No és un malestar amb Junqueras. Més que si són o no males maneres, és simplement creure que l’organització ha d’avançar en un altre sentit. No surt contra ningú tota aquesta gent, sinó que neix a favor d’ERC i d’una visió que considerem que s’hi ha d’incorporar com una oportunitat també de fer la política d’una manera diferent. La societat va avançant i, per tant, és importantíssima la política i la manera de relacionar-se, no només externament, sinó internament també com a partit que som. I en aquesta nova etapa veiem una oportunitat per impulsar alguns canvis que considerem necessaris. Entre aquests, els nous lideratges, que és el que anem defensant.

Segurament el 12-M és la gota que fa vessar el got, de dir que no estàvem fent prou bé les coses des d’ERC. I aquí la corresponsabilitat és de tots. Ja ens ho deia la societat, que hi havia alguna cosa que no acabàvem d’encertar, o que no ens hi acabàvem de relacionar correctament pel context que hi ha. És arran de tot això que s’ofereix l’oportunitat amb la convocatòria d’un nou congrés, i molta gent amb ganes d’aportar la seva visió i necessitat de canvi en favor de l’organització ho aprofitem en aquest sentit.

L’actualitat política, que no ha parat, no ha donat temps de poder parar i reflexionar i pensar, i d’aquí la importància també d’aquesta etapa que estem vivint com a organització. Perquè si no tens temps de parar i reflexionar, no tens temps de veure en què t’estàs equivocant clarament, en què pots millorar. I ara tenim l’espai temporal per fer això, d’aquí també surt la Nova Esquerra Nacional, de dir: “Ei, aprofitem-ho, la ciutadania ens està parlant des de no sé quan.” Llavors hem de trobar els espais per poder parlar, pensar col·lectivament. I amb la proposta que hem anat fent ja han anat sortint algunes idees per on creiem que cal anar. L’autocrítica en política és molt important i la responsabilitat, també, i crec que han de ser dos valors, igual que l’honestedat, la sinceritat i la transparència. Parlar clarament a la gent és importantíssim.

Crec que en cal més, que és diferent, i també cal assumir més responsabilitats col·lectives. Sento que molts i moltes ho hem fet, però ha de ser alguna cosa de l’organització. Som responsables de les coses bones i les dolentes.

Sí, fins i tot dins nosaltres mateixos es generen resistències, perquè són molts anys d’aprendre a funcionar d’una certa manera, i més en el món polític, en què estem molt acostumats a veure lideratges molt personalistes... Però al final això que volem per a la societat, més igualtat, més drets consolidats i també nous drets, internament també s’ha de poder traslladar. I aquesta idea costa, perquè no estem acostumats a organitzar-nos així, però és possible. Tenim la necessitat de saber el qui, i és normal perquè és com sempre han funcionat les coses. Però, en el moment en què surt el qui, el missatge queda en segon pla, normalment. Les entrevistes passen a ser no sobre el projecte, sinó sobre la persona. I totes les preguntes et venen sobre la persona. Quina opinió tens tu entorn a no sé què? No, nosaltres intentem traslladar aquesta coralitat i diversitat, perquè no pensem tots el mateix, els que som allà. Quan tu fiques una persona, aquesta diversitat es dilueix, queden els rols molt marcats i la participació en el projecte ja no és la mateixa. Així estem allargant al màxim aquesta possibilitat de participació, tot i que és difícil.

No és gens així. Simplement no és un tema que hàgim tractat obertament, perquè hem volgut prioritzar tenir un projecte clar. I quan l’hem tingut l’hem traslladat a la ciutadania, sobretot a la militància d’ERC. I evidentment que el 7 d’octubre hi ha d’haver noms i, de fet, si podem presentar-los abans, ho farem. Però les coses és important com neixen, i els nostres fonaments estan construïts avui en base al què. Llavors, que s’hi ha de posar un qui és evident. Participació democràtica i relació horitzontal no vol dir que no hi hagi lideratges. Això és una mala entesa. Els lideratges es poden exercir des de moltes maneres i amb estils diferents. Hi ha lideratges molt personalistes, que són, segurament, els que estem més acostumats a veure en la política, però n’hi ha que, tot i que identifiques uns qui, normalment més d’un, són molt més compartits. Són maneres diferents de fer.

