment, de dades no en tinc, costa molt que et diguin les dades. Aquí sí que he sentit molt l’escalf del públic i és una cosa que ens ha fet molt feliços a tots els que hem participat en el projecte. Ho comentàvem amb la Mar Coll, o amigues meves que no tenen gens a veure amb la indústria... Veus que ha arribat al carrer i això fa molt feliç. Com que no visc als altres països, això no ho sé, però el que em comuniquen... L’actriu que fa d’Annika, Liv Mjönes, em va dir que a Suècia va començar a funcionar molt bé pel boca-orella i que realment estava arribant molt a la gent també. I em vaig trobar també amb un noi suec pel carrer que em va dir que els seus amics l’estaven veient. Els coproductors d’Alemanya i Suècia estan contents, i a Finlàndia es va estrenar fa més temps i tinc entès que havia funcionat.

Va ser molt emocionant perquè no m’ho esperava gens, no ens ho vam dir. Potser m’esperava alguna cosa, però que no seria un premi a la interpretació, potser a guió... També em semblava que era tan difícil haver arribat fins allà amb tantes sèries internacionals que ja em semblava un regal de final de trajecte que ens haguessin seleccionat a Canneseries. Vaig viure la gala més relaxada de la meva vida, cosa estranyíssima, i llavors, quan em van dir el meu nom, gairebé col·lapso, perquè no m’havia preparat res. Jo soc una persona molt calculadora, que em preparo les coses, i llavors vaig tenir una mica d’ensurt, però suposo que ho tenia integrat i vaig aconseguir sortir del pas i agrair a les persones que eren importants. Després pensava que com pot ser que no m’hagués preparat alguna cosa. Suposo que al final també és una protecció que fas perquè en el fons els premis són injustos per naturalesa. Crec que són necessaris perquè ajuden a visibilitzar els projectes, però és tan complicat... Quan he sigut jurat, ha estat tan complicat comparar una comèdia amb un drama, que ja sents que moltes vegades estàs trobant equilibris. Llavors suposo que amb els meus anys els he desmitificat molt i llavors estava allà intentant estar molt amb els peus a terra, però em va fer molt feliç. Va ser molt graciós, tenia Michael Douglas allà davant. Després vaig parlar molt amb el jurat i estaven molt enamorats de la sèrie i del meu personatge i tot va ser molt bonic. A més, una sèrie en català i altres llengües... No era tan evident, ens ho expliquen fa un any i no ens ho creuríem.

Allà estem, treballant en aquesta direcció. No és d’una plataforma, és una coproducció europea entre moltes televisions, i l’equilibri no és senzill. S’han de tornar a repetir molts factors perquè sigui possible en l’aspecte financer, i llavors estem en aquest equilibri entre pensant el contingut i veient si seria possible. Tant de bo, però encara no puc dir res.

No ho sé, és que també crec que depèn molt del que vulgui fer el director. Tenim directors aquí que a vegades busquen coses que tinguin més to. Crec que sí que hi ha com una generació d’actors que busquen la veritat, però en la interpretació sempre hi ha hagut aquesta recerca. Potser una altra generació no estava influenciada potser per un accés tan bèstia a l’audiovisual. Abans no era tan fàcil veure l’audiovisual internacional i no totes les pel·lícules arribaven, i ara pots tenir accés a moltes plataformes a escala internacional i veure moltíssim contingut.

Sí, totalment, jo crec que és així. Depèn molt del to del projecte, però jo considero que és essencial que sempre hi hagi veritat en l’actuació, encara que estiguis fent la comèdia més estripada, t’has de creure el perquè, la fragilitat, el ridícul del personatge. Si vols que vagi cap a la comèdia, hi ha d’haver sempre una connexió emocional amb aquell personatge, que fa que te’l creguis. Però és un canal que t’ha de transmetre emocionalment, l’actor ha de ser una porta a les emocions.

No ho sé, és difícil, perquè soc una persona que m’apassiono molt amb els projectes, i hi ha coses petites que han sigut molt importants. Una cosa m’ha portat a l’altra. No sé què dir-te, perquè en el fons crec que la vida és un camí, un pas rere l’altre, i és molt difícil escollir tres coses perquè és com si fessis un Tria la teva aventura, i penses quina pàgina t’ha acabat portant fins aquí. No ho saps, perquè totes al final són les que t’hi han portat. No sé si Tria l’aventura és un bon exemple, perquè a vegades altres pàgines t’acabaven portant al mateix lloc. Evidentment, si la meva primera experiència, que va ser Estació d’enllaç [1994-1999], no hagués existit i no m’haguessin agafat per atzar, no sé cap a on hauria anat la meva vida. Aquella va ser una peça molt important, perquè era molt petita, tenia 12 anys, i no hi havia res al meu entorn ni a la meva família que indiqués el camí de la interpretació. Aquesta és la fitxa més important que es mou, d’una manera atzarosa, i que em posa davant una cosa que de cop es converteix en una vocació, perquè actuar em permet conèixer moltes vides diferents. M’agrada molt, i em permet entendre el món des de molts punts de vista diferents.

La meva primera pel·lícula, que va ser Joves [2004], va ser molt important. Elisa K [2010], Els nens salvatges [2012], les sèries que he fet, totes m’han anat aportant coses diferents, les petites coses que he fet a França, als Estats Units, quan vaig començar a crear... Hi ha hagut molts moments de la vida que sento que han sigut com bastant clau. Probablement, també decidir que estudiaria comunicació audiovisual a la Pompeu Fabra, va ser una decisió important en la meva carrera.