Des de molt jove m’apassionaven les antiguitats i el món antic i tenia claríssim que volia fer alguna cosa que hi estigués relacionada. Primerament vaig pensar dedicar-me a l’art antic i vaig fer la tesina sobre pintura romana, però després vaig tenir la sort de fer una campanya d’excavacions i vaig veure molt clar que el que m’agradava era l’arqueologia.

Una mica de carambola. A mi m’agradava fer immersió. Jo aleshores vivia a Sabadell i hi havia un club d’immersió. En aquell moment de cap de les maneres pensava que l’arqueologia i el submarinisme es podien lligar. Però un dia el club celebrava un aniversari i van voler organitzar una xerrada sobre arqueologia subaquàtica i em van demanar que la fes jo. En un primer moment em vaig preguntar: “I això què és?” A la universitat ningú m’havia parlat d’arqueologia subaquàtica. I vaig anar a la biblioteca del museu de Barcelona. Allà hi havia cent mil volums i només tres del tema! I amb això vaig preparar la xerrada, i també vaig decidir dedicar-me a això.

Com a arqueòleg, jo ja feia un temps que treballava a Empúries. Coneixia la metodologia, que és la mateixa, però no les tècniques, que són diverses. Vaig anar a França i vaig tenir la sort de treballar a la Madrague de Giens amb André Tchernia, que per mi és un dels pares de l’arqueologia subaquàtica, i quan vaig veure com es feien les coses, vaig pensar: “Això sí que és l’arqueologia traslladada al fons del mar.” A partir d’aquí vaig tenir la sort de recórrer una vintena d’excavacions que es feien a la Mediterrània. També vaig estar a Yassi Ada, a Turquia, amb George Bass. Vaig aprendre tant dels que ho feien bé com dels que ho feien malament. Vaig anar a Itàlia amb Nino Lamboglia, que és l’altre pare de l’arqueologia subaquàtica. Vaig haver de treballar amb ells i em vaig formar així, i, després, llegint, treballant i publicant.

El que realment em va introduir a l’arqueologia científica de nivell va ser la Madrague de Giens, on hi havia un equip d’arqueòlegs punters en aquells moments a Europa. El jaciment era espectacular, tenia 8.000 àmfores al fons del mar, una fondària relativament petita, d’uns 21 metres, un equip d’arqueòlegs joves que també s’estaven formant, que molts d’ells han acabat sent directors d’altres institucions arqueològiques de la Mediterrània... Hi havia un nivell realment important. A mi, la Madrague de Giens em va marcar. També em va marcar una excavació d’un poble de l’edat del bronze al llac de Neuchâtel, a Suïssa. Anys més tard em trobo que a la Draga, a Banyoles, surt un poblat lacustre sota l’aigua. Hi vaig veure coses en què podria fer servir coneixements que havia acumulat. Tot és formació i tot són experiències que vas acumulant.

La metodologia és clarament la mateixa. És una metodologia resumida i molt simple. És desenterrar, documentar i extreure. A terra fan servir el pic i el carretó i a l’aigua, els aspiradors submarins. Per documentar, abans a terra tot era més fàcil, però amb l’evolució de la informàtica tot ha canviat. En l’aspecte tècnic a l’aigua tot és molt més fàcil, perquè és com si estiguessis volant.

Et donaré una dada. Quan vaig començar a treballar a la Diputació, recordo que el president em va preguntar: “Però, bé, que tenim molts jaciments subaquàtics?” I jo li vaig dir: “No ho sé, però deuen ser molts, perquè tenint en compte totes les àmfores que hi ha a les cases particulars, n’hi deu haver molts, però no ho sabria dir.” Per tant, si s’havien d’evitar aquests espolis calia elaborar la carta arqueològica de Girona, que després van fer extensiva a tot Catalunya. Quan vam acabar de fer aquesta carta teníem set-cents i escaig jaciments. A tots hi havia hagut espoli, en major o menor grau, fins al punt que el 40% havien perdut tot el seu valor com a document històric. Quan un jaciment arqueològic desapareix o és alterat per espoli, ens proporciona informació errònia, ens està enganyant. L’espoli és el problema més greu que tenim els arqueòlegs.

