Sara Baras fa volar el públic de Cap Roig

Sara Baras té 53 anys. Tot i que, veient-la girar sobre si mateixa enfun­dada en un ves­tit de fla­menca i amb unes saba­tes amb tacó de gar­rucha, qual­se­vol diria que en té menys, molts menys. L’artista gadi­tana va pre­si­dir dime­cres l’esce­nari de Cap Roig amb el seu espec­ta­cle de ball fla­menc dedi­cat a Paco de Lucía i que porta per nom Vuela. Esqui­vant la pluja i igno­rant els espec­ta­dors que no bri­lla­ven per la seva pun­tu­a­li­tat, Baras va començar amb un solo en què el ressò del tacó xocant con­tra el terra cre­ava un monòleg que dei­xava el públic emba­da­lit.

Des­a­fi­ant el compàs i rode­jada d’un equip de músics i balla­ri­nes, l’artista va actuar durant gai­rebé dues hores fent un home­natge al des­a­pa­re­gut gui­tar­rista, amb el qual com­par­tia una gran amis­tat.

El verb volar va ser el fil con­duc­tor d’aquesta obra pro­ta­go­nit­zada i core­o­gra­fi­ada per la mateixa Baras, i que tras­llada el públic a una estètica bri­llant pre­si­dida per un ves­tu­ari magnífic que ens trans­porta a una altra època i, alhora, seg­menta l’espec­ta­cle en qua­tre parts ano­me­na­des Madera, Mar, Muerte i Volar. Tot i que, no ens enga­nyem, sense lle­gir prèvia­ment sobre el con­text de l’espec­ta­cle és difícil dis­cer­nir-ne tota aquesta infor­mació.

Sigui com sigui, amb Baras poques parau­les fan falta. La balla­rina va treure el seu reper­tori de zapa­te­a­dos frenètics i de ves­tits amb volants d’escàndol per posar-se el públic a la but­xaca. Tot ple­gat men­tre sonava la banda sonora de la vida de Paco de Lucía amb cançons com ara La Bar­rosa, Canción de amor, Zyryab, Camarón i Volar. Unes melo­dies que posen sono­ri­tat a un home­natge que porta el segell de Baras.

La pluja es va espe­rar al final del con­cert per aparèixer amb comp­ta­go­tes, gai­rebé per acom­pa­nyar els aplau­di­ments finals del públic. Una gra­de­ria que, tot i no poder expli­car amb parau­les el que estava veient, reco­nei­xia l’art d’una balla­rina que és capaç d’emo­ci­o­nar sense par­lar i que en té prou amb esti­rar els dits de la mà per cap­tar l’atenció. En defi­ni­tiva, el ball de Sara Baras no neces­sita con­text, el ball de Sara Baras fa volar la ima­gi­nació.