De ben petita. A mi sempre m’ha agradat molt cantar i jo recordo que a casa meva teníem unes veïnes a sota, dues germanes, i jo era molt amiga de la que tenia la meva edat i la seva germana tenia cinc anys més que nosaltres. Ella tenia un tocadiscos a casa seva i ja escoltava discos de Jimi Hendrix i també de Serrat, Lluís Llach..., i jo també vaig voler un tocadiscos. Jo era molt petita, però els meus pares van haver de comprar un tocadiscos i jo me’n vaig fer la mestressa. Era un d’aquells que tenien tapa i em va durar fins als 19 o 20 anys, aquell tocata. Vaig començar escoltant les cançonetes i històries infantils dels discos que compraven els meus pares. Me’n recordo, sobretot, d’El dimoni Cucarell, de Guillem d’Efak. Potser la seva veu em va fer un cert efecte.

Tenia una bona col·lecció de Hendrix, i també tenia discos de Deep Purple, Led Zeppelin, Bob Marley també.

No, em va arribar més tard, però ara l’he redescoberta, la Janis. Va haver-hi un moment que deien tant que m’assemblava a la Janis, que vaig sentir per ella com un petit rebuig, perquè jo hauria preferit llavors que em comparessin amb la Bessie Smith, però a posteriori he entès per què em deien que era com la Janis, tot i que la meva veu era molt diferent de la seva. Compartíem l’autenticitat a l’hora d’expressar-nos.

Jo vaig començar a escoltar blues als 16 anys, a través de BB King i d’aquells blues tan distorsionats de Hendrix, com ara Red house. Realment, en aquell moment el blues em va tocar, però jo llavors era més de heavy metal, o millor dit de hard rock, de rock dur: Led Zeppelin, Deep Purple... Anava a veure tots els concerts que hi havia, Saxon, Uriah Heep... Però després em vaig cansar del hard rock. Per a mi significava molt la llibertat, la rebel·lia, una actitud contestatària, perquè buscava la meva identitat en aquest estil, però després em va decebre –que em perdonin els que han seguit amb aquesta línia [riu]–, i vaig fer un canvi radical, perquè em va agradar moltíssim la Sarah Vaughan. Vaig començar a comprar discos de jazz, a anar a La Cova del Drac de Barcelona, em vaig fer amiga de l’Ignasi Terraza i de Lucky Guri i anava amb ells a molts de llocs on ells tocaven. A La Cova del Drac vaig començar a escoltar blues i em va començar a interessar molt. Ja tenia 25 anys.

La primera actuació amb micro, perquè jo abans ja cantava en públic en un bareto que es deia Dr. Watson. Era darrere del Bocaccio, a dalt de tot de Muntaner, al carrer Camp. El que fèiem allà no eren ben bé actuacions, sinó que hi havia unes guitarres i ens posàvem allà a cantar i tocar cada dia amb una colla de gent. Quan van tancar el Dr. Watson, vam començar a buscar altres llocs i vaig descobrir La Cova del Drac. Allà hi anava amb un grup de col·legues, que anaven en moto i ja em coneixen de l’època del Dr. Watson, i van començar a dir-me Big Mama.

Entre els músics que voltaven per allà, tenia un amic, en Ricky Gil dels Brighton 64, amb el qual compartíem professor de veu, en Xavi Garriga, i un dia en Ricky em va convidar a cantar a La Cova del Drac amb el seu grup, Blues Explosion, en el qual també hi havia l’Harmònica Zumel, Amadeu Casas, Riqui Sabatés, August Tharrats, Josep Maria Marchant i Chento Briganti. Jo vaig començar amb aquests amics, que m’anaven demanant col·laboracions, i com que jo anava amb una colla i omplíem la sala [riu] al local van veure que si jo sortia a cantar, els anava bé per al negoci.

