“Una cosa és veure’ls a la ‘tele’ i l’altra, tenir-los al davant”

“Conèixer aquells nois em va sacsejar”

“A Occident vivim l’esclavitud de l’ego, la pitjor”

Eva Martínez, a l’espai Benet Corner, on fan activitats ORIOL DURAN.

Mireia Rourera - barcelona

“Sempre he intentat fer una feina amb una certa transcendència”, diu, i explica que des de l’empresa privada, on treballava d’economista, la van formar per ser coach executiva i per fer formació. Quan fa un temps va quedar a l’atur, va buscar fundacions amb la intenció de fer-se voluntària. I va trobar la Fundació Comtal, dedicada als adolescents i altres col·lectius vulnerables, situada al nucli antic de Barcelona i lligada a La Salle Catalunya.

I què li van proposar?

Em van proposar que fes formació a un grup de nois immigrants. Primer, reforç de castellà i català i, després, orientació laboral. En trobar-me amb ells, vaig viure un dels moments més rellevants en clau personal dels meus 52 anys. Recordo el primer dia que els vaig conèixer, eren tretze nois.

Què la va impactar?

Tenir-los al davant, quan em van dir que tenien 17-18 anys, que havien vingut amb una embarcació, i que la majoria no van voler respondre quan els vaig dir si volien parlar de la seva vida anterior. Però no és només el que et diuen amb paraules, és veure les cares d’aquests nois, de l’edat de la meva filla. Una cosa és veure’ls a la tele i l’altra, tenir-los al davant. Vaig palpar tota la tristesa, la por que han passat en el viatge, en el qual moren milers de persones cada any, i em va venir al cap una pregunta: quin món permet una cosa així?

I a partir d’aquí?

La vida em va donar una bufetada, em va sacsejar, i vaig començar a buscar informació sobre els països i les circumstàncies d’aquells nois, i a qüestionar-me moltes coses. Veus Occident i el que hem fet al llarg de la història amb un continent tan ric com és Àfrica... I em pregunto: quina mena d’esclavitud vivim aquí? És la pitjor, l’esclavitud de l’ego. Ho destrossem i ho contaminem tot.

I si ara troba feina?

No deixaré de fer de voluntària. Mai. Ha estat tan fort el vincle que ara busco feina, sí, però en una fundació, a banda que continuaré fent de voluntària perquè he descobert que aquest és el meu món: donar-me a persones que ho necessiten. No vull tornar a treballar en un sistema d’empresa privada que només es mou per diners. El que em quedi per viure i per treballar, ho vull fer de la manera més autèntica possible per ser feliç.

Quants dies ve?

Amb els nois, que estan tots en centres d’acollida, dos dies a la setmana: un dia els faig formació en orientació laboral i l’altre, sortides. Al mes de juliol vaig venir cada matí, perquè tenim un espai, el Benet Corner, amb un jardí molt gran [entre el carrer Rec Comtal i el passatge de Sant Benet], on fem activitats per a tothom, per a la gent que atén la fundació i per als veïns del barri. Em sento útil aquí.