“Ara tothom perrea, però nosaltres ja fa 30 anys que ho fem. Hem vingut a gossejar”, van dir Gossos a l’inici del seu concert de divendres a Cap Roig, on el grup manresà va cloure la 24a edició del festival empordanès. Gossos va oferir a Cap Roig l’últim concert a l’aire lliure de la gira A reviure, la seva tornada als escenaris després d’un lustre, limitada a una desena de concerts, per celebrar el 30è aniversari de la fundació del grup, durant el calorós estiu del 1993 (“Un joc: us heu d’imaginar què fèieu aquell estiu”, van proposar al públic), quan quatre joves manresans es van refugiar en la creació de les seves primeres cançons. Després de Cap Roig, ja només quedaran els concerts a l’Auditori Enric Granados de Lleida, el 27 de setembre, i al Teatre Kursaal de Manresa, el 17 i 18 d’octubre, amb les entrades ja exhaurides en aquests dos últims concerts a la seva ciutat, on també van cloure la gira del 25è aniversari.

Sí, els Gossos gossegen, però ho han fet sempre a la seva manera, com un grup essencialment de guitarres, primer acústiques i després elèctriques, des de fa vint anys amb el complement perfecte de la bateria i les percussions –també corporals, a Club Tonight– de Santi Serratosa, i un teclat que només va sonar a Res tornarà a ser igual.

La cançó Oxigen va obrir puntualment un concert de dues hores i 24 cançons que van repassar pràcticament tota la trajectòria i gairebé tots els discos del grup des del seu debut homònim, del 1994, al l’últim disc d’estudi, Zenit, del 2016. En tot cas, Oxigen va ser el disc més representat en el repertori, amb diferència, ja que van sonar 8 cançons d’aquest disc del 2007, que conté el seu tema més popular, Corren –guardada per iniciar els bisos– però també altres encerts com ara El camí, Nits de glòria, Deixa’t portar, L’illa, Un món de flors i violes, i En un instant (nit trista de Patum), el seu homenatge a Josep Maria Isanta, el noi de 22 anys assassinat per un grup de joves ultradretans durant la Patum de Berga del 2005, aviat farà 20 anys.

En un escenari dominat pel negre –també el color predominant en el vestuari dels músics–, il·luminat amb gust i sobrietat, els quatre Gossos originals van tocar generalment en perfecta alineació, sense destacar un més que l’altre, i convertint-se en cinc en línia quan Serratosa va abandonar la bateria en un parell d’ocasions, per exemple a Zenit, per tocar un tambor de peu o animar el públic amb la pandereta.

“Aquesta gira és un regal, què bé que ens ho estem passant!”, van dir, per matisar després que era “un regal mutu”, per a ells i per al públic que s’ha fet seves les cançons de Gossos, des que van irrompre en el panorama posterior al boom del rock català de principi dels noranta, amb cançons com ara Tot és fosc i Rera tu, de la collita del 1993, situades respectivament al tram inicial i a la recta final del concert. D’aquella primera etapa, quan Gossos es presentaven en societat equipats només amb les seves guitarres acústiques i les seves harmonies vocals –en la millor tradició del folk-rock americà, reinterpretat en aquella època pels unplugged de la generació grunge–, va quedar també molt ben representat en el concert de divendres el seu segon disc, En privat (1996), amb cançons com ara Pensa en els dies, Mira’m bé, El follet i Quan et sentis de marbre, que va tancar el concert, entre les càlides i sorolloses ovacions d’un públic no molt nombrós però sí molt fidel, que va rebre amb entusiasme l’anunci –o la insinuació– del grup, quan van deixar anar que “tornarem algun dia”.

Va ser una nit molt completa, en què Gossos va mostrar tots els seus registres: els més acústics i melòdics, per convidar el públic a aixecar els mòbils; també els més rockers, amb Oriol Farré corrent entre el públic amb la guitarra i sense ulleres; els lluminosos ritmes jamaicans d’alguns temes, i en resum les moltes cançons de Gossos que ens han acompanyat durant 30 anys i que voldríem que algun dia tornessin a sonar en directe. Esperarem.