Després de dos mandats al govern, el desgast és inevitable. La gestió del dia a dia es va complicar molt amb l’esclat de la pandèmia i es va fer molt complicat estar a peu de carrer i al costat dels conciutadans. El vot dels nostres veïns ens ha portat a l’oposició i des d’aquest lloc seguim treballant per Corbera, que, al cap i a la fi, és el que ens interessa a tots.

Quant a nombre de regidors i mentre es mantingui, el pacte els dona majoria absoluta, amb la qual cosa no hi ha proposta que passi pel ple que no tiri endavant sense deixar a l’oposició res més que el dret a rèplica i poca cosa més. En la gestió de gran calat que afecta realment el municipi, malauradament no hi ha debat previ ni taules de treball conjunt, ni aportació de mirades diferents.

Més aviat és un eslògan. L’orgull de ser i viure al teu poble o país ve donat pel sentiment de pertinença i arrelament, no per qui hi ha al capdavant governant. Es va enfocar només per menystenir el que s’havia gestionat fins llavors i escenificar una imposada nostàlgia. Avui, un any i tres mesos després, no s’han palpat gaires canvis i l’orgull promès hi ha qui encara l’espera.

Els municipis petits al voltant de grans ciutats acaben esdevenint pobles on gaudir del temps lliure. L’oferta de treball és més diversa i ben remunerada a les grans concentracions, i revertir això és difícil. L’aposta segueix sent donar suport al comerç de proximitat i a les petites i mitjanes empreses que vulguin començar camí al poble.

D’entrada amb escepticisme. Asfaltar carrers i places amb una capa fina d’asfalt és maquillar la realitat. El verdader problema és el que no es veu, el clavegueram. Si no es canvien els antics, trencats i vells conductes de la xarxa de clavegueram, a part de seguir tenint fuites, es perpetuen els enfonsaments i sots que trobes arreu, tant si has asfaltat com si no.

Tot i que els bons resultats en la taxa de reciclatge ens avalaven, calia que l’èxit aconseguit a les urbanitzacions es traslladés al nucli urbà. En aquest sentit, caldrà esperar i veure resultats. Els qui encapçalaven el no al porta a porta i es trobin contenidors trencats i tirats, amb les escombraries escampades per animals o per incivisme, caldrà veure què hi diuen.

Certament es fa molt complex. Cadascuna d’elles té necessitats molt diverses, recepcionades i no recepcionades, amb serveis bàsics inexistents i d’altres amb tots però ja antics i en bona part malmesos. Inversió, bona gestió d’aquesta inversió i sobretot consens amb els veïns per no caure en greuges comparatius, i que al final el vilatà no es percebi inferior pel fet de viure més o menys lluny del nucli urbà.

D’entrada caldria promoure línies de subvencions per facilitar els serveis bàsics i anar consolidant aquests serveis a la població i per als veïns. També cal plantejar-se, sempre dins el marc legal que ho permeti i ho condicioni, retornar una part de l’IBI a les urbanitzacions per tal de desencallar serveis a què tenen dret, i en alguna circumstància ja s’està fent el manteniment de facto. També potenciant i promovent la formulació d’associacions de veïns per tal que actuïn com a interlocutors actius i constants.

Estem a favor de la renovació de la xarxa d’aigua sense cap mena de dubte, sí. Ara bé, no hi hauria d’haver cap cost per al conciutadà, atès que és Agbar qui hauria d’haver fet un manteniment acurat. No s’hi val a fer pagar els costos de la renovació a qui ha estat patint històricament les conseqüències de la despreocupació d’una empresa mixta.

Que ho haurà de materialitzar en els propers pressupostos, que s’hauran de votar. Serà llavors quan començarem a veure la verdadera intencionalitat del govern i la seva manera de tornar a sentir-se orgullós de viure al municipi.

No perdre l’essència sense deixar d’actualitzar-se, ser un municipi integrador, tolerant i feminista. Procurar ser capdavanter en polítiques socials, capaç de cuidar el seu entorn i la seva gent, plural en la seva convivència però arrelat en les seves tradicions.