Nosaltres ho parlem molt tot, moltes qüestions que hem traslladat han sigut fruit de debats d’hores i hores. Evidentment, plantejar aquesta forma d’organització requereix molt més temps, però també considerem que el que surt al final té un valor afegit o una convicció afegida, volem que la presa de decisions per a la nostra organització sigui corresponsable. Per molt que a vegades hàgim tingut debats de tres o quatre hores en què hi havia diversitat d’opinions, quan ha sortit el què, fruit de tota aquesta reflexió, ha estat compartit per tothom. Llavors, el qui passa pel mateix procés. Ha de ser en les properes setmanes, perquè no volem, tampoc, trigar. Tot i que espero que segueixi sent més important el què que el qui.

Jo estic a disposició del projecte i sé que topa, perquè, repeteixo, estem molt acostumades a funcionar d’aquesta manera. Tinc il·lusió pel projecte i les idees que presentem, i el que vull és que la gent que surti les defensi al 100%. I en tinc la garantia, perquè com que hem nascut així sé que la gent hi creu al 100% i serà coherent amb això que estem fent. De veritat que no ho trobem tan important, i la demostració és que tampoc no ho hem tractat obertament encara, no ens hem assegut... I això no vol dir que sigui una omissió.

Com a Nova Esquerra Nacional. I diu molt això, perquè si volem defugir els personalismes no tindria gaire sentit que ens definíssim com a junqueristes, roviristes... Per tant crec que és un sentiment compartit per quasi tothom. I no crec tampoc que siguem l’alternativa.

No, no som ni roviristes ni junqueristes. Més ben dit, som de tots dos i bevem de tres, quatre, cinc... És un partit amb tanta història que acumulem molts bagatges, de persones fins i tot que han passat més desapercebudes que la Marta o l’Oriol i que han aportat moltíssim al partit. Nosaltres parlem de renovació però, alhora, de recuperar els valors republicans de fa tants i tants anys, és una proposta claríssima recuperar aquella essència republicana. Som el 2024, tenim un bagatge de noranta i escaig anys d’història acumulat, i seria absurd voler obviar-lo. I t’estic parlant de l’Oriol, la Marta, però també de tantes i tants altres que han estat darrere.

Depèn de cada persona què entén per renovació, és un concepte interpretable. Jo també estic a l’executiva nacional actual... Per què entenem que és renovació? Evidentment hi ha persones que ja n’han format part i han tingut l’honor de representar el partit en moltes esferes diferents, institucional, orgànica, tant és, i hi ha molta gent que no. És una barreja. Això seria la resposta a com entenem renovació típicament. Però renovació no només és això. També és una manera de relacionar-se o unes idees a defensar. I una manera de fer política, aquesta en què insistim tant, que potser no és tant el què, sinó el com. Llavors, això per nosaltres és renovador. El que sí que t’he de dir és que cap de les persones que hi ha a la Nova Esquerra Nacional ha liderat mai el partit.

Entenc que prou feina han tingut fins ara, han sigut mesos complicats i difícils per tot plegat. Evidentment, parlem d’unes idees, i tant s’hi poden subscriure les persones que han tingut un càrrec tan important com el de conseller de la Generalitat com un militant de base. El que esperem és que agradin aquestes idees i que en vulguin formar part, només faltaria.

Jo crec que hi ha molta gent que es pot sentir representada en els valors que traslladem i que pot tenir il·lusió pel projecte.

Si no hem parlat de noms, tampoc no t’ho sé dir ara. És evident que acumulen un coneixement i una experiència brutals, que a cap de nosaltres es pot assimilar segurament, i seria absurd que diguéssim que no els volem, només faltaria... Més enllà d’això, si nosaltres no hem definit els noms, tampoc et diré si han d’estar a tal lloc o tal altre...

