Em van fer un Collboni. En poc menys de 48 hores. Tu tens la tristor que malgrat haver treballat en una campanya en positiu, amb ganes de recuperar el Sitges que ens agrada, no pots governar. Però aquest sentiment va passar ràpid i ens vam posar a treballar de seguida. Ho havíem de fer per intentar trencar aquesta paràlisi global en què viu el municipi.

Nosaltres no hem deixat mai de seure a la cadira i de posar-nos a la taula per parlar. Hi va haver una reunió entre el PSC, l’alcaldessa i jo mateixa, però no té cap intenció en aquest sentit. I, per tant, quan veus que això no va de projecte, sinó que va d’ocupar cadira, és quan et desencises més.

Sobre aquest tema, aquest govern ha intentat construir una faula: que si nosaltres ho sabíem... És a dir, home, jo, evidentment, si hagués sabut que entraria la Policía Nacional hauria dit alguna cosa. Va ser exagerat, estic absolutament d’acord que les maneres com es va procedir no calien de cap manera. Però hem de separar el gra de la palla. Una vegada denunciat que va ser exagerat, i no deixant de banda ni un moment la presumpció d’innocència, tot el que està passant és molt gruixut. I és gruixut perquè més d’un any després l’alcaldessa encara no ha declarat i això es tradueix en el fet que encara no hem rebut explicacions del que ha passat. El que és clar és que estaven passant coses.

Aquest procés judicial encara empitjora la sensació de paràlisi i de crisi institucional. Estem en la tempesta perfecta perquè Sitges està en un procés de degradació constant i necessitem revertir aquesta situació. Hi ha un divorci amb el sector econòmic, amb el turisme, amb la societat civil, no tenim pressupostos... L’àmbit cultural per ell mateix ja n’és un exemple, d’aquesta paràlisi.

Nosaltres reivindiquem la capitalitat cultural de Sitges, però les dues entitats de referència que són El Retiro i el Prado han d’anar suplint la manca de locals que tenim. I ho han de fer sense acompanyament municipal. L’Escorxador s’ha inaugurat quan ells volien inaugurar-lo però des de Sant Joan no s’hi ha fet res. En això, com en altres àmbits, estem paralitzats.

Les platges. En ple juliol ens van imposar la draga. I és evident que la draga és una solució d’emergència que no soluciona de manera sostinguda l’erosió de la sorra. Però és que el govern municipal no té cap pla. Portem cinc anys sense un pla per a les platges de Sitges, que és un dels béns més preuats que tenim. És un altre exemple de la inacció en què vivim.

Nosaltres sempre estarem d’acord amb una consulta. És evident que és una oportunitat, pel lloc i pel projecte. Però han estat incapaços de socialitzar-ho. Aquest no és un tema de govern. És un tema de ciutat. I el primer que cal és que informin, que puguem saber què hi ha sobre la taula. Però no. Ells es reuneixen amb els promotors i nosaltres, els portaveus municipals, no en sabem res.

Sí, però a quin preu? Hem venut el sòl públic a cent anys de tercers. Cal una oficina local d’habitatge per buscar fórmules mixtes o fer de promotors. I els locals es dediquen a superfície comercial quan estem tan limitats d’equipaments públics. Estem faltats d’espais esportius, necessitem una tercera escola, necessitem un casal d’entitats, i aquí, on hi ha un espai de dues plantes, s’hi posa un supermercat.

Sitges necessita un canvi i sobretot recuperar la il·lusió, el sentiment de pertinença. Estem perdent turisme de qualitat perquè no oferim una ciutat neta ni polida. Estem perdent tradicions,  ha disminuït la participació institucional a la festa major... Sitges viu una emergència en molts àmbits i s’està vivint del que ha estat el municipi durant molts anys. Cal deixar de governar pensant en el dia a dia i pensar en el llegat d’aquí a cinc anys o més. El que teníem costarà de recuperar.