De ben petita. A mi sem­pre m’ha agra­dat molt can­tar i jo recordo que a casa meva teníem unes veïnes a sota, dues ger­ma­nes, i jo era molt amiga de la que tenia la meva edat i la seva ger­mana tenia cinc anys més que nosal­tres. Ella tenia un toca­dis­cos a casa seva i ja escol­tava dis­cos de Jimi Hen­drix i també de Ser­rat, Lluís Llach..., i jo també vaig voler un toca­dis­cos. Jo era molt petita, però els meus pares van haver de com­prar un toca­dis­cos i jo me’n vaig fer la mes­tressa. Era un d’aquells que tenien tapa i em va durar fins als 19 o 20 anys, aquell tocata. Vaig començar escol­tant les cançone­tes i històries infan­tils dels dis­cos que com­pra­ven els meus pares. Me’n recordo, sobre­tot, d’El dimoni Cuca­rell, de Gui­llem d’Efak. Pot­ser la seva veu em va fer un cert efecte.

Tenia una bona col·lecció de Hen­drix, i també tenia dis­cos de Deep Pur­ple, Led Zep­pe­lin, Bob Mar­ley també.

No, em va arri­bar més tard, però ara l’he redes­co­berta, la Janis. Va haver-hi un moment que deien tant que m’assem­blava a la Janis, que vaig sen­tir per ella com un petit rebuig, perquè jo hau­ria pre­fe­rit lla­vors que em com­pa­res­sin amb la Bes­sie Smith, però a poste­ri­ori he entès per què em deien que era com la Janis, tot i que la meva veu era molt dife­rent de la seva. Com­partíem l’auten­ti­ci­tat a l’hora d’expres­sar-nos.

Jo vaig començar a escol­tar blues als 16 anys, a través de BB King i d’aquells blues tan dis­tor­si­o­nats de Hen­drix, com ara Red house. Real­ment, en aquell moment el blues em va tocar, però jo lla­vors era més de heavy metal, o millor dit de hard rock, de rock dur: Led Zep­pe­lin, Deep Pur­ple... Anava a veure tots els con­certs que hi havia, Saxon, Uriah Heep... Però després em vaig can­sar del hard rock. Per a mi sig­ni­fi­cava molt la lli­ber­tat, la rebel·lia, una acti­tud con­tes­tatària, perquè bus­cava la meva iden­ti­tat en aquest estil, però després em va dece­bre –que em per­do­nin els que han seguit amb aquesta línia [riu]–, i vaig fer un canvi radi­cal, perquè em va agra­dar moltíssim la Sarah Vaug­han. Vaig començar a com­prar dis­cos de jazz, a anar a La Cova del Drac de Bar­ce­lona, em vaig fer amiga de l’Ignasi Ter­raza i de Lucky Guri i anava amb ells a molts de llocs on ells toca­ven. A La Cova del Drac vaig començar a escol­tar blues i em va començar a interes­sar molt. Ja tenia 25 anys.

La pri­mera actu­ació amb micro, perquè jo abans ja can­tava en públic en un bareto que es deia Dr. Wat­son. Era dar­rere del Bocac­cio, a dalt de tot de Mun­ta­ner, al car­rer Camp. El que fèiem allà no eren ben bé actu­a­ci­ons, sinó que hi havia unes gui­tar­res i ens posàvem allà a can­tar i tocar cada dia amb una colla de gent. Quan van tan­car el Dr. Wat­son, vam començar a bus­car altres llocs i vaig des­co­brir La Cova del Drac. Allà hi anava amb un grup de col·legues, que ana­ven en moto i ja em conei­xen de l’època del Dr. Wat­son, i van començar a dir-me Big Mama.

Entre els músics que vol­ta­ven per allà, tenia un amic, en Ricky Gil dels Brigh­ton 64, amb el qual com­partíem pro­fes­sor de veu, en Xavi Gar­riga, i un dia en Ricky em va con­vi­dar a can­tar a La Cova del Drac amb el seu grup, Blues Explo­sion, en el qual també hi havia l’Harmònica Zumel, Ama­deu Casas, Riqui Sabatés, August Thar­rats, Josep Maria Marc­hant i Chento Bri­ganti. Jo vaig començar amb aquests amics, que m’ana­ven dema­nant col·labo­ra­ci­ons, i com que jo anava amb una colla i omplíem la sala [riu] al local van veure que si jo sor­tia a can­tar, els anava bé per al negoci.

No, també hi havia la Loti Lewis, una can­tant ame­ri­cana que ja feia uns anys que estava aquí. Tocava amb el seu home, en Ron Burke, i sem­pre vam tenir una molt bona amis­tat. Després va sor­tir una noia que es deia Sweet Little Montse i més tard, la Txell Sust.

