Hem de situar-nos a finals del franquisme i la Transició. En aquell moment, els estudis d’història tenien un atractiu i un auge. La situació de canvi polític generava incerteses i els historiadors gairebé feien de profetes. Aquesta seria una motivació, tot i que jo també estava molt interessat pels estudis de geografia i els d’art. D’aquestes tres opcions, em vaig acabar decantant per la història. Vaig començar al Col·legi Universitari de Girona, aleshores dependent de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que feia pocs anys que havia iniciat les classes.

Els tres primers anys eren de contingut generalista i s’hi barrejaven diverses matèries de l’àmbit d’humanitats. Això va permetre que alguns professors de l’Autònoma, com ara Enric Lluch i Ricardo García Cárcel, vinguessin a Girona. A Bellaterra, recordo especialment Josep Fontana, Jaume Torres i Juli Busquets. Aquells anys van estar molt marcats pel context polític. El primer any que vaig cursar, el 1973/74, va ser el de l’anomenat calendari julià.

Hi va haver una assemblea d’estudiants, una mena de declaració contra la pena de mort, i uns quants, diria que una cinquantena d’estudiants, vam anar a fer una seguda de protesta a la Rambla. Després vam tornar a la Casa de Cultura, que és on s’impartien les classes del Col·legi Universitari de Girona, i allà es va dissoldre la manifestació i ens van fer identificar. L’endemà em van venir a buscar a casa i em vam fer fitxa policial, la qual cosa volia dir que no podia tenir el certificat de bona conducta, ni beques, ni passaport ni res de res. Ens vam beneficiar, teòricament, de l’amnistia de l’any 1977. Recordo que, quan vaig anar a fer la mili, em van dir que tenia una fitxa en què constava com a rojo i separatista, i em va tocar una unitat d’acció immediata en què fèiem maniobres contínuament. Era una mena d’unitat de càstig.

Vaig estar detingut un parell de dies a les dependències policials de Gran Via, i vaig rebre algun tipus d’intimidació. En aquells moments, jo estava assistint a les reunions d’una cèl·lula del PSUC, que portava Eduard Canal. Posteriorment, el 1975 i el 1976, mentre encara era aquí, es van organitzar algunes manifestacions, en una de les quals van detenir Canal. A més a més, hi havia les vagues de penenes.

El primer canvi ha estat en clau de dimensió. Fa 40 anys, la Facultat de Lletres era el que ara són els estudis de lletres, però també hi havia psicologia, educació i traducció. Quatre facultats grans del que ara és l’Autònoma. En aquell moment, tots els professors compartíem una aula gran. És a dir, poc més de 100 professors. Ara, segurament, les quatre facultats superen els 1.000 professors. El primer canvi, doncs, ha estat de dimensió. Això feia que abans les relacions personals tinguessin un caràcter molt més estret, cosa que ara és molt més difícil. Però el principal canvi és que, quan jo hi vaig entrar, el coneixement era el centre de la universitat. Avui dia hi ha hagut un desplaçament cap a la burocràcia, cap a la gestió.

D’entrada, el percentatge de cada generació que accedeix a la universitat gairebé s’ha triplicat. Aquest és un aspecte positiu, perquè vol dir que més gent té possibilitat de fer estudis superiors. El tipus d’alumne que arriba a la universitat també és diferent, és molt més variat. Hi arriba una part important que probablement només busca el títol i una altra que té unes inquietuds que van més enllà de la demanda de requisits. En els darrers anys, també hi ha gent gran, que és precisament un alumnat molt interessat en el coneixement, que llegeix molt i que no necessita els requisits. En general, s’ha diversificat molt el tipus d’estudiants que van a la universitat.

