El tenor alemany Julian Prégardien, especialment reconegut com a intèrpret de l’Evangelista en les Passions de Bach, va visitar fa un any el nou Celler Perelada i va imaginar que els jardins podrien ser un escenari òptim per cantar-hi La bella molinera (que el seu pare, Chistoph Prégardien, també tenor, va interpretar fa cinc anys en la Schubertíada de Vilabertran, on ha actuat molts de cops) dins d’un projecte propi per festejar el bicentenari d’aquest cicle de lieder compost per Schubert. En explicar-ho al director artístic del Festival de Peralada, Oriol Aguilà, aquest va donar-li carta blanca. I és així que, dimecres a la tarda, els jardins del Celler Perelada van acollir una part (n’hi va haver una altra a l’església del Carme) d’un espectacle a propòsit de La bella molinera concebut per Julian Prégardien: tot el cicle va ser bellament interpretat, però també hi van participar actors i, acordat a la idea del tenor, hi va haver una petita degustació de vins de la casa al descans i al final. Massa elements per distreure l’atenció deguda a una peça sublim del romanticisme musical? Potser una mica sí, però no pas del tot.

L’espectacle va començar a dos quarts de vuit del vespre: va comunicar-se prèviament un retard de mitja hora a causa de la calor. Primer va aparèixer l’actriu Maria Molins, que va dir als espectadors que havien d’imaginar que la història que se’ns explicaria (la d’un jove amb esperit romàntic que, per dir-ho simplement, pateix la decepció d’un anhel amorós) transcorre a l’hivern. Tot seguit, ens hi va introduir recitant una mena de preludi extret de la traducció al català que Enric Casasses, amb el títol La noia maca del molí, va fer el 2017 del cicle poètic de Wilhelm Müller incloent-hi fragments que Schubert no va musicar. Prégardien també va fer present la traducció de Casasses (una elecció del mateix tenor) quan va començar amb El caminar. Ho va reprendre en l’original alemany després que l’actor Francesc Torrent fes la primera de les seves intervencions per explicar, amb comentaris elaborats a partir de les converses mantingudes amb el tenor, la filosofia romàntica i la simbologia (com ara la presència constant del riu) d’una obra en què un jove expressa els seus sentiments: treballant de moliner, s’enamora de la filla del propietari del molí i hi projecta les seves fantasies, a banda dels desitjos de la noia. A mesura que ho cantava, acompanyat per la guitarrista Isolde Santana, el tenor va lluir una brillant capacitat expressiva.

La part de l’espectacle als jardins del celler va acabar amb Mein! (Meva!), amb la qual, com va explicar Torrent, el jove evidencia que, immers en el seu jo, no percep realment la seva estimada. Després del descans amb degustació, els espectadors vam traslladar-nos a l’església del Carme. Santana encara va acompanyar Julian Prégardien en la interpretació del lied Amb la cinta verda del llaüt, però tot seguit va abandonar l’escenari, on s’hi va fer present la pianista Anna Gebhardt. El piano, de fet, és l’instrument amb el qual s’interpreta habitualment La bella molinera. L’ús de la guitarra, que va sonar esplèndidament, va adquirir un sentit simbòlic: una equivalència del llaüt que el jove moliner abandona deixant-hi la cinta amb el color verd, que –també ho va explicar Francesc Torrent– a la vegada simbolitza la vida, la força de la naturalesa. Sense la cinta verda, que la bella molinera després recull mentre fa cas a un caçador, el jove perd la vitalitat sentint el desengany amorós, desesperant-se, amb l’orgull ferit i el capteniment gelós. Tot això ho va transmetre intensament Prégardien fins que, amb la Cançó de bressol del rierol, la seva veu ben timbrada va fer-se dolça expressant un desig resignat de mort. El tenor ho va voler fer diferent, però sense perdre de vista que es tractava de fer arribar La bella molinera amb la seva bellesa. La seva fantasia, en tot cas, no va dur al desengany.