Els llums de colors il·luminaven l’escenari on Kamala Harris acabava de pronunciar la frase que marcava un moment històric: “Accepto la vostra nominació.” Les seves paraules, plenes de convicció, ressonaven entre les parets del recinte mentre milers de persones esclataven en aplaudiments. Harris, ara oficialment la candidata del Partit Demòcrata a la presidència dels EUA, havia arribat a aquest punt després d’un camí llarg i dur, ple de reptes i crítiques. Però aquella nit, la seva veu era ferma i clara, i el missatge inconfusible: la classe mitjana nord-americana havia estat abandonada durant massa temps i ella estava decidida a canviar-ho.

Durant el seu discurs, va revelar detalls íntims de la pròpia vida, mirant de connectar amb aquelles famílies que lluiten cada dia per pagar les factures mèdiques o aconseguir un sostre digne. Va parlar de la seva mare, una investigadora del càncer, i de com, tot i ser una immigrant, va aconseguir donar a les seves filles una vida plena d’oportunitats. “Sabem que una classe mitjana forta sempre ha estat fonamental per a l’èxit dels EUA”, va dir amb passió. “Construir aquesta classe mitjana serà un objectiu definitiu de la meva presidència.”

Les seves paraules no eren només per als presents, sinó per a tots aquells que la seguien des de casa, molts amb la mateixa inquietud que Harris expressava: uns EUA que s’assemblin més a la seva gent, que posin les persones per damunt dels interessos polítics.

Harris no va perdre l’oportunitat de fer un contrast directe amb el seu competidor, Donald Trump. “En molts sentits, és un home poc seriós”, va afirmar. Però el seu to es va fer més greu: “Les conseqüències de tornar Trump a la Casa Blanca són extremament greus”, hi va afegir, recollint així la preocupació de milions de nord-americans que temen que un segon mandat del republicà podria fer retrocedir el país en molts aspectes, des de la sanitat fins als drets civils.

Però, més enllà de les crítiques, Harris va oferir esperança. Va parlar d’un camí nou, d’uns EUA que es recuperen dels seus errors, que rebutgen la divisió i s’uneixen per construir un futur millor. En la seva veu es podia sentir l’anhel d’un país que, tot i les seves diferències, encara creu en la possibilitat de millorar. Quan les llums es van apagar i els aplaudiments es van anar esvaint, el repte real per al Partit Demòcrata va començar. Com mantenir aquesta energia, aquesta eufòria, fins al novembre? Aquesta és la pregunta que molts es feien mentre sortien del centre de convencions. Nickie Antonio, senadora estatal d’Ohio, va explicar en declaracions a El Punt Avui que “tota la gent apassionada se’n va ara a casa i parla amb els seus amics, veïns i familiars, i ens organitzem i fem que surtin a votar [de manera avançada] i fins al dia de les eleccions.”

Però no només es tracta d’emoció. També és una qüestió d’organització, d’estratègia i de constància. Tony Cárdenas, congressista per Califòrnia, va destacar en una entrevista amb El Punt Avui la importància de mantenir l’impuls: “Ara tenim molta energia i molts voluntaris cada dia que diuen que volen ajudar no només la seva comunitat, sinó el seu país.” Aquestes paraules reflecteixen la determinació dels demòcrates per no deixar que el momentum s’esvaeixi, sinó convertir-lo en acció concreta. Als EUA no n’hi ha prou amb guanyar la majoria de vots a escala nacional per assegurar la presidència. Només cal preguntar-ho a Hillary Clinton, que el 2016 va obtenir gairebé 2,9 milions de vots més que Trump però, així i tot, va perdre les eleccions. El que realment compta és guanyar on cal. Mentre els demòcrates es preparen per a aquesta cursa maratoniana fins a les eleccions, tant ells com els republicans saben que la batalla es lliurarà en set estats on els indecisos tenen un poder clau. En aquests llocs, cada discurs, cada anunci i cada visita comptarà.