Des de fa moltes dècades, la ciència ens alerta que hem d’emprendre aquests canvis de manera urgent per evitar les pitjors conseqüències. La racionalitat i el sentit comú ens diuen això. Però, en general, anem molt endarrerits respecte al que la comunitat científica reclama. Són canvis que no veiem gairebé en cap sector. L’agricultura, efectivament, n’és un de molt important. Si els canvis dels usos del sòl –tal com sosté l’IPCC– són responsables d’un 20% de les emissions de gasos amb efecte hivernacle, és un dels camps en què s’ha de posar mà.

A Catalunya, el que s’anomena la “indústria agroalimentària” és un sector econòmic potent. L’expansió de regadius i, en el cas ramader, l’increment de la producció porcina durant les darreres dècades han estat impressionants. Ara mateix, amb la situació crítica de l’aigua, semblaria molt lògic redimensionar aquests sectors, però la realitat ens diu que aquest creixement s’està sostenint sobre una intensificació i expansió.

Des dels estudis ambientals, aquí es plantegen diferents decisions estratègiques. Hi ha sectors que confien molt, per exemple, en les tecnologies. Diuen –per seguir amb el tema del camp– que han expandit el regadiu i, en conseqüència, també la demanda d’aigua, però que l’han incrementat molt menys que l’increment en superfície regada. Com ho hem assolit? Fent el reg més eficient. Però encara consumim més aigua; no hem trobat la fórmula màgica d’expandir producció reduint el consum d’aigua. Amb això vull dir que algunes d’aquestes solucions són fantàstiques des d’un punt de vista de producció econòmica, ja que redueixen els costos de la pagesia, etc., però realment el problema ambiental no el solucionen. Si tu aquella aigua que estalvies després la fas servir per ampliar el regadiu, no t’has adaptat.

D’alguna manera, el que ens diuen els resultats d’aquestes iniciatives és que calen canvis més profunds. Que si ho apostem tot a l’eficiència del regadiu, o a la dessalinització, o a la captura de carboni, o a l’electrificació, o a les renovables... Hi ha moltes fantasies tecnològiques que esperem que ens solucionin tots els problemes, però veiem que no aconseguim reduir les emissions ni tenir la seguretat hídrica que voldríem.

Segurament el que estem veient des de molts àmbits de la recerca científica és que el que cal és un canvi més profund, de paradigma social, de com fem servir els recursos, de com ens relacionem amb la natura. I això vol dir que, en alguns casos, el que cal és el que algunes persones anomenen “decreixement”. Una substitució de les prioritats de creixement econòmic, d’expansió, en un món que és limitat per tal d’ajustar-nos a aquells recursos ara disponibles. El cas de l’aigua és molt evident. Si intentem mantenir el nivell de consum amb uns recursos que van disminuint, la tensió hi serà sempre. L’exposició al risc de sequera, també.

Aquestes teories del decreixement van a buscar l’arrel del problema. I, efectivament, identifiquen com la causa última d’aquesta situació un capitalisme orientat sempre al creixement, a més productivitat, a una intensificació de totes les activitats. L’agricultura, per exemple, té més de 10.000 anys d’història gràcies a haver mantingut uns cicles tancats, una lògica d’ajustar-se a allò que ofereix la natura sense extralimitar-se, sense dependre de productes que venen de països que són a 5.000 quilòmetres de distància, o 10.000. Són uns cicles que hem trencat amb aquesta visió d’un capitalisme sempre en expansió.

El sector negacionista del canvi climàtic és realment ridícul. Estudis d’opinió indiquen reiteradament que hi ha un consens enorme a demanar polítiques més decidides i intervencionistes. Potser el problema és que l’única cosa que fem, amb les polítiques actuals, és mitigar una miqueta el nostre impacte, fent reciclatge, tancant l’aixeta... No hem sabut anar més enllà, en el nostre imaginari, d’aquesta cultura col·lectiva de la petita acció, quan la ciència ens diu que aquesta fase, si és que ha funcionat mai, ja ha passat. Ara som en un moment en què aquesta demanda col·lectiva d’acció ha de passar al nivell estructural. Tornem a la idea del capitalisme, d’organitzar les nostres societats. És un canvi que comporta una sèrie d’esforços per aconseguir una sostenibilitat a llarg termini, pensant en generacions futures. Que no quedi en la petita acció, sinó que realment transformi la manera que tenim de consumir, de viatjar, fins i tot de relacionar-nos. En clau d’estructura del treball, d’equilibri del temps de vida, d’oci...

El problema no és exactament l’eficiència. L’eficiència té molts avantatges, sobretot des d’un punt de vista del cicle productiu. Si puc passar amb menys despesa d’aigua, de matèria primera i de mà d’obra perquè soc més eficient, això és un avantatge. Però la clau, en termes ambientals, és el conjunt. No resol res que una indústria sigui més eficient si després aquests recursos que estalvia, que deixa de consumir, els derivem a una altra indústria. Hi ha paradoxes interessants en aquest sentit.

