Aquest pèl·lets són la matèria primera amb què es fa qualsevol producte de plàstic. Totes les empreses relacionades amb la seva cadena de valor –productors, transformadors... – els manipulen. I el principal problema és que, avui dia, no hi ha cap tipus de regulació obligatòria per a les empreses en relació amb aquesta manipulació. Hi ha estudis europeus que parlen de milers de tones de pèl·lets que es perden cada any. Parlem d’una contaminació invisible. Sabem que hi ha microplàstics al nostre propi cos: es detecten a la sang, a la llet materna... Hi ha grans abocaments i no s’estan controlant, no hi ha informació tot i que poden afectar la salut humana i la de la fauna. És molt important saber què passa amb els pèl·lets.

És veritat que, molts cops, el polímer del plàstic pot ser innocu per a la salut, això no ho nego, però passen dues coses. Primer, que el plàstic no desapareix; simplement, es va fragmentant i fent-se més petit. S’ha estat explicant que una ampolla de plàstic dura 50 o 60 anys. I això és mentida, perquè no desapareix, simplement es va fragmentant. En segon lloc, encara que els polímers siguin innocus, els plàstics porten contaminants químics i productes que els donen la forma o el color i, a més, aquests productes poden anar acumulant toxines del medi. Tot plegat fa que sigui molt complex.

No hi ha cap regulació obligatòria, ni europea, ni estatal, ni local. Aquestes empreses no han de passar unes mesures preventives obligatòries. Des de fa temps, ja se sap que hi ha pèrdues de pèl·lets, però això és una cosa molt habitual en qualsevol lloc, no és només un problema de Tarragona. El que passa és que, en el context europeu, Tarragona és un dels focus crítics, perquè aproximadament el 60% del plàstic de l’Estat espanyol hi té l’origen. La industria petroquímica és tan important que hi ha un gran volum de moviment de pèl·lets de plàstic i, com a conseqüència, hi ha pèrdues. Però, com deia, és una contaminació invisible. Seria molt diferent si es tractés d’un vessament de petroli. Quan hi ha un vessament, la gent s’alarma perquè hi ha un impacte químic molt evident. I el que hem d’entendre és que el plàstic dels pèl·lets seguirà als nostres mars i als nostres oceans per sempre.

Quan vam iniciar el procediment, que vam engegar juntament amb Good Karma Projects i amb l’equip jurídic d’Insta, el que buscàvem era una correcció perquè aquest dany ambiental no continués. Idealment, es podria haver exigit reparar els perjudicis causats per les empreses. Però aquest no era el nostre objectiu, no volíem parlar de les empreses. El que buscàvem quan vam facilitar la informació a la Generalitat era que hi hagués mesures preventives, perquè això suposa un precedent. Per tant, la resolució la valorem molt positivament. A més, sembla que aquestes mesures de prevenció seran semblants a les que es volen impulsar en l’àmbit europeu i que s’han estat debatent aquest últim any.

Efectivament, no hi ha mesures de reparació a càrrec de les empreses. I això implica que els recursos han de provenir de la ciutadania. És clar, si no hi ha recursos que vinguin de la part privada per netejar els residus que ja s’han causat, al final ho ha de fer l’administració pública, i l’administració pública depèn de la ciutadania. Per tant, la reflexió és que els costos de la reparació dels dèficits que s’han produït els ha d’assumir la ciutadania. Ara bé, sí que es plantegen les mesures obligatòries, que no hi havia fins ara. Aquí hi ha el tema important. Fins ara, existia una proposta de mesures voluntàries, que es demostra que no són suficients en el moment en què la Generalitat n’estableix d’obligatòries. És la lectura que en fem: les mesures voluntàries no són suficients, se n’han d’exigir d’obligatòries. És important perquè estem en un moment en què es debat i es treballa una regulació en aquest àmbit.

L’Agencia Europea de Medi Ambient explica que hi ha entre vuit i dotze milions de tones de residus plàstics que arriben cada any al mar. En el cas dels pèl·lets de plàstic, ha estat una contaminació que ha anat augmentant a una velocitat molt alta. És força complicat i complex saber exactament quants s’han anat alliberant, perquè no hi ha hagut mai cap registre. Una de les coses que passava és que, fins ara, les empreses no estaven obligades a dir quants pèl·lets estaven perdent. Sí que hi ha hagut estimacions per part d’entitats. En el cas de Tarragona, una de les primeres a valorar-ho va ser Good Karma Projects, i també hi ha fet estudis Greenpeace [el 2018 es va publicar que a la platja de la Pineda hi havia una estimació de 120 milions de pèl·lets, la majoria d’entre 4 i 5 mil·límetres i de color blanc]. La problemàtica és molt clara.

Fa temps, vam estar en un congrés del Ministeri de Transició Ecològica, i en una xerrada ja es va parlar de dues zones de platges que tenien una gran acumulació de pèl·lets. Una era a Lanzarote i l’altra, a Tarragona, però l’origen era molt diferent. A Tarragona, l’origen és la indústria i les pèrdues de pèl·lets. En canvi, a Lanzarote, on no hi ha aquesta producció plàstica, els pèl·lets arriben pel corrents oceànics. En qualsevol cas, és important veure que el Ministeri de Transició Ecològica de l’Estat espanyol ja sabia que Tarragona era un dels punts negres d’acumulació de plàstics. I sabem que n’estan fent un seguiment.