Hi ha concerts i concerts. Concerts que formen part d’això que, col·lectivament, coneixem amb el nom d’oferta musical i altres que ambicionen voler fer un pas endavant. El concert d’aquest dilluns, a l’església del Carme de Peralada, va ser un d’aquests darrers. En l’any que la soprano ebrenca Sara Blanch ha debutat com a solista a l’Òpera de Viena o al Palau de la Música Catalana, i a poques setmanes de debutar al Teatro alla Scala de Milà, Blanch va oferir un recital al costat del baríton Paolo Bordogna, acompanyats del pianista Giulio Zappa. I ho va fer per oferir un monogràfic dedicat a Gioacchino Rossini (1792-1868), un compositor que sempre ha tingut un important espai d’estima per part del Festival Castell de Peralada. Va ser en aquest certamen on, sense anar més lluny, Carles Santos va presentar, l’any 2003, la seva direcció escènica per a El barber de Sevilla i també el locus rossinià on, un any abans, la soprano navarresa María Bayo havia presentat el seu disc dedicat al músic de Pesaro amb el Concerto Italiano de Rinaldo Alessandrini.

Massa em temo que no m’equivocaré si escric que el concert de dilluns s’ha d’afegir a aquesta història d’amor entre Rossini i Peralada gràcies al concurs de Sara Blanch. En un primer nivell ens hem de referir a les característiques marques del seu cantar com són una intel·ligent combinació de profunditat, humanitat i elegància ben salpebrades per una tècnica vocal que li permet mostrar amb facilitat coloratura, ornament i registre sobreagut. Però dir això no és res. Més importa com Blanch sembla haver iniciat un camí en la reivindicació de la psicologia dels personatges femenins rossinians. Per a una soprano que, dient-ho amb les intel·ligents paraules d’una responsable del festival, “no canta, sinó que actua”, les aportacions de Blanch es van erigir com una veritable recerca de l’essència vocal del psiquisme rossinià. Per al record ens queda la seva versió de la celebèrrima Una voce poco fa de l’esmentat barber de Sevilla ja no pel prodigiós i virtuós embelliment, sinó per mostrar una imatge nova del personatge de Rosina. Al seu costat, Bordogna, hereu d’una tradició rossiniana que, possiblement, ja sigui d’una altra època va fer les seves contribucions amb una línia vocal que semblava restar a molt anys llum de la de Blanch. Si la de la soprano es justificava per una indagació per voler-nos il·luminar, la de Bordogna era la d’enlluernar, més enllà d’aconseguir-ho o no. Però davant de la il·luminació vocal de Sara Blanch la realitat cau en la penombra.