Fira Tàrrega manté una inexplicable entesa amb públics de totes les edats. Hi conviuen amb normalitat, sense mirar-se per sobre les espatlles els uns als altres. Deu ser perquè, al carrer, tothom hi acaba passant. Deu ser perquè les arts en viu convoquen a escoltar l’altre. La primera jornada del festival, dijous, va engegar com un coet, amb el carrer amb ganes de descoberta. La Fira, que s’allarga fins diumenge, proposa fins a 51 espectacles que es van trenant durant els quatre dies que dura, amb la voluntat de convertir el municipi en un gran escenari d’intimitats. Com les de la plaça dels Àlbers, on Sergi Estebanell aconsegueix connectar amb el públic amb un ritual col·lectiu, com pregonava Jodorowsky, fa dècades. O convidar que desconeguts es puguin mirar als ulls durant tres minuts (una acció que Carla Rovira també va plantejar a Tàrrega el 2015, tot evocant la proesa de Marina Abramovic al Moma de Nova York). Abans, Sol Picó construïa una coreografia de plataformes mòbils a l’Hort del Barceloní (l’espectacle s’anirà repetint cada vespre), al més pur estil d’espectacle inaugural. Enmig de la multitud s’atreveix a parlar dels fantasmes de la soledat i el suïcidi amb una coreografia vistosa. Carrer 024 és una advertència a utilitzar el telèfon en cas de sentir-se propens al suïcidi. Les tarimes es mouen per tota l’esplanada, obligant a moure el públic. Les imatges es produeixen a l’alçada pel que està garantida la visibilitat, un dels gran handicaps dels espectacles massius.

D’altra banda, la companyia Adhok, que ja va meravellar amb una trilogia sobre el pas de la vida amb tres propostes itinerants de carrer el 2018, torna a Tàrrega amb un format aparentment més petit: la parella de fundadors de la companyia revisen, amb una forta dosi de divertit cinisme, les seves experiències dels 20 als 50 anys (Qui-vive). La relació de parella, la construcció de la família, la necessitat de compatibilitzar els desitjos personals amb l’altre membre de la parella i, sobretot, amb les filles (invisibles) que arriben a l’adolescència més encesa, es va desgranant a partir de sorprenents elements d’atrezzo dalt d’una plataforma que es mou amb un toro mecànic per Sant Eloi. Els cossos i les mirades canvien. I els dos intèrprets saben jugar amb intel·ligència les seves contradiccions. Als 50, entren en una mena de col·lapse en què es fa imprescindible fer una mirada enrere i celebrar el mig segle, amb una certa angúnia a la decrepitud. Com Sol Picó, miren la mort des de la distància.

Qui sí que mira i parla de la mort és la companyia Campi qui Pugui, amb Matres, un episodi tendre i emocionant. La companyia prova la màscara i els titelles, i meravellen pel seu treball amb l’espai escènic en contínua transformació. La peça parla del dol d’un fill que veu com la mare mor abans que la seva padrina i la seva tieta. Totes tres li fan de mare en diferents moments de la infància i, tot i cada dolor per les pèrdues, en treu una força positiva, per ser més fort i apostar per la vida. Estebanell diu que el diagnòstic per superar pors i prejudicis és l’amor. Amb la seva troupe ho converteixen en un espectacle còsmic. El 2017, Ada Vilaró va voler compartir el batec del cor durant 40 hores per pacificar la plaça Major. Es fa evident un clam: We love Tàrrega.