Sí, som una mica “l’eterna desconeguda”. Ara com ara, a l’Estat espanyol hi ha tres professions jurídiques: els advocats, els procuradors i els graduats socials. Aquests tres operadors jurídics estem habilitats per assistir a judicis i per relacionar-nos amb l’administració judicial amb les mateixes condicions. El dret del treball té uns estudis universitaris propis i únics, i el graduat social és la professió especialitzada en aquesta branca. Nosaltres tenim un grau especialitzat en dret del treball i Seguretat Social. Anys enrere, abans del pla Bolonya, la nostra era una carrera de tres anys, una diplomatura, mentre que els advocats tenien una llicenciatura, una carrera superior. Això ha fet que socialment hi hagi una percepció de desigualtat. Tot i que ara estem equiparats, encara hi ha una lluita per ser reconeguts al mateix nivell que els advocats.

En realitat, no hi ha gaire diferència. Els advocats laboralistes es dediquen principalment a la part jurídica de l’assessorament a l’empresa. Nosaltres, a més de la part jurídica, també ens ocupem de la part tècnica, com la confecció de nòmines i contractes. Aquests aspectes són fonamentals per evitar conflictes futurs.

Pot ser per una qüestió cultural o per la percepció que es té que un contracte de treball és un simple tràmit. També pot ser perquè un contracte de treball és més freqüent en la vida d’una persona que un contracte de compravenda. Les empreses, especialment les mitjanes i petites, no sempre donen a aquests documents la importància que mereixen.

És una combinació de factors. Les empreses més petites i mitjanes sovint no segueixen el procés adequat per a la contractació. Això genera problemes més endavant que es podrien haver evitat amb una mica més de temps i cura en la redacció dels contractes.

El nostre paper és cada vegada més vital perquè l’administració exigeix que les empreses es relacionin directament i telemàticament amb ella. No totes les empreses estan preparades per fer-ho, especialment les més petites. Nosaltres som col·laboradors necessaris per garantir que tot es faci correctament. Des del Col·legi de Graduats Socials es fomenta molt la formació continuada. Fem molts cursos al llarg de l’any perquè la nostra professió requereix estar sempre actualitzada. Les lleis canvien constantment, i hem de processar aquesta informació per adaptar-la a les necessitats de cada empresa.

Sí, definitivament. Cada canvi de govern porta noves propostes que s’han de legislar, i això fa que sigui un àmbit molt dinàmic. Però també és cert que les relacions personals, que són la base de les relacions laborals, estan en constant evolució, la qual cosa genera noves necessitats legislatives.

Sí, la pandèmia va ser una prova de foc. Ens vam trobar amb canvis diaris i vam haver de gestionar una gran càrrega de treball. La xarxa de suport que tenim entre els graduats socials va ser clau per poder tirar endavant en un moment tan complicat.

És una combinació de factors. La pandèmia va ser un moment excepcional, però la sobrecàrrega ve també pel fet que el nostre àmbit està en constant canvi, hi ha hagut una digitalització en la relació amb l’administració que ho ha modificat tot. És un problema al qual no veiem fi, provocat per uns requeriments de l’administració amb la finalitat que tot estigui digitalitzat. La immediatesa que ens demanen impedeix que nosaltres, com a titulars, tant com els nostres empleats, puguem complir amb la conciliació laboral i familiar. Llavors, el que vol aconseguir l’administració repercuteix en la nostra qualitat de vida i treball. Què passa? Que, a conseqüència del que estem vivint als despatxos, els nous graduats o els no tan nous graduats no volen treballar als despatxos. I ara parlo més de gestió, de la generació de contractes, nòmines, de la Seguretat Social, que de la part jurídica. En la part jurídica també hi ha sobrecàrrega perquè els jutjats estan sobresaturats, tenen els seus problemes. De fet, ara estan treballant molt en la mediació per tal d’alleugerir la càrrega dels jutjats, però el tema de la gestió és que hi ha una pressió insofrible. Cada cop som més necessaris, però això també implica una major demanda i, sovint, una manca de talent per fer-hi front. L’administració ha treballat amb motors informàtics molt potents que creuen informació i ens sobrecarreguen amb requeriments a tota hora. A la nit, durant el dia, el dissabte, el diumenge. Per evitar sobrecarregar els servidors, ens envien les notificacions el cap de setmana. És clar que ens diuen “no les obriu fins dilluns”, però si tu tens una notificació d’Hisenda, què fas? Vas a obrir-la perquè si no serà pitjor quan en tinguis més. I això, d’alguna manera, no et deixa descansar mentalment perquè tens la pressió constant de les notificacions. Aquest és el problema. Amb la digitalització i l’excés de requeriments, s’ha desbordat la professió. A més, hem d’estar alerta permanentment perquè hi pot haver un accident laboral que hàgim de comunicar.

