El papa Francesc el 2021 va engegar una consulta general a totes les diòcesis del món i, efectivament, entre les propostes que es van formular hi havia que es replantegés el celibat obligatori dels preveres. Però per aquesta segona sessió del sínode ja han avisat que aquest tema i d’altres que també van ser molt demanats –empoderament de la dona, diaconat femení, més participació dels laics...– no sortiran.

Perquè sortirà una qüestió prèvia: consolidar la forma de procedir sinodalment a tots els nivells de l’Església: Roma, diòcesis, parròquies. En aquests moments, amb el dret canònic, el bisbe de la diòcesi i el rector a la parròquia són els amos absoluts. No és ni obligatori tenir consell pastoral. Per tant, està bé que si volem que aquests temes vagin endavant s’asseguri la sinodalitat, una mica més “democràtica” i ho dic així, entre cometes. Hem de poder canviar el dret canònic, la constitució que regeix els aspectes jurídics de l’Església, i s’hauria d’aconseguir que en temes importants, després de debatre’ls, el vot dels laics i laiques sigués no només consultiu, sinó deliberatiu, si s’aconseguissin dos terços si hi hagués un gran consens.

Jo crec que sí, crec que hi ha quòrum, de manera que en el sínode del 2027 i del 2030 jo confio que l’admissió d’homes casats i de diaconesses surti. Ara hi ha 10 grups de tot el món amb teòlegs, bisbes, etc. que estan treballant en tots els temes que es van proposar. Al grup 5, que estudia els ministeris, els faré arribar el llibre. El treball d’aquests grups l’exposaran al papa el 2025, Any jubilar. Potser hi haurà sorpreses.

L’Església catòlica llatina –perquè recordem que l’Església catòlica d’Orient que depèn del papa té 10.000 capellans casats– té pendent reconciliar-se amb la dimensió afectiva i sexual de la persona. I té pendent reconciliar-se amb la dona. Admetre homes amb esposa i fills al ministeri ordenat seria una manera d’introduir a l’Església una normalitat, una naturalitat del que és la vida. Sempre, naturalment, respectant també el valor d’aquella persona que se sent cridada a ser capellà i cèlibe, com el qui se sent cridat a ser monjo o religiosa. Estic a favor que el celibat sigui opcional. No es tracta d’eliminar el celibat, es tracta del fet que sigui opcional, com ho és a l’Església catòlica oriental: que, abans de ser ordenat, el seminarista o candidat es pugui casar.

Es va plantejar per a aquesta zona concreta de l’Amazònia que es poguessin ordenar preveres catequistes casats. Però recorda que just el dia que començava el sínode tres cardenals conservadors (Burke, Sarah i Müller), que van enredar el papa emèrit Benet XVI perquè figurés com a autor, van treure un llibre defensant el celibat obligatori i aleshores la proposta d’ordenar els catequistes no va obtenir els dos terços de vots i no es va aprovar.

Sí, i ell tira endavant. El celibat no és constitutiu de ser capellà, no és una exigència dogmàtica, va començar a l’edat mitjana per una conveniència: l’Església no volia capellans amb fills perquè no es quedessin en herència les propietats. No van voler que el càrrec de capellà i el patrimoni es passés per herència. Per tallar-ho d’arrel en el concili del Laterà del 1123. I ha continuat fins ara.

Gaudium et spes va superar després de pràcticament 1700 anys la idea de sant Agustí, que és la que domina, que el fi primari del matrimoni és la reproducció i el plaer sexual es tolera com a remei de la concupiscència. El document Gaudium et spes del Vaticà II capgira això i afirma que el matrimoni és una comunitat de vida i d’amor i que els gestos íntims dels esposos són bells i alimenten l’amor. Per això s’esperava un canvi, però Pau VI amb els temes de sexualitat no tenia empatia. No va deixar que es debatés a l’aula conciliar dos temes: la revisió de l’obligatorietat del celibat i la píndola anticonceptiva. Amb les dues encícliques i a 60 anys de distància, podem dir que Pau VI tenia una visió antropològica dualista, de separació del que és intel·ligència, voluntat, amb el que és afectivitat, cos, sexualitat. I és el que ara s’està revisant.

El dualisme ve de molt lluny, de Zoroastre, el segle set abans de Crist. Davant la pregunta de si Déu és bo per què hi ha el mal, Zoroastre va dir: el Déu bo va crear l’esperit, la intel·ligència, l’ànima, però hi ha un Déu dolent que va crear el cos, la sexualitat en la matèria. Aquestes teories després passen als gnòstics i al maniqueisme i entra en el cristianisme. El cristianisme es va contaminar de dualisme, de maniqueisme, de gnosticisme encara fins al dia d’avui.

Els sectors més conservadors de l’Església actual són fills d’aquest dualisme i creuen que el celibat obligatori dels capellans de l’Església catòlica llatina és la quinta essència de l’Església catòlica, fomenten la idea, seguida per moltes famílies espirituals, que el capellà a canvi de renunciar a la seva sexualitat és l’home del sagrat, però això és una visió pagana, primitiva. Nosaltres hem d’insistir: el Déu de Jesucrist no és el sagrat que percep l’home religiós primari, perquè és un Déu d’amor, de misericòrdia. Forma part d’aquesta visió primària, instintiva, que el plaer sexual és transgressor i que els déus no ho veuen bé.

I no ha d’estar sol, perquè no és humà ni propi del comportament animal, que és el que som, en definitiva. Del 1965 al 1985 es van secularitzar 60.000 capellans. L’Església no va saber encaixar els grans canvis del s. XX, el més important dels quals va ser el canvi de rol de la dona. El Vaticà II va fer que els capellans deixessin de ser mirats amb distància i l’obertura a la naturalitat de la vida ho va fer esclatar tot.