Efectivament cada any ja és així, com un examen per al moviment. De fet, això ja ha passat en les darreres quatre dècades. És el moment de prendre el pols al país pel que fa a les reivindicacions per a les aspiracions nacionals. És la Diada, on es commemora la pèrdua de les llibertats i les institucions catalanes i on, d’alguna manera, es centralitza l’ambició i la vocació de recuperar-les des de la perspectiva de la plenitud nacional. És clar que enguany la Diada arriba en un moment en què amb molt poc temps de marge s’ha produït un canvi molt substancial del marc polític, i que és tan simple com que l’independentisme ha perdut el govern de la Generalitat i la majoria política al Parlament. Per tant caldrà veure com reacciona la societat civil. Per a nosaltres en aquesta Diada s’ha d’afermar la voluntat de demostrar a l’Estat, en primera instància, que l’independentisme no ha claudicat.I, per tant, allò que ha caracteritzat totes les mobilitzacions des de fa dècades, i que és la voluntat de recuperar la plenitud nacional, això continua viu. El canvi del marc polític al capdavant de la Generalitat és un fet rellevant, això és indiscutible, obliga a repensar estratègies, a modular objectius, a veure què és el que ha portat fins aquí, però, sobretot, a mirar endavant. Per tant és una Diada clau per demostrar que, en contra dels discursos de la suposada normalitat, continuem on era, reconeixent que aquest país no té les eines d’un estat que són a les que aspira per poder fer front a la resolució de greus problemes i, per tant, no s’ha acabat res, al contrari. És el moment de recordar que hi ha molta gent a tot el país, en tots els fronts, que continua no només desitjant la independència del país, sinó treballant per fer-la possible als sindicats, a les organitzacions empresarials, a les universitats o al camp, entre els joves o el tercer sector, o les associacions de veïns.

Molt sovint se’ns acusa d’una certa tebior o voluntat de contemporitzar, una actitud que refermem. Creiem ja que hi ha molts candidats al mal humor, a la confrontació interna i a alimentar el desànim. Òmnium no ha jugat mai en aquesta lliga. La nostra batalla és una altra, i continuarem fent-la. També és veritat que sempre hem dit que els grans salts endavant que ha fet el moviment han estat possibles per la confluència, fonamentalment, de quatre elements: partits polítics, institucions d’autogovern, societat civil organitzada i ciutadania compromesa. Són quatre potes que són les que alimenten la força del moviment. I no contribuirem a erosionar aquesta força, però no se’ns escapa que actualment les quatre potes estan molt malmeses. Mal favor faríem al país, i al moviment, si ens suméssim a totes aquestes forces de la disgregació. Tenim un ADN constructiu, de convicció, transversalitat i, sobretot, de vocació de majories i, en conseqüència, no aspirem a tenir raó, sinó a guanyar. I sabem que si el que posem a davant és l’ambició de voler tenir la raó, segurament això el que ens portarà és a enfrontar-nos als altres. I no volem tenir raó, volem guanyar, i per tant sabem que, en moltes coses decisives que aquest país necessita per avançar, ningú no té la raó plena.Per tant, és necessari tornar a recuperar el pols que ha tingut el moviment en aquells moments que ha aconseguit fer gran salts, que és quan més enllà de les diferències ideològiques, matisos o estratègies, hem estat capaços d’aplegar grans consensos al voltant d’algunes qüestions. I això és el que ha permès alinear partits polítics, institucions, societat civil organitzada i ciutadania. Per a nosaltres tot l’esforç i l’energia de l’entitat està bolcada aquí, sense enganyar-nos que aquesta aposta estratègica, vist el panorama, és una mica una aposta contracorrent. Però no sabem fer-ho d’una altra manera.

Segurament una part del repte que tenim ara mateix, té a veure amb defugir la temptació de l’autocomplaença. La situació és prou clara pel que fa a la trencadissa dins el moviment independentista, i també pel que fa als gravíssims problemes que té el país entre mans. Aquesta doble situació interpel·la alhora els partits polítics, i per tant nosaltres ho hem dit i els hem interpel·lat de manera repetida a que fessin la seva feina, però també hem d’interpel·lar no només a la societat civil organitzada, sinó a la ciutadania en general, sense caure això si en la temptació d’apel·lar a solucions simples per a problemes complexos. Tenim l’obligació de dir que no hi ha fórmules màgiques, que no és tot o res, blanc o negre, sinó a ser conscients que els cicles històrics no produeixen canvis d’un dia per l’altre i que si desertem de la nostra obligació, del compromís, la militància quotidiana i de treballar en tots els fronts, segurament no hi ha forma d’avançar. Cal fer aquesta apel·lació a la maduresa del moviment, perquè segurament en alguns moments hi ha hagut més aviat la temptació de pensar que tot era molt fàcil, que tot era un plis-plas i que n’hi havia prou amb tenir raó, perquè només tenint raó ja n’hi havia prou perquè aquelles coses passessin. Estem en un escenari políticament molt fragmentat i socialment molt desencantat, desanimat i malhumorat i cal tornar-se a posar a la feina en clau constructiva, perquè si no, no hi ha forma d’avançar.