Una millora de l’eficiència en l’ús dels recursos, què fa? Que se’n consumeixin menys. Això provoca que la demanda baixi i, per tant, també els preus. Si de cop tothom passa amb la meitat de l’energia gràcies a una innovació tecnològica, el preu de l’energia s’enfonsa. Això fa que les activitats que fins ara no podien consumir energia perquè era massa cara, ara, de cop, la puguin fer servir. Perquè el procés productiu es converteix en rendible. Automàticament, aquella millora que has aconseguit reduint el consum de recursos gràcies a aquesta economia de mercat, de preus, etc. fa que paradoxalment es torni a incrementar el consum d’energia. En clau ambiental, on és l’estalvi? És inexistent.

L’eficiència no és una prioritat, és un avantatge que cal saber governar. Si aquesta aigua cada cop més escassa l’aconsegueixes estalviar amb un reg més eficient, d’acord, però que aquest volum d’aigua alliberat retorni al riu, perquè llavors sí que hauràs fet un procés d’adaptació real al nou escenari climàtic.

Quina és la crítica aquí? Que d’alguna manera la capacitat de construir dessaladores maquilla un cert fracàs en la gestió d’uns recursos limitats però molt abundants. A Catalunya, en l’àmbit mediterrani, de recursos hídrics, n’hi ha molts. Per garantir l’abastament bàsic de la població, l’ús domèstic, n’hi hauria d’haver de sobres, d’aigua. Què ha passat? Potser s’han planificat unes activitats al territori, d’agricultura, indústria, alguns tipus d’urbanització, expansió de serveis com ara camps de golf, etc., que són molt consumidores d’aigua. I no s’ha sabut tampoc prioritzar adequadament la distribució d’aquest recurs tan gran que podem arribar a emmagatzemar i a tenir. I dins d’aquests conjunts sectorials de grans consumidors, hi ha moltes inèrcies, molts drets adquirits o apropiats sobre l’aigua, sectors que són poderosos. Si des de la política te’ls poses en contra, tens més problemes. El problema de la sequera no ve només de la precipitació, sinó que la clau és com acabem gestionant el recurs. I l’estem gestionant per tal de no afectar aquests interessos, aquests grans poders agroexportadors, per exemple.

L’he trobat molt millor que la que es va fer el 2007/08. Hi ha ajudat molt disposar d’un pla de sequera amb llindars i directrius que deixen poc marge per a l’arbitrarietat. En canvi, penso que s’ha continuat insistint erròniament en una campanya de culpabilització de la població. El 2008-2010, el consum domèstic era relativament baix i, a causa d’aquell episodi de sequera, ja es va reduir molt. La gent, a casa, va prendre mesures que després no va abandonar. En la dècada posterior, la població ha crescut, però el consum domèstic d’aigua ha disminuït. De mitjana a Catalunya estem poc per sobre dels 100 litres per persona i dia. És el mínim que diu l’OMS i que tot ésser humà necessita per a una vida digna. Malgrat tot, l’acció a què el govern es va llançar de seguida van ser campanyes de conscienciació. Es va apostar per responsabilitzar la població, carregar-li aquesta missió de fer front a la sequera. Això m’enerva perquè no ho trobo just. Les restriccions s’haurien d’aplicar a uns altres sectors que hi tenen molta més responsabilitat.

Absolutament. Sense una transició energètica no hi ha mitigació possible del canvi climàtic. Però què està passant? Els projectes que ja estem veient implantar al territori, rècords de producció de renovables, a tot Espanya, a Europa, etc., no tenen un reflex, tampoc, o molt petit, en la disminució de les emissions totals. És a dir, hi ha agents econòmics que continuen utilitzant aquests combustibles fòssils. La corba de les emissions s’està desaccelerant, però molt i molt poc. Les renovables s’estan disparant, sí, estan afegint molta energia al sistema, però en conjunt no estem reduint el consum de combustibles fòssils. L’energia renovable està servint per al creixement, no per a la substitució i, per tant, tampoc per a la transició.

En general, soc una persona optimista. Però quan penso en la recerca que fem, en la literatura que llegeixo, en els informes de l’IPCC... Tot plegat és força desesperançador. I això que l’opinió que expressa la comunitat científica ja ve amb uns filtres preestablerts per donar missatges que no alarmin. Quan es parla en cru en cercles científics de com es veu la nostra capacitat de reaccionar, l’opinió que estem fracassant és, em temo, molt majoritària.

A la pràctica, hem renunciat a la mitigació del canvi climàtic; l’únic que ens queda és l’adaptació, mirar d’esmorteir-ne l’impacte sobre la societat, la salut humana, la productivitat agrària, la pèrdua de biodiversitat, de les espècies, adaptar-hi l’economia, els processos productius, els edificis, eficiència energètica, aïllament, etc. En alguns aspectes són canvis contraris a la visió del decreixement de què parlava abans. I el més difícil serà fer-ho amb mecanismes de justícia social, intergeneracional, perquè aquesta transició arribi a tothom. Assegurar aquesta adaptació, sense deixar ningú enrere, ara mateix és la nostra millor carta.