En un pri­mer moment vaig fer el bat­xi­lle­rat de ciències, i fins i tot vaig ini­ciar una car­rera d’engi­nye­ria, però de seguida vaig veure que m’interes­sava molt més la història. De fet, ja a COU vaig fer l’assig­na­tura d’història del món con­tem­po­rani, i després ja vaig dedi­car-me a la car­rera d’història. Tota la car­rera la vaig fer tre­ba­llant com a pro­fes­sor de català. I aca­bant la car­rera em vaig pre­sen­tar a una opo­sició de catedràtic d’ins­ti­tut, que ales­ho­res era un cos molt mino­ri­tari, amb unes opo­si­ci­ons molt difícils, i poste­ri­or­ment vaig aga­far una plaça de pro­fes­sor asso­ciat a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, pri­mer al depar­ta­ment de didàctica de les ciències soci­als i a par­tir del 1993 al depar­ta­ment d’història moderna. Aquest vin­dria a ser el meu currículum i la meva pri­mera for­mació històrica.

Molt clara­ment, les dues mes­tres que em van dei­xar més empremta van ser l’Eva Serra i l’Eulàlia Duran. De la pri­mera, amb la qual vam tre­ba­llar con­jun­ta­ment, vaig apren­dre el rigor i l’interès pels arxius. Quan va ser l’hora de fer la tesi doc­to­ral volia fer-la sobre la his­to­ri­o­gra­fia del Renai­xe­ment i l’Eva Serra em va reco­ma­nar, molt encer­ta­da­ment, que me la dirigís l’Eulàlia Duran. I amb ella vaig aca­bar d’apren­dre la tècnica de l’edició de tex­tos i un altre tipus de font, que és la font escrita literària.

Als anys setanta hi havia una tra­dició his­to­ri­ogràfica vin­cu­lada a l’edat mit­jana que venia de lluny, i després hi havia sobre­tot l’esclat de la història con­tem­porània, espe­ci­al­ment el tema de Segona República i la guerra. A mi m’interes­sava molt la Guerra dels Sega­dors. Era un epi­sodi que volia estu­diar amb un cert detall. I a més em va sem­blar que l’edat moderna tenia una carac­terística de tran­sició entre el que seria el món feu­dal i el con­tem­po­rani. Aques­tes eta­pes en què les coses apa­rent­ment no es mouen però alhora tot es cap­gira són les eta­pes més interes­sants per a un his­to­ri­a­dor. En el cas de Cata­lu­nya, la història moderna par­tia d’alguns tòpics que jo crec que la meva gene­ració ha con­tribuït a des­mun­tar.

El pri­mer era el de la decadència. Quan aga­fem les històries de Cata­lu­nya tra­di­ci­o­nals, tipus Fer­ran Sol­de­vila o Jaume Vicens Vives, el que es res­pira, el que tras­pua, és la idea que els segles moderns són segles deca­dents, d’obs­cu­ri­tat. El con­cepte de decadència neix en l’àmbit lite­rari, per con­trast amb el Renai­xe­ment. Per tant, hi hau­ria una ple­ni­tud medi­e­val, hi hau­ria una decadència moderna i una renai­xença con­tem­porània. Doncs aquest era un tòpic que neix en l’àmbit lite­rari, però tot seguit s’estén a l’àmbit de la política, de l’eco­no­mia, etcètera. En aquells moments tot just s’havia començat a tren­car en l’àmbit econòmic a par­tir de la tesi de Pierre Vilar, Cata­lu­nya dins l’Espa­nya moderna. Però la idea que era un període deca­dent en l’àmbit polític encara estava ins­tal·lada. I anava acom­pa­nyada d’una altra per­versió, que era la del supo­sat refor­misme borbònic. És a dir, que era Felip V qui ens havia fet sor­tir d’un cert endar­re­ri­ment, cosa que avui podem con­fir­mar que és total­ment al con­trari. Per tant, hi ha hagut una gene­ració d’his­to­ri­a­dors a qui ens ha tocat girar total­ment aquesta idea. Si avui hi ha un àmbit en el qual s’ha produït una reno­vació, fins i tot una inversió total en el relat, és jus­ta­ment en els segles moderns.