Primera idea principal: no podem ni volem oblidar que tots formem part de la mateixa organització. Per tant, és lògic i esperable que en moltes coses coincidim. I és bo, perquè això vol dir que sabem qui és ERC. El tret diferencial és la manera com volem fer política i relacionar-nos entre nosaltres. El partit no ha d’estar al servei d’uns lideratges, sinó que són els lideratges els que han d’estar al servei de tota la militància i tota l’organització. No fer-ho també implica perdre molt coneixement, moltes perspectives diferents; tancar-te en poca gent el que fa és que et perdis. Per exemple, el municipalisme és una qüestió clau. Hi ha molta gent d’ERC representant el partit en molts municipis diferents, són els primers que capten la política municipal, les necessitats, el retorn. Jo vaig tenir la sort de ser secretària de Política Municipal, i quins projectes, en l’àmbit municipal, tan macos, que fins i tot podrien ser exportables! Hi ha d’haver uns espais de decisió on aquestes persones puguin aportar, però no sols alcaldes i regidors, militants també. Que és política de carrer, i la política de carrer ens fa bons i bones!

I tant! I als militants, també, perquè quan estàs ficat molt en la política institucional, i et parlo també per experiència pròpia, a vegades et falta aquella connexió amb les situacions reals que està passant la gent.

És un model de partit que és el mateix, però augmentant moltíssim els espais de decisió, no en quantitat, sinó també en qualitat. Per poder participar amb totes les condicions i totes les garanties, has de tenir tota la informació. I s’ha de generar un entorn de confiança perquè puguis mostrar la teva opinió, malgrat que el 80% restant la tingui diferent, perquè la teva també és important. I sobre la traçabilitat: totes les decisions que impacten en el partit, has de saber qui les ha pres i per què, i com les ha decidit. No pot ser que surtin coses que et facin dir: “Però això on s’ha decidit?” Hem d’establir mecanismes que ho garanteixin.

Tothom s’hi ha trobat en algun moment, tot i que seria injust no tenir en compte la història recent de la nostra organització, marcada per la repressió. Imagina’t, totes aquestes propostes de participació com es fan quan tenim el partit com el teníem? Amb gent a l’exili, a la presó... És difícil. Però els espais de participació han d’estar molt més clars i definits. I no només en un sentit: estem molt acostumats a entendre la participació com que el partit ha de decidir alguna cosa i ho posa en consideració de la militància. No, no: és que la militància també ha de poder ser propositiva i elevar coses. Per tant, hi ha d’haver espais on pugui dir: “No esteu parlant de tal tema, i jo en vull parlar.”

Hauria de fer aquesta funció, sí. I no és que no la faci, és que en podem treure molt més rendiment! Els últims anys s’ha debatut i reflexionat poc sobre temes importants per a l’organització, i el que intentem dir és que hem de posar el màxim d’esforços perquè aquests espais hi segueixin sent i que tothom, encara que sigui un militant de base, tingui el mecanisme per poder incidir en la política del seu país. Al final és això, no?

Jo ara mateix no en tinc ni idea.

Hem estat disposats a seure-hi però no s’ha volgut, i no per nosaltres. Som companys de partit, i a vegades s’intenta portar tot això com una cosa personal. Per nosaltres no ho és. És que, per coherència amb el que defensem, no és una persona sí o una persona no! ERC és molt més que tot això, som companys i companyes i hem estat treballant braç a braç, alguns durant molt temps. Doncs seiem i parlem-ne, que ni tan sols sigui per això! Tinc grans amics que estan donant suport a la candidatura de l’Oriol Junqueras.

No, guerra no. Jo em segueixo portant molt bé amb els meus amics, per exemple, perquè una cosa és la idea que tu tens sobre el partit i l’altra, evidentment, les relacions personals. I jo crec que, hi hagi les candidatures que hi hagi, a tots ens hauria de moure per sobre de tot el benestar de l’organització. Per tant, crec que seure i parlar és bo per a l’organització. No voler seure i no voler parlar fa mal a l’organització.

Nosaltres tenim la voluntat de seure i parlar, i no per arribar a res, sinó per mantenir la relació. És el que intento explicar, nosaltres no tancarem la porta a parlar. Són companys i companyes de partit, tots i totes.

Sí, és clar. Només faltaria...

La militància va decidir sobre un acord d’investidura, no de legislatura. I la nostra posició és que hem d’aconseguir que aquests acords que ha avalat la militància es compleixin. Nosaltres estem a favor que la militància pugui decidir, i que, per tant, aquest és el mecanisme que hauria de ser.

