El músic nord-català Pedro Soler (Narbona, 1938), una de les grans llegendes de la guitarra flamenca, va morir dissabte als 86 anys, segons va confirmar el diari Libération. Tot i que va néixer a Narbona de pares exiliats de la Guerra Civil, Soler feia anys que vivia a Banyuls de la Marenda (Rosselló). El seu nom real era Pierre Alfred Genand. La seva trajectòria també inclou la direcció artística del festival del Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà.

La seva vinculació amb la música del país va ser constant. Encara l’any passat va tocar en el festival Cordes furtives a la Sala Sandaru de Barcelona. També havia estat protagonista en el festival de Guitarra de Barcelona. Va acompanyar en alguns concerts la polifacètica Teresa Rebull (1919-2015), quan aquesta es va establir també a Banyuls. “Era una mena de deessa per l’actitud amb què cantava, però alhora era una nena que reia molt. Li agradava que les seves cançons sonessin diferent. Va ser molt bonic poder tocar amb ella”, va recordar el mateix Soler en una entrevista a Enderrock. També va ser mestre dels músics del barri de Sant Jaume a Perpinyà, als quals va acompanyar tocant rumba catalana.

L’elogi més conegut de Soler el va fer l’escriptor de Guatemala Miguel Ángel Asturias, Premi Nobel de Literatura: “Els dits de Pedro Soler són els cinc sentits de la guitarra. La guitarra a les seves mans, mira, escolta, canta, sent i parla.” L’actor i director de cinema francès Jean-Lous Barrault també va quedar meravellat en escoltar-lo per primer cop: “De totes les guitarres que canten i fan ballar el món, la seva és particularment pura.”

Va ser deixeble, entre d’altres, de Pepe de Badajoz i va acompanyar algunes de les grans llegendes del flamenc, com la catalana Carmen Amaya, Enrique Morente, Miguel Vargas, Carmen Linares o Inés Bacán. Tot i ser un purista del flamenc, va ser un guitarrista que va anar més enllà del seu estil. Així, va posar el seu reconegut virtuosisme al servei del cantautor argentí Atahualpa Yupanqui, gran referent dels pobles indígenes de l’Amèrica Llatina, de l’estrella de la cançó francesa Maria Casarès i del basc Beñat Achiary, amb el qual va musicar poemes de Federico García Lorca.

Va gravar més d’una vintena d’àlbums, alguns com a solista i d’altres en companyia d’altres músics, com ara Suite andalouse (1994), que va gravar al costat del contrabaixista Renaud Garcia-Fons. En el seu primer disc, el 1963, ja va col·laborar amb estrelles del moment com la barcelona La Joselito o Pepe el de la Matrona. Un dels seus discs en solitari més reconeguts per la crítica va ser Luna negra (2005) en què va posar l’ànima en les sis cordes de la seva famosa guitarra.

Va començar a estudiar flamenc a Tolosa, que durant un temps va esdevenir la capital artística dels exiliats republicans. El cantaor Jacinto Almadén el va incorporar al grup Sonidos Negros com a segon guitarrista i va ser allà quan Pepe de Badajoz el va convertir en el seu deixeble. Va fer diverses gires per Espanya i va conèixer i tocar amb els mestres més coneguts. Va girar per tota Europa, el Japó, l’antiga URSS, Amèrica, l’Àfrica i l’Índia.