El jaciment més important que tenim en arqueologia subaquàtica és el de la Draga de Banyoles. Com aquest només n’hi ha un altre al món, que és el de La Marmotta, a Itàlia. Tots són importants, perquè aporten informació d’un període concret. Un vaixell que va aportar molta informació va ser el Culip IV. És un vaixell molt petit, que té deu metres, però que portava objectes de Roma, també de Guadalquivir, del centre de França... Vam elaborar la hipòtesi que el vaixell anava, en un viatge de tornada, únicament de Narbona a Empúries o com a màxim al Maresme. En aquest viatge va carregar tot el que la seva clientela li demanava i que hi havia al port de Narbona, que era el més important del Mediterrani nord-occidental.

Com de la nit al dia. Ja he comentat abans que quan vaig començar era l’únic arqueòleg de l’especialitat que hi havia a Catalunya. No únicament a Catalunya, sinó també a tot l’Estat espanyol. Des del començament, la meva obsessió va ser la formació de personal. Per les meves excavacions i les meves classes han passat sis-centes o set-centes persones. L’altre objectiu que em vaig plantejar va ser crear un estat d’opinió favorable a la conservació d’aquest patrimoni. És clar, canviar aquesta mentalitat i que la gent pensés en termes de patrimoni cultural amb el mateix valor que qualsevol altra troballa a terra, va ser difícil, entre altres coses perquè no hi havia una llei. La primera llei és de l’any 1985. Jo vaig començar aquestes històries com a aficionat al final del 1970 i com a funcionari l’any 1981. Els mitjans de comunicació van fer i han fet un treball fantàstic.

L’arqueologia subaquàtica té un glamur i dona molt de joc. Quan hi havia alguna troballa, de seguida venien un munt de periodistes, tant de mitjans de paper com audiovisuals. De seguida s’engrescaven a fer documentals. En aquest moment en tenim alguns de molt bons. De cada excavació feien un documental que després es passava per la televisió a l’estiu. Amb tota aquesta feina de difusió s’ha ajudat molt a canviar radicalment la situació. En aquests moments una excavació no la fas si no hi ha un equip d’arqueòlegs. Abans això no era així. Per donar-te un permís has de complir tota una sèrie de requisits, que són els mateixos, perquè la llei de Catalunya, la del 1993 de patrimoni, també va igualar els jaciments subaquàtics als terrestres. Per tant, el que deia per als terrestres servia també per als subaquàtics. Ara està tot arreglat, està tot organitzat. La gent sap que les restes arqueològiques aquàtiques no es poden tocar, que això és il·legal. Hi ha tota una munió d’arqueòlegs en aquests moments a Catalunya i a Espanya.

En aquests moments a Espanya deu haver-hi un miler de persones. No exclusivament d’arqueologia subaquàtica, sinó de persones que han fet algun tipus de formació sobre la disciplina. Jo vaig muntar un màster a la Universitat de Barcelona i després vaig fer un màster a la de Cadis. En aquests moments ja anem per la novena edició. És a dir, que ja són nou anys formant gent, i cada any fem un màster d’un any de durada.

Sí, la veritat. En aquella època jo vaig acabar la carrera i a mi ningú m’havia parlat a la universitat de l’arqueologia subaquàtica. Era com si la disciplina no existís. Avui en dia es tracta a la universitat. Jo vaig estar dotze o catorze anys fent classes a la Universitat de Barcelona. Per aquelles classes van passar entre 30 i 40 alumnes cada any. Avui dia, si busques a qualsevol biblioteca universitària o especialitzada, la quantitat de llibres dedicats a la matèria és molt significativa. És una prova del canvi que hi ha hagut.