Sí, sí. I justament per aquest model de treball. És clar, és per aquest model de treball en el qual tot és immediat. Cada vegada és més immediat, volen la informació immediatament. Les persones volem viure, que és normal. Però viure amb aquesta pressió també augmenta el risc d’error. I l’error val diners; aquests diners repercuteixen sobre el despatx. Sí que tens una assegurança de responsabilitat civil, però si la utilitzes massa sovint hi ha risc que no te la renovin. I d’alguna manera, tens el patrimoni, poc o molt, exposat sempre. Aquesta pressió no et deixa pensar tranquil·lament, reflexionar.

Sí, és greu. Arribarà el dia en què no podrem atendre els clients perquè no tindrem personal que ens ajudi. I si no hi ha professionals que treballin, no hi haurà documentacions que es presentin. O si ho acaba fent l’empresa, pot conduir a errors, perquè les empreses no tenen capacitat d’estar al dia. Jo t’estic posant un extrem molt extrem, però la manca de personal és una realitat. Nosaltres aquí al despatx hi ha hagut èpoques que com que no teníem personal no hem acceptat molts clients.

Doncs l’únic camí és que l’administració s’adoni que hi ha persones darrere d’aquests motors informàtics. I que arriba un moment que no podem forçar més les persones. Un dels motius de l’augment de l’absentisme laboral és aquest. Un percentatge molt elevat de l’increment de les baixes laborals està vinculats a la pressió de la feina. Llavors, l’única manera és adequar el ritme de treball a un que les persones puguin assumir.

Ens diuen que sí, que ens entenen, però jo crec que no acaben de veure la realitat. L’administració dicta unes normes, i després nosaltres sabem les dificultats que hi ha per adaptar-les a les empreses i fer-les complir. És molt complicat. La nostra feina no només és fer complir, sinó fer complir explicant a cada empresa com ho han de fer. Això té una complexitat molt més àmplia que la idea que té l’administració de dictar una norma i que s’adapti. Però això necessita persones per dur-ho a terme. Seria interessant que l’administració, abans de promoure normes, ens cridés, als col·legis professionals, concretament als de graduats socials, si estem parlant de treball i Seguretat Social. Per exemple, amb el tema dels fixos discontinus. No és el mateix un fix discontinu en una escola que en el sector agrari. I aquí totes les activitats amb tots els treballadors, per més complexitat que hi hagi, les hem de fer igual.

El principal repte és trobar persones treballadores. Hi ha moltíssima demanda de persones i moltes feines en què es demanen treballadors i no n’hi ha. És una paradoxa perquè també tenim gent aturada i això afecta tots els sectors.

Exacte, la legislació sempre pacta hores anuals. I moltes empreses ja han millorat les condicions de les 40 hores setmanals. Per tant, parlar d’hores setmanals pot ser enganyós, pot ser només un titular polític.

No, ho agreujarà. Perquè encara que l’empresa pugui assumir el cost de pagar el mateix amb menys hores, si redueixes una hora a set treballadors, has de trobar una persona que faci la feina d’aquelles set hores que has reduït. I si no trobem personal, com ho fem? Això complicaria encara molt més la situació.