No, també hi havia la Loti Lewis, una cantant americana que ja feia uns anys que estava aquí. Tocava amb el seu home, en Ron Burke, i sempre vam tenir una molt bona amistat. Després va sortir una noia que es deia Sweet Little Montse i més tard, la Txell Sust.

Jo havia entrat a treballar a TV3 com a tècnica i tenia una mica de recursos, així que vaig comprar micros i tot el que calia per gravar. Llavors estava en dos grups, els New Blues Explosion –en Ricky va haver de plegar perquè es va trencar la mandíbula en un accident– i els Special Company, i ens van demanar de fer un programa pilot per a TV3, per al qual vaig reunir el baixista i el bateria dels Special Company i el pianista i el guitarra dels New Blues Explosion i jo. La nova formació sonava tan bé que vaig pensar que s’havia de gravar alguna cosa, i en vam dir Blues Reunion. La casset va ser una autoedició, pagada per mi, i la vaig enviar a diferents discogràfiques i festivals de jazz i blues, i vam poder actuar al Festival de Blues de Lisieux (Normandia) i al de Cerdanyola.

Doncs estàvem tocant regularment a La Cova del Drac i l’August Tharrats va proposar que guardéssim una mica de diners de cada bolo per si havíem de fer algun viatge o alguna gravació. I així, guardant 2.000 pessetes de cada concert, vam arribar a tenir cinc-centes mil pessetes, i amb això vam gravar el nostre primer disc, Blues, blues, blues, de Big Mama & The Blues Messengers. El vam gravar el 1992, però quan el vam voler treure al mercat, ens van dir que no érem autèntics...

Un senyor que no en diré el nom [riu], una persona important dins del món musical que ja no hi és. I l’Amadeu i jo ens vam quedar superdesanimats i vam deixar el disc guardat en un calaix. La nostra vida va seguir i quan més tard vam publicar un altre disc amb Big Mama & The Blues Messengers, gravat en directe a La Boîte, això va donar peu que poguéssim treure també aquell primer disc, que va acabar sortint el 1995.

Jo volia ser cantant des de sempre, però a casa em deien que estudiés alguna cosa, i com que m’agradava la música, vaig voler formar-me com a tècnica de so. Ara hi ha moltes escoles d’imatge i so, però llavors no hi havia res, i havies de fer una enginyeria o marxar fora. Jo vaig començar a la Politècnica i quan vaig fer primer va anar molt bé, però el segon ja no, i llavors un meu tiet que era enginyer em va recomanar l’especialitat d’imatge i so a La Salle. Allà feies televisió i coses més enfocades a la professió, com ara la insonorització de locals.

He escoltat molta música, i no sempre és fàcil entendre el que diuen els cantants de blues, sobretot aquells que feien servir un argot molt del Mississipí, molt del sud, de pagès, i no els entenien ni a Chicago. Per tant, ha estat un repte important introduir-me en aquest món, però també ha estat molt gratificant entrar en el blues femení, perquè hi ha molta broma, molt doble sentit, sovint amb connotació sexual des del punt de vista de la dona. Però com a cantant sí que vaig tenir una mestra que per a mi va ser molt important. Es deia Pura Gómez (1918-1998) i era professora del Conservatori Municipal de Barcelona. Em van dir que només volia fer classes a segons qui, perquè era molt especial, però a mi em va agafar, em va ensenyar la tècnica clàssica i em va tractar sempre amb molta estima. Ella era la cantant de Mompou i era amiga de Conxita Badia i Victòria dels Àngels. Tot el que em va ensenyar durant tres anys, que va ser molt, m’ha quedat al cor. És la base de la tècnica que jo utilitzo quan canto i també quan he donat classes. També em va anar molt bé per recuperar-me quan, el 1996, em van trobar uns pseudoquistos al coll i em van haver d’operar. Jo abans fumava i bevia molt, però ho vaig deixar tot cap al 1993, i aquests pseudoquistos eren més aviat conseqüència del que en deien la malaltia del sergent, per haver cantat fort sense tècnica. Quan em van operar, sentia molta angoixa perquè no sabia què passaria i si podria tornar a cantar, i ho vaig reflectir en un disc que vaig gravar amb Víctor Uris abans de l’operació, El blues de l’ombra blava . I després, quan tot va anar bé, vaig fer un altre disc, Ser o no ser, que és com un esclat, un alliberament. Era un disc amb majoria de temes propis en català. Ja fa temps, però, que componc més coses en anglès, com el disc que vaig fer pels meus 30 anys en la música, Party life, en una edició limitada de 400 còpies per a les persones que hi van col·laborar a través de Verkami.

