En els bisos del concert, Mishima van versionar dos èxits, Flowers de Milley Cyrus y La diabla de Xavi, transformats en Roses i La diablessa. David Carabén va aprofitar la presentació de les peces per constatar que les guitarres havien desaparegut de la música popular i afirmar que aquell vespre al Portalblau de l’Escala havien sonat. De fet ho van fer amb la força que caracteritza el millor dels directes de Mishima, David Carabén amb la guitarra acústica i Dani Vega apuntant alguns memorables riffs. Tot plegat va sonar sota una forta ventada i amb la consciència que ells tornaven al mateix escenari on hi van tocar l’any 2018, però amb la diferencia que implica passar de ser un grup de moda a convertir-se en uns clàssics.

Els grups clàssics del rock poden permetre’s fer concerts dimensionant els seus grans sense estar pendents de la promoció de les novetats. Mihsima només van interpretar tres cançons del darrer disc, L’aigua clara –El cotó, Un lloc que no recordi i Sé que ets tu–, la resta va ser un exercici de depuració d’un repertori que durant prop de 25 anys ha generat uns temes més que memorables. El concert es va iniciar amb La vella ferida, Cert, clar i breu i va continuar amb Una sola manera. A partir d’aquí totes les peces van sonar com part del millor que ens ha donat el nostre patrimoni musical: Vespres verds, Guspira, estel o carícia, Qui n’ha begut, Mai més, Un tros de fang, Olor de la nit. Van trencar esquemes per aconseguir un dels moments més brillants empalmant sense pausa, dos temes primerencs de Set de tota la vida: Llavors tu, simplement i La tarda esclata. Al final van acabar evocant la nit amb Tot torna a començar, tema que va comptar amb la presència a l’escenari de Joan Dausà que va aparèixer de sobte com un hooligan espontani. El públic reunit a la Mar d’en Manassa va seguir l’actuació amb la consciència que calia reconèixer una trajectòria i el convenciment que el que ha permès que Mishima assolissin la categoria de clàssics no és altra cosa que la seva gran lliçó de coherència.