La imatgeria popular festiva representa un relat literari, i gegants i gegantes representen personatges d’aquest relat que inicialment, al segle XV, eren escenes bíbliques. Després es desvincula d’aquest sentit religiós, però continuem tenint històries vinculades al catolicisme. Després s’incorpora un altre tipus de relats en els quals el gegant adopta la funció de guerrer, i posteriorment de rei, i la geganta fa una funció d’acompanyament del personatge principal assumint un rol secundari.

La primera referència dels gegants és del 1424, però les gegantes apareixen pràcticament un segle després, i la tendència ha sigut la mateixa des del punt de vista de gènere. Es reafirma amb els complements o la corporalitat: la visió arquetípica de la imatgeria festiva fa que el gegant sigui més corpulent i amb una postura tensa i subjecti habitualment una porra o similar. En canvi, la geganta manté una postura delicada i subjecta un ram de flors. Pràcticament el 50% de les figures representen personatges medievals, i la tendència també és representar classes socials altes. Malgrat que amb la reactivació de la cultura popular als anys 80 també es representen personatges pagesos o d’altres oficis i no des d’una perspectiva de gènere, la tendència continua sent de representar l’estrat social més ric.

Des d’un punt de vista transgressor, el punt d’inflexió més gran va ser al carnaval de Solsona, que va presentar personatges grotescos i va canviar la morfologia d’altres, de manera que els braços i les mans impacten contra la gent de l’entorn. Un cas referencial és el de la Verreta de Tàrrega, una colla integrada majoritàriament per dones que porten aquesta figura. En la investigació analitzo no només la imatge festiva, sinó també l’estructura social i la participació ciutadana en les celebracions.

La cultura popular festiva conté l’excepcionalitat de la vida quotidiana, de manera que el ritual simbòlic adquireix una importància rellevant. I en aquest sentit, les dinàmiques socials no són les mateixes que en la quotidianitat i s’assumeixen uns rols de gènere tant al públic espectador com a les colles i les seves juntes directives.

A l’àmbit que té més prestigi social predominen homes, i en les figures que se centren més aviat en el ball i en la coreografia hi ha més dones i també homes. Hi ha rols socials i culturals que són molt més arrelats, que s’introdueixen des de la infància, i a partir d’aquí es reprodueixen en la incorporació a la festa. Nens i nenes tenen el mateix interès per la festa, però els agents de socialització primària, que són sobretot mares, pares i també altres geganters, fan que assimilin i integrin els rols de gènere de forma diferent: els nens comencen a assumir un rol actiu i les nenes, més aviat passiu.

Primer de tot, ser conscient de quina és la realitat social i cultural, i quin és l’àmbit d’actuació, perquè si no és complicat. Hi ha una relació directa entre les polítiques de governança, tant de les directives de les entitats com de l’administració pública, i allò que passa al carrer.

Aquest projecte consistia a construir una parella de gegantes que trenqués aquesta relació jeràrquica i patriarcal que s’estableix entre el gegant i la geganta a través de l’heterosexualitat. Un altre motiu és que no hi havia cap mena de representació de la diversitat sexoafectiva i de gènere en la imatgeria festiva. A més, una geganta és negra. És una proposta antiracista en què es valora la diversitat cultural i no com un acte vexatori de representació com a burla, que va ser la tendència amb la representació de gegants musulmans després de la guerra d’Àfrica. I es qüestionen els rols de gènere binaris en aparentar personatges més contemporanis. Una geganta té un pentinat amb els costats rapats i un pírcing al llavi.

La gent més vinculada a la cultura popular, i concretament a l’àmbit de gegants, va donar una rebuda escèptica, com a mínim. Ens trobem a les xarxes socials insults de l’alçada d’un campanar, i felicitacions de gent a qui li sembla molt bé, però de gent no gaire vinculada a la cultura popular. Suposo que hi ha qui ho percep com un atac al sistema de rols de gènere i de dominació masculina tradicionals. Els gegants, quan apareixen al segle XV, són un mitjà d’adoctrinament del catolicisme, no són quelcom innocent sinó un element d’identitat. I n’hi ha que ho veuen com un atac a tot el sistema que va molt més enllà d’una representació.