El gran ballarí, coreògraf i organitzador valencià Nacho Duato ha recuperat a Madrid el teatre de l’històric i oblidat Antonio, que als anys seixanta i setanta era una figura i referent internacional. Des d’aquesta base ha planificat una escola i una companyia a Madrid, molt diferent de la que dirigeix a Sant Petersburg, des de la qual forma artistes i en alguns casos els promociona als escenaris. Des d’aquestes coordenades ha seleccionat joves talents per recuperar les coreografies que durant més de vint anys va oferir al món. Dilluns els vam poder veure en el Festival de la Porta Ferrada, de Sant Feliu de Guíxols. I va ser una experiència gratificant!

L’espectacle estava dividit en tres parts, a partir de les coreografies Jardí tancat, amb música de Maria del Mar Bonet; Duende, amb música de Claude Debussy, i Na Floresta, amb música d’Heitor Villa-Lobos. Amb una brisa que refrescava agradablement la nit, els joves ballarins de la companyia, que Duato va fundar fa un any, es van moure amb elegància en un espectacle força assajat, lúcid i poètic. Sentir la poderosa veu de Bonet fent moure els nois del valencià ha estat un nou encert del Porta Ferrada. Dansa i de la bona en la barreja entre el nou i el vell, el clàssic i el contemporani. Aquesta és la gran aportació del geni valencià, ser a prop del terra i, fins i tot, del folklore i elevar-se com un estel cap a una recerca totalitzadora.

L’equilibri entre la coreografia del ballet i la poètica del moviment ha fet emergir un estil que és una manera d’entendre la vida, l’art. La segona part, Duende, va ser un compendi de l’exposat: una arquitectura classicista amb detalls irreverents, de modernitat absoluta, inspirada i duta als equilibris impossibles dins l’impressionisme de les formes. Els joves ballarins, uns diables. La tercera i última part, sota la música de Villa-Lobos, va mantenir les dualitats d’una manera més explícita.

L’espectacle del Porta Ferrada unia Na Floresta de l’any 1990, Duende del 1991 i Jardí tancat, que està datada als inicis del coreògraf, fa més de quaranta anys, i que encara ara la considera el seu treball més important. Val la pena que continuïn vives dins la relectura actualitzada.