Jo havia entrat a tre­ba­llar a TV3 com a tècnica i tenia una mica de recur­sos, així que vaig com­prar micros i tot el que calia per gra­var. Lla­vors estava en dos grups, els New Blues Explo­sion –en Ricky va haver de ple­gar perquè es va tren­car la mandíbula en un acci­dent– i els Spe­cial Com­pany, i ens van dema­nar de fer un pro­grama pilot per a TV3, per al qual vaig reu­nir el bai­xista i el bate­ria dels Spe­cial Com­pany i el pia­nista i el gui­tarra dels New Blues Explo­sion i jo. La nova for­mació sonava tan bé que vaig pen­sar que s’havia de gra­var alguna cosa, i en vam dir Blues Reu­nion. La cas­set va ser una auto­e­dició, pagada per mi, i la vaig enviar a dife­rents dis­cogràfiques i fes­ti­vals de jazz i blues, i vam poder actuar al Fes­ti­val de Blues de Lisi­eux (Nor­man­dia) i al de Cer­da­nyola.

Doncs estàvem tocant regu­lar­ment a La Cova del Drac i l’August Thar­rats va pro­po­sar que guardéssim una mica de diners de cada bolo per si havíem de fer algun viatge o alguna gra­vació. I així, guar­dant 2.000 pes­se­tes de cada con­cert, vam arri­bar a tenir cinc-cen­tes mil pes­se­tes, i amb això vam gra­var el nos­tre pri­mer disc, Blues, blues, blues, de Big Mama & The Blues Mes­sen­gers. El vam gra­var el 1992, però quan el vam voler treure al mer­cat, ens van dir que no érem autèntics...

Un senyor que no en diré el nom [riu], una per­sona impor­tant dins del món musi­cal que ja no hi és. I l’Ama­deu i jo ens vam que­dar super­de­sa­ni­mats i vam dei­xar el disc guar­dat en un calaix. La nos­tra vida va seguir i quan més tard vam publi­car un altre disc amb Big Mama & The Blues Mes­sen­gers, gra­vat en directe a La Boîte, això va donar peu que poguéssim treure també aquell pri­mer disc, que va aca­bar sor­tint el 1995.

Jo volia ser can­tant des de sem­pre, però a casa em deien que estudiés alguna cosa, i com que m’agra­dava la música, vaig voler for­mar-me com a tècnica de so. Ara hi ha mol­tes esco­les d’imatge i so, però lla­vors no hi havia res, i havies de fer una engi­nye­ria o mar­xar fora. Jo vaig començar a la Politècnica i quan vaig fer pri­mer va anar molt bé, però el segon ja no, i lla­vors un meu tiet que era engi­nyer em va reco­ma­nar l’espe­ci­a­li­tat d’imatge i so a La Salle. Allà feies tele­visió i coses més enfo­ca­des a la pro­fessió, com ara la inso­no­rit­zació de locals.

He escol­tat molta música, i no sem­pre és fàcil enten­dre el que diuen els can­tants de blues, sobre­tot aquells que feien ser­vir un argot molt del Mis­sis­sipí, molt del sud, de pagès, i no els ente­nien ni a Chi­cago. Per tant, ha estat un repte impor­tant intro­duir-me en aquest món, però també ha estat molt gra­ti­fi­cant entrar en el blues femení, perquè hi ha molta broma, molt doble sen­tit, sovint amb con­no­tació sexual des del punt de vista de la dona. Però com a can­tant sí que vaig tenir una mes­tra que per a mi va ser molt impor­tant. Es deia Pura Gómez (1918-1998) i era pro­fes­sora del Con­ser­va­tori Muni­ci­pal de Bar­ce­lona. Em van dir que només volia fer clas­ses a segons qui, perquè era molt espe­cial, però a mi em va aga­far, em va ense­nyar la tècnica clàssica i em va trac­tar sem­pre amb molta estima. Ella era la can­tant de Mom­pou i era amiga de Con­xita Badia i Victòria dels Àngels. Tot el que em va ense­nyar durant tres anys, que va ser molt, m’ha que­dat al cor. És la base de la tècnica que jo uti­litzo quan canto i també quan he donat clas­ses. També em va anar molt bé per recu­pe­rar-me quan, el 1996, em van tro­bar uns pseu­do­quis­tos al coll i em van haver d’ope­rar. Jo abans fumava i bevia molt, però ho vaig dei­xar tot cap al 1993, i aquests pseu­do­quis­tos eren més aviat con­seqüència del que en deien la malal­tia del ser­gent, per haver can­tat fort sense tècnica. Quan em van ope­rar, sen­tia molta angoixa perquè no sabia què pas­sa­ria i si podria tor­nar a can­tar, i ho vaig reflec­tir en un disc que vaig gra­var amb Víctor Uris abans de l’ope­ració, El blues de l’ombra blava . I després, quan tot va anar bé, vaig fer un altre disc, Ser o no ser, que és com un esclat, un alli­be­ra­ment. Era un disc amb majo­ria de temes pro­pis en català. Ja fa temps, però, que com­ponc més coses en anglès, com el disc que vaig fer pels meus 30 anys en la música, Party life, en una edició limi­tada de 400 còpies per a les per­so­nes que hi van col·labo­rar a través de Verkami.