En aquells moments, jo llegia molt. Vaig tenir la sort que era a Girona i allà hi havia una llibreria excel·lent, la Llibreria Geli, que portava Pere Rodeja, un gran llibreter. Tenia una gran llibreria de fons i procurava tenir totes les novetats, fins i tot les especialitzades. A més a més, era un gran lector i una persona entesa. Les quatre dècades en què va fer de llibreter van ser un regal per a la ciutat de Girona. Ell va ser una de les persones que em van facilitar el plaer de la lectura. Hi va haver dos llibres que em van marcar especialment, el d’Eva Serra sobre la guerra dels Segadors, publicat per l’editorial Bruguera l’any 1969, i el de John Elliott, La revolta catalana, publicat per l’editorial Vicenç Vives el 1966. Aquests dos llibres van ser decisius per interessar-me pel que ha estat el principal tema de la meva recerca, no l’únic: la revolució catalana del 1640 en un sentit ampli, també els antecedents, les identitats, els aspectes ideològics, etc. La lectura d’aquests dos llibres va ser molt important. El llibre d’Eva Serra és un llibre petit, però quan va morir i se li va fer un homenatge el vaig rellegir. Es tracta d’un llibre molt rigorós i amb unes tesis interpretatives molt valentes, sobretot tenint en compte que en aquells moments era una historiadora molt jove. En el cas d’Elliott, també es tracta d’un llibre extraordinari, tot i que després hi ha hagut alguns aspectes que fins i tot jo mateix i altres historiadors hem rectificat. La dècada dels setanta era una època d’estudis de tipus estructural, d’història econòmica, i en aquells dos llibres sortien les persones i es captava la lògica, la dinàmica històrica. Els llibres d’Elliott i Serra van ser decisius perquè dediqués les primeres recerques al segle XVII.

Per a mi va ser molt important Josep Clara Resplandis, que és un historiador que crec que no ha estat prou valorat i que té una producció enorme, molt especialment d’història de Girona i d’història de les comarques gironines. En els seus llibres hi ha un buidatge d’arxius i també bibliogràfic molt rigorós i al mateix temps estan molt ben escrits. En una altra ciutat, Josep Clara hauria tingut un reconeixement molt més gran que no pas el que ha tingut a Girona. Ell és més gran que jo i ens vam començar a trobar casualment a les biblioteques de Girona i, després, als arxius. I aquesta relació, teixida tant en el món dels arxius com dels espais bibliogràfics, va ser fonamental. M’ha influït el seu treball rigorós, la capacitat per arribar a la bibliografia i l’exposició. A més a més, som amics i anem junts a veure el Girona des de fa anys.

D’entrada, els que estan relacionats amb el nucli central de la meva investigació, que ha estat la revolució catalana del 1640, sobretot el llibre Els orígens ideològics de la revolució catalana de 1640 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999). Després s’han fet altres coses, però crec que va ser un plantejament distint del que al seu moment havia fet Elliott. Ell mateix em va dir que havia comprovat que hi havia tota una literatura política, però que era molt complexa i l’havia deixat de banda. L’altre llibre seria 1640 (Rafael Dalmau Editor, 2019), perquè està centrat en aquest any de manera que s’hi entrelliga revolta social, revolució política i inici de la guerra de separació de la monarquia espanyola, i resumeix una recerca de dècades. Llavors hi ha altres llibres més recents, com ara La unitat d’Espanya com a valor polític (Afers, 2022).

El plantejament del llibre parteix de la idea del nacionalisme català com l’enemic interior del nacionalisme espanyol. Es tracta d’una construcció sociocultural. Aquesta dialèctica té una teorització per part de l’alemany Carl Schmitt. En el llibre es ressegueix aquesta idea de la construcció de l’enemic interior abans i després de Schmitt. El que serà després l’estat nació espanyol com a projecte sorgeix de la intel·ligència castellana o cortesana dels segles XVI i XVII, amb un personatge molt rellevant, Baltasar Álamos de Barrientos, que inspirarà la teorització amic-enemic de Schmitt.

Sí que està arrelat, el que passa és que no sabem si es pot accentuar o es pot debilitar. A diferència d’altres nacionalismes, l’espanyol, almenys el contemporani, més que construir-se sobre un enemic exterior, s’ha construït sobre un enemic interior. Evidentment té uns antecedents que expliquen la fase protonacional, però sobretot es manifesta en el moment d’emergència del nacionalisme català contemporani, a finals del XIX i molt especialment primera dècada del XX. L’existència d’un enemic interior també serveix per construir la unitat.

Les guerres civils tenen un paper molt rellevant. La del 1640-1652 és molt important, perquè provoca que Catalunya quedi marcada com una província rebel i això continua fins a la guerra de Successió. Evidentment, tot plegat és un procés evolutiu, però la guerra de separació del 1640 marca un moment important i fa que s’entri en una dialèctica de desconfiança.