Arts escèniques

CRÒNICA

Amors còsmics a Tàrrega, de nou

Sol Picó s’atreveix a parlar dels fantasmes de la soledat i el suïcidi enmig d’una multitud

Fira Tàrrega manté una inex­pli­ca­ble entesa amb públics de totes les edats. Hi con­vi­uen amb nor­ma­li­tat, sense mirar-se per sobre les espat­lles els uns als altres. Deu ser perquè, al car­rer, tot­hom hi acaba pas­sant. Deu ser perquè les arts en viu con­vo­quen a escol­tar l’altre. La pri­mera jor­nada del fes­ti­val, dijous, va enge­gar com un coet, amb el car­rer amb ganes de des­co­berta. La Fira, que s’allarga fins diu­menge, pro­posa fins a 51 espec­ta­cles que es van tre­nant durant els qua­tre dies que dura, amb la volun­tat de con­ver­tir el muni­cipi en un gran esce­nari d’inti­mi­tats. Com les de la plaça dels Àlbers, on Sergi Este­ba­nell acon­se­gueix con­nec­tar amb el públic amb un ritual col·lec­tiu, com pre­go­nava Jodo­rowsky, fa dècades. O con­vi­dar que des­co­ne­guts es puguin mirar als ulls durant tres minuts (una acció que Carla Rovira també va plan­te­jar a Tàrrega el 2015, tot evo­cant la pro­esa de Marina Abra­mo­vic al Moma de Nova York). Abans, Sol Picó cons­truïa una core­o­gra­fia de pla­ta­for­mes mòbils a l’Hort del Bar­ce­loní (l’espec­ta­cle s’anirà repe­tint cada ves­pre), al més pur estil d’espec­ta­cle inau­gu­ral. Enmig de la mul­ti­tud s’atre­veix a par­lar dels fan­tas­mes de la sole­dat i el suïcidi amb una core­o­gra­fia vis­tosa. Car­rer 024 és una advertència a uti­lit­zar el telèfon en cas de sen­tir-se pro­pens al suïcidi. Les tari­mes es mouen per tota l’espla­nada, obli­gant a moure el públic. Les imat­ges es pro­du­ei­xen a l’alçada pel que està garan­tida la visi­bi­li­tat, un dels gran han­di­caps dels espec­ta­cles mas­sius.

D’altra banda, la com­pa­nyia Adhok, que ja va mera­ve­llar amb una tri­lo­gia sobre el pas de la vida amb tres pro­pos­tes iti­ne­rants de car­rer el 2018, torna a Tàrrega amb un for­mat apa­rent­ment més petit: la pare­lla de fun­da­dors de la com­pa­nyia revi­sen, amb una forta dosi de diver­tit cinisme, les seves experiències dels 20 als 50 anys (Qui-vive). La relació de pare­lla, la cons­trucció de la família, la neces­si­tat de com­pa­ti­bi­lit­zar els desit­jos per­so­nals amb l’altre mem­bre de la pare­lla i, sobre­tot, amb les filles (invi­si­bles) que arri­ben a l’ado­lescència més encesa, es va des­gra­nant a par­tir de sor­pre­nents ele­ments d’atrezzo dalt d’una pla­ta­forma que es mou amb un toro mecànic per Sant Eloi. Els cos­sos i les mira­des can­vien. I els dos intèrprets saben jugar amb intel·ligència les seves con­tra­dic­ci­ons. Als 50, entren en una mena de col·lapse en què es fa impres­cin­di­ble fer una mirada enrere i cele­brar el mig segle, amb una certa angúnia a la decre­pi­tud. Com Sol Picó, miren la mort des de la distància.

Qui sí que mira i parla de la mort és la com­pa­nyia Campi qui Pugui, amb Matres, un epi­sodi ten­dre i emo­ci­o­nant. La com­pa­nyia prova la màscara i els tite­lles, i mera­ve­llen pel seu tre­ball amb l’espai escènic en contínua trans­for­mació. La peça parla del dol d’un fill que veu com la mare mor abans que la seva padrina i la seva tieta. Totes tres li fan de mare en dife­rents moments de la infància i, tot i cada dolor per les pèrdues, en treu una força posi­tiva, per ser més fort i apos­tar per la vida. Este­ba­nell diu que el diagnòstic per superar pors i pre­ju­di­cis és l’amor. Amb la seva troupe ho con­ver­tei­xen en un espec­ta­cle còsmic. El 2017, Ada Vilaró va voler com­par­tir el batec del cor durant 40 hores per paci­fi­car la plaça Major. Es fa evi­dent un clam: We love Tàrrega.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.