Sí, i hi ha alguns dis­cos que ara em costa escol­tar perquè jo ja no soc això, ara soc dife­rent a la per­sona que els va gra­var. Però he d’accep­tar que he vis­cut això. En tot cas, m’iden­ti­fico més amb els meus últims dis­cos.

En els últims temps han mar­xat molts bons amics, Víctor Uris, Riqui Sabatés, Ama­deu Casas... i això et fa pen­sar. Si ara em morís, que no tinc cap pressa, ja esta­ria molt con­tenta de tot el que he fet, que és molt. Ara el que més em motiva és con­ti­nuar apre­nent. Com a pro­jecte, sí que m’agra­da­ria algun dia reu­nir una sèrie de músics que m’agra­den molt i veure què passa: un bate­ria de Noru­ega, un con­tra­bai­xista bra­si­ler, un gui­tar­rista de Chi­cago... Vol­dria fer-ho d’aquí a un parell d’anys, si tinc la capa­ci­tat econòmica perquè ells puguin venir aquí o anar jo a algun lloc, i veure què surt d’aquesta tro­bada. I també m’agrada molt aquest blues més jaz­zer, més ric en har­mo­nies, i m’agra­da­ria fer un altre pro­jecte amb aquest tipus de sono­ri­tat, més pro­pera a aques­tes dones del blues que m’han agra­dat i en la qual la meva veu des­taca més.

Ara no estic gaire moti­vada per gra­var un disc, perquè estic acos­tu­mada a pagar-m’ho jo tot i no he cobert mai res. A més, amb el poc retorn que tens ara si gra­ves un disc gai­rebé pre­fe­reixo pagar-me unes vacan­ces, perquè ja n’estic una mica tipa...

Has de tenir una certa volun­tat de ser­vei i ganes de soli­da­rit­zar-te amb els altres que poden estar pas­sant el mateix que tu i pen­sar que fent pinya podem solu­ci­o­nar els pro­ble­mes. He dedi­cat mol­tes hores a la gestió, però és una tasca que a mi em com­pensa. Hi ha molts músics en situ­ació precària, i vas veient que ara es va avançant a poc a poc, que amb la tra­mi­tació de l’esta­tut de l’artista s’estan recla­mant mol­tes coses, però queda molt per fer en temes de ris­cos labo­rals, de con­trac­tació, etc. en què els músics tenim mol­tes sin­gu­la­ri­tats.

Ara neces­si­tava fer una mica de parada, per tor­nar a tro­bar la moti­vació, que no tot sigui només can­tar per obte­nir una retri­bució i per sobre­viure, sinó pen­sant que neces­sito temps per replan­te­jar mol­tes coses. I bé, ho estic fent, perquè jo visc amb molt poc. No tinc fills que em guar­din la memòria, només tinc els meus ver­sos, com deia la meva amiga Pilar Cabot. Soc molt fan d’una dona que es deia Alberta Hun­ter, que va tor­nar als esce­na­ris als vui­tanta anys, però amb una veu molt greu, de iaia. És tota una experiència vital i he con­nec­tat molt amb ella. I dic, mira, si jo pogués tor­nar als esce­na­ris amb aquesta ale­gria, aquesta força! Perquè ara també a la gent que ens anem fent grans, igual que als actors i actrius, pot­ser més a les dones, no ens cri­den tant. I ara hi ha molt grup emer­gent, però la gent gran cada cop exis­tim menys, ens fem invi­si­bles. I tant per tant pre­fe­reixo fer només coses que em facin molta il·lusió, que és el que estic fent ara. Molt poquet, però ben triat. Vull tenir una vellesa activa, però amb dig­ni­tat. Per morir als esce­na­ris, m’esti­ma­ria més dei­xar-ho tran­quil·lament i dis­fru­tar de la vida. No em faria res reti­rar-me perquè a casa també puc tocar jo sola i dis­fruto molt. Sem­pre tinc uns orgas­mes allà, tocant sola la gui­tarra! [riu].