Sí, i hi ha alguns discos que ara em costa escoltar perquè jo ja no soc això, ara soc diferent a la persona que els va gravar. Però he d’acceptar que he viscut això. En tot cas, m’identifico més amb els meus últims discos.

En els últims temps han marxat molts bons amics, Víctor Uris, Riqui Sabatés, Amadeu Casas... i això et fa pensar. Si ara em morís, que no tinc cap pressa, ja estaria molt contenta de tot el que he fet, que és molt. Ara el que més em motiva és continuar aprenent. Com a projecte, sí que m’agradaria algun dia reunir una sèrie de músics que m’agraden molt i veure què passa: un bateria de Noruega, un contrabaixista brasiler, un guitarrista de Chicago... Voldria fer-ho d’aquí a un parell d’anys, si tinc la capacitat econòmica perquè ells puguin venir aquí o anar jo a algun lloc, i veure què surt d’aquesta trobada. I també m’agrada molt aquest blues més jazzer, més ric en harmonies, i m’agradaria fer un altre projecte amb aquest tipus de sonoritat, més propera a aquestes dones del blues que m’han agradat i en la qual la meva veu destaca més.

Ara no estic gaire motivada per gravar un disc, perquè estic acostumada a pagar-m’ho jo tot i no he cobert mai res. A més, amb el poc retorn que tens ara si graves un disc gairebé prefereixo pagar-me unes vacances, perquè ja n’estic una mica tipa...

Has de tenir una certa voluntat de servei i ganes de solidaritzar-te amb els altres que poden estar passant el mateix que tu i pensar que fent pinya podem solucionar els problemes. He dedicat moltes hores a la gestió, però és una tasca que a mi em compensa. Hi ha molts músics en situació precària, i vas veient que ara es va avançant a poc a poc, que amb la tramitació de l’estatut de l’artista s’estan reclamant moltes coses, però queda molt per fer en temes de riscos laborals, de contractació, etc. en què els músics tenim moltes singularitats.

Ara necessitava fer una mica de parada, per tornar a trobar la motivació, que no tot sigui només cantar per obtenir una retribució i per sobreviure, sinó pensant que necessito temps per replantejar moltes coses. I bé, ho estic fent, perquè jo visc amb molt poc. No tinc fills que em guardin la memòria, només tinc els meus versos, com deia la meva amiga Pilar Cabot. Soc molt fan d’una dona que es deia Alberta Hunter, que va tornar als escenaris als vuitanta anys, però amb una veu molt greu, de iaia. És tota una experiència vital i he connectat molt amb ella. I dic, mira, si jo pogués tornar als escenaris amb aquesta alegria, aquesta força! Perquè ara també a la gent que ens anem fent grans, igual que als actors i actrius, potser més a les dones, no ens criden tant. I ara hi ha molt grup emergent, però la gent gran cada cop existim menys, ens fem invisibles. I tant per tant prefereixo fer només coses que em facin molta il·lusió, que és el que estic fent ara. Molt poquet, però ben triat. Vull tenir una vellesa activa, però amb dignitat. Per morir als escenaris, m’estimaria més deixar-ho tranquil·lament i disfrutar de la vida. No em faria res retirar-me perquè a casa també puc tocar jo sola i disfruto molt. Sempre tinc uns orgasmes allà, tocant sola la guitarra! [riu].