Es manté. En l’àmbit de la història econòmica hi ha hagut grans apor­ta­ci­ons, com per exem­ple les d’Albert Gar­cia Espuche o l’Antoni Simon, que han permès refer­mar que allò que havia dit Pierre Vilar, que era que el XVIII era el punt d’arren­cada de la moder­ni­tat, es pot ben bé fer recu­lar un segle i mig més. En l’àmbit pròpia­ment polític, els tre­balls de l’Eva Serra han permès conèixer amb molt més detall el sis­tema cons­ti­tu­ci­o­nal català i valo­rar-lo en la seva justa mesura, perquè crec que és un dels grans temes que havia que­dat ocul­tat al dar­rere d’aquesta idea del refor­misme borbònic. La Guerra de Suc­cessió és la que ha expe­ri­men­tat can­vis més impor­tants, amb apor­ta­ci­ons, entre altres, del mateix Gar­cia Espuche, Ernest Lluch, Joa­quim Alba­reda, Josep Maria Tor­ras o jo mateix, que crec que real­ment hem cap­gi­rat bas­tant la inter­pre­tació política i, fins i tot, la inter­pre­tació social de la guerra.

El grau de conei­xe­ment de l’època moderna és molt escàs. Això ja comença a l’escola. L’ense­nya­ment d’història és escassíssim, tant l’ense­nya­ment pri­mari com secun­dari, i al bat­xi­lle­rat l’única assig­na­tura obli­gatòria comença ben entrat el segle XIX. Per tant, podríem dir que els alum­nes sur­ten del sis­tema edu­ca­tiu sense conèixer res de la Cata­lu­nya medi­e­val o moderna. Això és molt pre­o­cu­pant. I crec que passa una altra cosa que no es des­taca prou: a totes les esco­les se cele­bra Sant Jordi, i l’alum­nat, des de P3 fins a la uni­ver­si­tat, com­me­mo­ren la data d’una manera o altra. L’11 de setem­bre, en canvi, no és pròpia­ment esco­lar, o els pocs intents que hi ha hagut per fer-lo esco­lar no han aca­bat de reei­xir. Per tant, és un tema que queda fora de les aules.

Hi estem tre­ba­llant i crec que hem posat les bases. La història havia nas­cut com a relat. I la història, el que plan­te­java en pri­mer lloc, era fixar els esde­ve­ni­ments que s’hau­rien produït, i, per tant, defi­nir què és o no un esde­ve­ni­ment històric. En un moment donat, la història es va voler dotar d’un llen­guatge supo­sa­da­ment científic i ales­ho­res va tren­car amb la noció de relat. I crec que això no ens ha fet cap favor. Sor­to­sa­ment, avui la his­to­ri­o­gra­fia, espe­ci­al­ment als països que tenen més tra­dició, com els anglo­sa­xons o Itàlia o França o Ale­ma­nya, avança més en la línia de recons­truir els fets i de crear relat. Aquí encara estem tot just començant en aquesta línia, però el que sí que vol­dria remar­car és que el que hi ha és una gran demanda social d’història ben expli­cada. La història és una dis­ci­plina que reque­reix madu­resa psi­cològica i per­so­nal. Quan arri­bes a una certa edat comen­ces a mirar-te els pares d’una altra manera i comen­ces a pen­sar que allò que et pre­o­cupa a tu pro­ba­ble­ment és molt sem­blant, molt més sem­blant al que pre­o­cu­pava els teus pares. És quan neix el sen­tit històric. Jo crec que aquesta demanda social, en el cas català, l’hem vist molt clara­ment en els últims anys i també té a veure amb la glo­ba­lit­zació. Avui la gent quan viatja no busca que a tot arreu tot sigui igual, sinó al revés, busca sin­gu­la­ri­tat, busca per­so­na­li­tat o iden­ti­tat. Tot això fa que l’interès per conèixer la iden­ti­tat i per conèixer la història vagi crei­xent. He par­lat de turisme cul­tu­ral, però també tenim la novel·la històrica, tenim les revis­tes de divul­gació, tenim la presència de la història als mit­jans de comu­ni­cació, que cada vegada és més gran. Pràcti­ca­ment en tots els àmbits es pot veure aquesta gran demanda d’història que tot just crec que en part comen­cem a resol­dre com a país.

