L’Àgata Badia Puig-rodon era la vídua d’Antoni Trilla, el terratinent que va comprar a principis del segle XIX uns terrenys on hi havia una masia, la masia Trilla, ara a la plaça Trilla, a l’antic camí de Barcelona a Sant Cugat. Aquest camí es va començar a urbanitzar el 1824 i ara és Gran de Gràcia, l’eix vertebrador de Gràcia. De fet, part dels terrenys de Trilla passaven pel mig d’aquest antic camí, per això pensem que ja els va comprar per especular. Àgata Badia, un cop mort el seu marit, va ser qui va parcel·lar i urbanitzar els terrenys entre el 1825 i el 1830. Estem parlant que Barcelona encara estava emmurallada i tot just s’estava planificant l’obertura de la ciutat. Les altres dues dones, Magdalena Escarabatxeras Blanc i Rosa Puig-rodon Pla, eren la mare i la sogra d’Antoni Trilla.

L’Ajuntament de Barcelona del 1830 en el mateix moment de posar nom als carrers va decidir homenatjar les urbanitzadores, però en comptes de posar-hi el seu nom hi va posar el de les santes que duien el seu nom. Això era molt usual en aquella època. Però aquestes santes no tenen res a veure amb el barri, no té cap sentit donar-los el nom d’un carrer. Al contrari que, per exemple, la baixada de Santa Eulàlia, que diu la tradició que els romans van torturar i van posar dintre una bota santa Eulàlia i la van llençar rodolant per aquell carrer i, per tant, té tot el sentit del món que es digui així.

Exacte, el carrer Badia, per exemple, du el nom, però no el de pila, del germà de l’Àgata Badia Puig-rodon, vídua de Trilla, que va ser l’administrador de la propietat. A la plaça Trilla també li van posar el cognom del terratinent sense el nom de pila. I per sota, on avui és el carrer Astúries, hi havia el carrer de Sant Antoni, en honor, altra vegada, d’Antoni Trilla.

És que els noms originals són els que s’han posat, perquè eren carrers amb nom de santes en honor de les tres senyores reals. Després de gairebé 200 anys vam pensar que ja era hora de retornar als carrers els noms que els pertoquen. És molt important recuperar topònims, perquè marquen un territori i recordes una part de la història. No ha estat un procés ràpid: entre que ho vam proposar i que s’ha fet han passat cinc anys. Ara tenim una altra proposta: la d’explicar com sigui, potser amb una placa o posant una pissarra, a qui es va dedicar el carrer de les Tres Senyores, darrere la plaça Rovira.

No. En aquest cas és un homenatge a Mercè Frigola, Teresa Rabassa i Teresa Batet, esposes dels propietaris dels tres terrenys que ocupaven aquest carrer, Ramon Rabassa, Miquel Massens i Manuel Torrente de Flores, també del segle XIX. Però com que només tenien un carrer i les volien homenatjar totes tres, li van posar Tres Senyores. El que nosaltres fem des de la comissió del Nomenclàtor és intentar recuperar topònims i part de la història de Gràcia, que si no queda diluïda darrere de noms genèrics que no aporten res. I no és cap atac contra l’Església, com han dit alguns.

Sí, els Advocats Cristians van recollir 20.000 signatures en contra perquè deien que anàvem contra l’Església, cosa que no és veritat. Alguns veïns tampoc ho entenien i una part d’ells, a més, van fer una campanya i van recollir firmes perquè no volien que el seu carrer es digués Magdalena Escarabatxeras Blanc perquè escarabatxer venia d’escarabat, per això li vam acabar posant Magdalena E. Blanc.

Tenim el carrer Mare de Déu de la Salut, que té tot el sentit del món perquè és el que porta a l’ermita de la Salut, que ara recuperarem. Tenim l’avinguda de Sant Josep de la Muntanya, que és on hi ha el santuari; per tant, també té sentit. Tenim el Mare de Déu del Coll, que va al santuari que du el mateix nom. Són topònims que sí que aporten i formen part de la història. Però en canvi tenim un carrer Santa Teresa, un carrer Santa Tecla, que són noms que han posat i no tenen res a veure amb la zona ni la història.

I tant. Per exemple, el carrer Sant Marc hauria de ser Marc Olives, un menorquí que era el propietari d’aquell terreny que també va urbanitzar, en aquest cas, a l’altra banda del carrer Gran. Els noms dels carrers també tenen la seva història; per exemple, quan es fa la plaça de la Revolució als terrenys de la Virreina, primer li van posar plaça d’Isabel II, la reina. La plaça Llibertat primer es va dir plaça del Rei, després passa a dir-se de la Constitució. I la plaça de la Vila de Gràcia abans era la de Rius i Taulet...