Jo tinc la meva pròpia opinió, però estic aquí parlant en nom de moltíssima gent. Llavors no t’ho diré perquè no seria representatiu en cap sentit. Estem d’acord que s’ha fet bé consultant-ho a la militància. Això sí.

De la mateixa manera que estem construint ara una proposta, s’han de seguir construint diferents escenaris, i l’escenari de partida en la situació que tenim ara és aquest. Es va posar a votació, i no ho veig com un problema.

Que s’han de complir els acords a què s’ha arribat d’investidura.

En aquest grup hi ha tant persones que han votat que sí com que no. D’això n’hem parlat, i hem tingut converses superinteressants, quan facilites la participació surten coses, i, a més, puc estar molt d’acord amb la gent que ha mostrat els seus arguments i ha votat diferent que jo. I a la inversa, també. Això ens nodreix més i tot. El que passi a partir d’ara tindrà a veure amb el context polític que hi hagi, que tampoc no sabem què passarà d’aquí, per exemple, al febrer, que situaves com a data. La voluntat és, evidentment, continuar amb la manera com estem prenent les decisions, com s’està organitzant, i, per tant, hi haurà una permeabilitat amb el que vulgui la militància, esperem, que molt més gran. I, per tant, s’anirà decidint segons aquests criteris.

La militància va decidir sobre la investidura, a canvi d’uns acords. Per respecte a tota la gent que ha votat, la nostra posició és assegurar que aquests acords es compleixin.

No, i és un no contundent, perquè és el que ha votat la militància. Ho pots fer des del govern però també des de l’oposició, només faltaria! Entrar al govern no és una hipòtesi que ara mateix, ni de bon tros, estigui sobre la taula.

Volem deixar de dependre de l’esquerra socialista o de la dreta independentista. Som Esquerra Republicana i tenim un projecte propi, que és el que defensarem. Estem a favor de reconstruir tot l’espai de l’esquerra independentista-sobiranista, i això ja defineix molt quines seran les nostres prioritats, o per quines prioritats de relació amb altres partits apostem. Creiem que l’independentisme necessita tornar a agafar il·lusió.

Amb l’esquerra independentista-sobiranista, perquè pots fer la lectura que deies, que l’independentisme està en hores baixes... però l’esquerra, també! I és responsabilitat de tots i totes intentar reconstruir aquests espais perquè al final és el que és representatiu del nostre projecte polític. Ser independentistes i d’esquerres. Sense renunciar a res, evidentment. El nostre projecte depèn de reconstruir tant l’espai d’esquerres com l’independentisme. I això és una responsabilitat que hauríem d’assumir tots des dels diferents espais, no només des dels partits polítics, també les entitats i moviments socials.

Respectem els espais de decisió. El 15 de maig hi va haver una executiva nacional amb l’Oriol Junqueras que encara no havia deixat de ser president, i bastant llarga, per cert, en què es va acordar aquesta data. Això es va passar al consell nacional, que va avalar un reglament per a aquest congrés. No li acabava d’entendre el sentit, ara, a voler avançar això, tot i que et diré que tampoc ens feia por. Si s’hagués avançat, estàvem preparadíssimes per poder afrontar aquest congrés amb il·lusió i amb ganes, moltes.

Que som una nació sense estat és evident. L’objectiu és l’alliberament nacional, i això ho hem repetit per activa i per passiva. L’objectiu és esdevenir un estat, però no podem obviar que ara som una nació. I, per tant, cal preservar-la i cal fer-la forta perquè volem arribar a ser estat. Nosaltres lluitarem i el nostre compromís és l’alliberament nacional, perquè és un dret que la gent, els pobles, puguin decidir el seu futur. El dret a l’autodeterminació el portarem a totes. Però, mentrestant, és clar que hem de parlar de què som!

Soc conscient de les connotacions negatives que s’ha atribuït al concepte, però és que som una nació! I, per tant, cal ser-ne conscient i preservar-la, i fer que totes les persones que formen part d’aquest col·lectiu visquin en igualtat de drets.