Quan lle­gei­xes aquells grans escrip­tors dels anys trenta, com Fer­ran Sol­de­vila o Jaume Vicens Vives, a banda del que puguis opi­nar de les seves tesis, hi ha una cosa que és evi­dent. I és que escri­uen molt bé, que atra­pen el lec­tor perquè real­ment saben cons­truir un dis­curs o un relat cohe­rent. Crec que hi ha hagut uns anys en què hem anat clara­ment enrere i això ha tin­gut a veure amb dife­rents para­dig­mes rela­ci­o­nats amb una història més teòrica o més vin­cu­lada a deter­mi­na­des opci­ons polítiques, però també té a veure amb el model en què hem entrat ara, en el qual la pro­moció uni­ver­sitària passa ine­vi­ta­ble­ment per publi­car en revis­tes espe­ci­a­lit­za­des i en àmbits molt llu­nyans de l’interès col·lec­tiu. Tot ple­gat ens allu­nya dels interes­sos i les inqui­e­tuds reals de la ciu­ta­da­nia.

Em van dete­nir el 27 d’octu­bre del 1975. Vam estar cinc dies a Via Laie­tana, tor­tu­rats. I després vam pas­sar a la presó Model. Va ser un epi­sodi com­plex en tots els sen­tits. Estàvem junts els pre­sos polítics i els comuns i es va esta­blir una cama­ra­de­ria, una bona relació entre els uns i els altres. Teníem, per exem­ple, de com­pany de gale­ria El Vaqui­lla i jugàvem a penyo­res, a cavall fort, a trin­quet, al frontó. Mal­grat la situ­ació de duresa i des­es­pe­ració, vam poder sobre­viure amb prou dig­ni­tat. L’any 2017, quan es va tan­car la Model, la con­se­lle­ria de Justícia, amb en Car­les Mundó al cap­da­vant, em va encar­re­gar fer una expo­sició que es deia La Model ens parla. És la pri­mera vegada que m’he tro­bat fent d’his­to­ri­a­dor d’una història que he vis­cut jo; és a dir, amb una doble relació bas­tant interes­sant, perquè l’his­to­ri­a­dor, ja a la madu­resa, recorda la per­sona que era de jove. Quan vam inau­gu­rar l’expo­sició, els peri­o­dis­tes em pre­gun­ta­ven què vaig sen­tir quan vaig entrar a la Model i se sor­pre­nien perquè el que jo res­po­nia és que el que real­ment vaig sen­tir va ser un enorme alleu­ja­ment, perquè a la Model com a mínim hi havia nor­mes, hi havia hora­ris, i tot tenia una certa lògica, encara que fos duríssima, men­tre que a la comis­sa­ria de Via Laie­tana no eres ningú, esta­ves a mercè del que et volien fer a qual­se­vol hora.

El que es pro­du­eix no era evi­dent que s’hagués de pro­duir, però el que crec que es pot asse­gu­rar és que un seg­ment molt impor­tant de per­so­nes a Cata­lu­nya cre­ien que una vegada mort el dic­ta­dor vin­dria una democràcia espa­nyola en la qual podríem con­ver­tir-nos en ciu­ta­dans d’un país lliure. I aquest desen­gany és el que porta que molta gent es faci inde­pen­den­tista. Als anys trenta del segle pas­sat també va pas­sar. En aquells moments, per a molta gent el pro­blema no era Espa­nya, sinó la monar­quia borbònica. I una vegada cai­guda la monar­quia el 14 d’abril del 1931, sem­blava que una república espa­nyola havia de ser un espai en el qual fos pos­si­ble la con­vivència. L’evo­lució política que segueix una per­so­na­li­tat com Lluís Com­panys és molt repre­sen­ta­tiva d’aquest des­encís que es va viure en el període de la Segona República.

El que hem de fer és reforçar-nos com a nació i anar pre­pa­rant els moments en què estratègica­ment sigui pos­si­ble actuar. Jo ara mateix estic molt com­promès amb el pro­jecte del nou Congrés de Cul­tura Cata­lana, que volem que doni lloc a una reflexió i una mobi­lit­zació i que també torni a gene­rar il·lusió i opti­misme, com ja va pas­sar en el pri­mer congrés, que es va cele­brar els anys 1975-1977.