En companyia de la pianista Sophia Muñoz i del Quartetto Lirico Italiano, que va adquirir una extraordinària presència en el concert, la soprano napolitana Anna Pirozzi va demostrar dissabte, a l’església del Carme de Peralada, la seva potència vocal, acuradament controlada, i la seva intensitat expressiva. No va ser la seva primera actuació al festival, on va debutar-hi fa dos anys amb èxit interpretant Abigaille, una de les seves grans especialitats, en un muntatge del Nabucco, de Verdi. Amb la seva capacitat dramàtica, Pirozzi és una gran cantant verdiana –com també ho va demostrar el febrer passat al Liceu encarnant Amelia, fent sentir la tensió d’un personatge tan ingènuament enamorat com turmentat, a Un ballo in maschera– i no se’n va poder dubtar quan, cap el final de la primera part, va abordar amb tanta fermesa com sensibilitat Pace, pace, mio Dio, ària de La forza del destino en què Leonora evoca el seu sofriment, a partir d’un moment en què l’amor va lligar-se a la fatalitat, i implora una pau, que no ha aconseguit vivint retirada del món com una ermitana, pressentint la mort que segellarà el seu destí tràgic.

En tot cas, Verdi, de qui els músics van interpretar una paràfrasi del Rigoletto tan exquisidament com dinàmicament arranjada, no va ocupar el centre d’un programa que, com anunciava el títol, va proposar un recorregut per àries i fragments musicals operístics de grans compositors italians (del belcanto al verisme) donant protagonisme a Giacomo Puccini: Addio mio dolce amor, il maestro Puccini e l’opera italiana. Un recorregut també emocional. Amb l’ària pucciniana d’Edgar, invocada al començament del títol, va acabar la primera part: Fidelia, acordada al seu nom, expressa la seva fidelitat a Edgar, tot i que aquest l’havia abandonada, abans que també li arribi el seu destí tràgic. Nodrint-se d’arguments literaris, l’òpera, ja se sap, pot ser tremenda.

Es va començar, però, en la lleugera amb la simfonia de l’òpera bufa Don Pasquale, de Donizetti. Tot i que, en la primera intervenció de Pirozzi, el concert va continuar a través de Rossini, no va ser per prosseguir en l’òpera còmica, sinó per fer present una obra dramàtica del compositor: Le Siège de Corinthe, de la qual la soprano va interpretar la pregaria Juste ciel. Tot seguit, un primer hit: la Casta Diva, de la belliniana Norma que Pirozzi potser va abordar quan la seva veu no s’havia escalfat prou. I després un altre: Io son l’umile ancella, la bellíssima ària d’Adriana Lecouvrer, de Cilea, amb la qual la soprano ja va enfilar cap a la plenitud. Tot i que no totes les peces siguin tan cèlebres, no es pot dir que fos un programa sense llaminadures per al lluïment. Però sempre hi ha el risc de no estar a l’altura o de les comparacions amb tantes intèrprets il·lustres: Pirozzi, amb les seves facultats vocals i la seva transmissió emotiva, se’n surt airosa. És tanta la seva força que ha imposat el seu talent malgrat l’existència, com ella ha declarat, de la “humiliació corporal” en el món de l’òpera que fa que siguin relegades cantants que no s’ajusten als models físics dominants.

Si la primera part va acabar amb Edgar, a la represa es va continuar amb Puccini: l’ària In quelle trine morbide, amb la qual Pirozzi va expressar degudament la recança de Manon Lescaut en haver renunciat, temptada pel luxe, a l’amor viscut amb Des Grieux. Puccini es va anar fent present instrumentalment amb un intermezzo (Tregenda) de La Villi i, al final, una paràfrasi (improvisació sobre la melodia ornamentada) d’Il Trittico, que va donar molt de joc a la pianista Sophia Muñoz i els membres del Quartetto Lirico Italiano: Mireia Lico i Leonard Simaku (violinistes), Livia Rotondi (violoncel) i Luca Pozza (viola i brillant creador dels arranjaments per a una formació de cambra). Al final de la paràfrasi, com un regal que no havia sigut anunciat, va aparèixer Pirozzi per cantar O mio babbino caro, de Gianni Schicchi. Abans va fer-se present la tristesa d’Il Pagliacci (Interludi i Qual fiamma) de Leoncavallo i després, moment òbviament culminant, La mamma morta. La interpretació d’aquesta famosa ària d’Andrea Chénier va fer que el públic s’aixequés per aplaudir la soprano i els músics.

Es podria pensar que les propines ja hi eren al programa, però la napolitana tenia un parell de trumfos amb una cançó (Dicintello vuie/Rondinella) de la seva terra, com ella va dir, i Ti voglio bene assai, de Lucio Dalla. Al principi del concert, Pirozzi va dir literalment: “Que disfrutin!”. Així va ser.