David Bisbal (Almeria, 45 anys fets al juny) ja porta uns quants anys sobrevolant les nostres vides, aviat en farà 23 des que va debutar a la primera edició d’Operación Triunfo en la qual va quedar segon. Vistos els resultats de la seva carrera artística, dues dècades després es pot dir que en realitat ha acabat sent el primer d’aquella promoció, que va deixar uns quants noms populars i alguna joguina trencada. Després de vuit discos d’estudi i uns quants èxits, Bisbal va demostrar dijous a la Ciutadella de Roses, en el concert inaugural del festival Sons del Món , que és un artista de llarga trajectòria que ha sabut mantenir una àmplia parròquia de fidels, amb clara majoria femenina força transgeneracional. Així es va poder veure entre les aproximadament 4.000 persones que van omplir el recinte històric, amb les seves ruïnes medievals que no tots els assistents van respectar com cal, per aconseguir, peti qui peti, una posició elevada per veure el seu ídol en la llunyania.

Bisbal va arribar a Roses dins l’itinerari del Tour Volaré 2004, en el qual presenta el seu últim disc, Me siento vivo, publicat el setembre passat. Acompanyat per una banda molt professional i compacta formada per autèntics “màquines”, com els va presentar el cantant –Ludovico Vagnone, guitarra elèctrica i direcció musical; Sergio Gallardo, guitarra espanyola; Jordi Portaz, baix; David Simó, bateria, i Gabriel Peso, teclats–, David Bisbal va interpretar trenta cançons en una hora i tres quarts. La xifra rodona dels 30 temes té un cert truc, perquè en va 13 de manera fragmentada i fusionada, com a part de tres medleys diferents, els tradicionals popurris, que permeten oferir al públic més cançons en menys temps, per intentar que el repertori representi bé tant el passat com el present d’un artista que ja acumula tantes cançons que, per força, sempre n’ha de deixar alguna fora de la llista.

En un gran escenari, ben equipat amb enormes pantalles al fons i als laterals, Bisbal i la banda van obrir foc força puntuals, mentre part del públic encara accedia al concert des del Village, amb un tema de l’últim disc, Tengo roto el corazón, un tema de missatge colpidor (“Para ti yo fui un error/ Para mí, tú mi dolor”), que va quedar més o menys relativitzat amb la següent cançó, Podría estar peor. tampoc molt alegre: “Aunque sea peor que un disparo perderte”, canta. Entre la balada èpica i els ritmes llatins, inclosa alguna pinzellada flamenca gràcies sobretot a la guitarra de Gallardo, va transcórrer un concert en què Bisbal va aplicar tot el que sap fer i dir per tenir content el seu estimat públic (“Aquí em sento com a casa meva! Un petó!!!”, va dir en un apreciable català) i, literalment, no va suar una samarreta, sinó tres, com a mínim, combinant el negre i el blanc, que són sempre pràctics i elegants.

Després d’alguns èxits dels seus primers anys, com ara Lloraré las penas i Quién me iba a decir, va arribar un primer medley de balades, al qual en va seguir un altre, més ampli, de singles que ha gravat en col·laboració amb diversos artistes, entre ells el seu recent Rueda, amb el jove cantant urbà RVFV. I de seguida va arribar el tercer medley, centrat en les balades de l’últim disc. Tot seguit va sonar El ruído, una cançó “molt especial” perquè li recorda “aquells que ja no hi són”. I en la recta final va sonar l’infal·lible pòquer d’asos format per Silencio, Corazón latino, Bulería i Ave María, amb els videoclips originals mostrant els rínxols daurats de la seva joventut i la gent ballant, fins i tot alguna conga, com si no hi hagués demà. Encara va haver-hi temps per a un bis doble, la recent Ajedrez i Sin mirar atrás, que obria un disc significativament titulat Sin mirar atrás (2009). Llavors, Bisbal, el desitjat, va desaparèixer d’escena entre ovacions i els músics s’hi van quedar interpretant un fragment d’Ave María, amb solo de bateria inclòs, per cloure el cerimonial.