Des dels anys de la Transició i la decadència dels cantautors, diferents fórmules els van substituir posant èmfasi en la qualitat de les lletres, el folklore i unes harmonies vocals pròximes al folk rock que es van imposar als anys dels Eagles o els Doobie Brothers, és a dir, posteriors a l’esclat psicodèlic californià i totes les ramificacions. Els anys vuitanta haurien estat una travessa del desert si no haguéssim tingut la Mondragón, Nacha Pop, Sabina o aquí Sopa de Cabra, Loquillo i Sau, entre altres. La dissolució o consolidació dels grups va obrir l’espai a altres vies. Dues de les més interessants han estat els mallorquins d’Antònia Font o el gallec Xoel López, conegut també pel seu projecte Deluxe. Tots dos varen actuar i activar musicalment Porta Ferrada amb les seves lletres enginyoses, el sentit de l’humor i l’alegria, manllevant un títol dels mallorquins.

Amb la lluna en quart menguant sobre les Gavarres, Xoel López va actuar dimecres per a unes vuit-centes persones. Va començar amb la nova cançó Albatros i Salitre y humo, tema emblemàtic de Deluxe: “Yo quise avanzar con todo, pero mi cuerpo explotó de frío. Escuché tu canto en la distancia, un perfume de salitre y humo que se volvió sudor y sangre.” Vint-i-tres temes breus del llarg repertori del gallec, però també del nou disc, com la divertida Mágica y eterna o fins i tot una versió d’Ojalá que llueva café, de Juan Luis Guerra.

L’endemà, els Antònia Font ho van petar amb un ple fins a la bandera. Públic intergeneracional que va entrar a l’Espai Port fins a endarrerir el concert un quart d’hora, gairebé 1.700 persones. El van iniciar amb Cançó de llum, quasi una poètica del que és el seu estil, pop civilitzat i culte, amb unes lletres de Joan Miquel Oliver de treure’s el barret, surrealisme platejat per a les seves jotes psicodèliques. Des del primer moment, dels 33 temes que van tocar, van exposar èxits com ara Un minut estroboscòpica. I més tard, Batiscafo katiuscas, Tots els motors, l’esmentada Alegria i al tram final Calgary 88 i Viure sense tu. Des del retorn de la separació, fa tres anys, el públic té moltes ganes de veure’ls i les cadires es van omplir. “De ses aigües insondables, només tu les averigües”. A cop de dièresi, el concert ens va eixamplar l’esperança.