Si parlem de l’independentisme polític i, per tant, dels partits, o fins i tot de sobiranisme polític, i per tant ampliem l’espectre, ja no es tracta només de recosir, sinó de reconstruir. Les relacions, és una evidència, estan molt malmeses i molts pensen, i nosaltres també, que haver perdut el govern de la Generalitat i la majoria parlamentària és un dels efectes d’haver estat incapaços de bastir projectes o una estratègia compartida, i no tant la unitat, que és un terme que a Òmnium no ens agrada. L’independentisme i el sobiranisme social continuen forts, però ara sabem que en l’àmbit polític hi ha més problemes. Segurament part del que està passant és fruit de la repressió, que ha obligat molta gent a estar no només empresonada o a l’exili, sinó a ser perseguida per l’acció política que ha mantingut.I això, segurament, ha provocat la dificultat de parlar amb una certa normalitat de segons quins problemes i de poder arribar a acords polítics que en, situacions de normalitat, hauria de poder ser més fàcil i còmode d’assolir. Hem passat set anys en què el president d’una de les dues formacions hegemòniques de l’independentisme era a l’exili i la secretària general de l’altre partit hegemònic era també a l’exili, amb el que això representa d’incapacitat de tenir una conversa o relació normal. No ens volem enganyar tampoc negant que la repressió de l’Estat ha fet la seva feina i des de la seva lògica l’ha fet molt bé, perquè això ha dificultat que la relació entre les organitzacions polítiques fos més franca, transparent i quotidiana, ja que molt sovint era a través de mitjancers. També és veritat que en aquests set anys molts partits han desenfocat d’adversari, quan l’adversari del moviment és un Estat espanyol que es nega a reconèixer el dret a decidir democràticament. Quan es prioritza la lluita partidista, per veure qui és qui passa a davant de l’altre en cada contesa electoral, abans que esforçar-se per veure com els diferents partits del moviment superen els que serien partidaris de deixar les coses com estan, els resultats són evidents.

Òmnium ja ha fet un debat al voltant de la renovació de lideratges des del 2021, i de fet és a final del 2021 quan es tanca un procés amb el qual la junta directiva del 2017, amb Jordi Cuixart, Marcel Mauri i la resta de la cúpula executiva, passen a la reserva. És a dir, Òmnium això s’ho ha aplicat a si mateix i, com que són molt respectuosos, no hem volgut alliçonar els altres, però creiem que això és bo. D’altra banda, si mirem del 2017 fins ara Òmnium no només ha mantingut la seva base social, sinó que l’ha multiplicat per tres, i per tant, alguna cosa indica que l’entitat i l’organització ha fet bé en aquest sentit i més si ho mirem amb el que ha passat amb, per exemple, amb la resta de partits, que han perdut un de cada dos votants, pel boc gros. Però més enllà de la renovació de les persones, que evidentment hi és, aquest procés també vol dir fer reset organitzatiu i estratègic. Som al 2024, i el 2024 no és el 2017, això és una evidència. Han passat set anys que han estat molt durs, amb una repressió ferotge, però també amb una societat que no ha deixat d’avançar i que no ha deixat de créixer. Avui tenim una Catalunya amb 8 milions de ciutadans i, per tant, els reptes canvien i es modifiquen i, segurament, la renovació de lideratges està directament lligada també a la capacitat de les organitzacions de repensar-se, fer noves anàlisis de la situació i donar respostes noves als problemes.

El 2017 continua pesant molt, i no només en organitzacions com Junts i Esquerra, sinó en totes les organitzacions polítiques i, sense cap mena de dubte, també en les organitzacions socials i en el conjunt país. Segurament part de l’èxit del que va representar el 2017 és que s’ha convertit en un imaginari potentíssim. Però és veritat que mirar sempre al 2017 ens llastra a l’hora d’abordar problemes nous. No podem caure en la temptació de la nostàlgia, i la prova és que el 2017 no va permetre que el país arribés a tenir allò a què tant aspirava. És una evidència que del referèndum no en va sortir la República Catalana, no la tenim. I per tant, i sense restar ni un bri a la potència política de l’octubre del 17, és indiscutible que, com a moviment i també com a organitzacions, tenim l’obligació de mirar endavant.

D’entrada expressem el màxim respecte per unes decisions que, pel que s’ha sabut ara, van ser preses a l’últim moment i en una situació molt concreta. Nosaltres ja li vam plantejar al president Puigdemont que si estava decidit a tornar per complir la seva promesa electoral de participar en el debat d’investidura, nosaltres participaríem en l’organització de l’acte d’Arc de Triomf, com vam fer. A partir d’aquí, des d’Òmnium tenim molt clar que en un context repressiu, l’última persona a l’hora de prendre la decisió respecte de la seva situació personal, ha de ser un mateix. Ningú li pot demanar que faci una cosa diferent d’allò que està convençut que cal fer. Tanmateix, per a nosaltres el més important d’aquell dia és l’anomalia democràtica que representava que qui a priori havia de ser el líder de l’oposició d’un Parlament, no pugui assistir a un debat d’investidura i ocupar el seu escó havent-hi una llei d’amnistia que és absolutament explícita en l’apartat de deixar en suspens totes les ordres de detenció per als acusats pel procés. Per nosaltres, aquest és el gran escàndol. I això no interpel·la només els militants o simpatitzats de Junts, ni tan sols només els independentistes, sinó que hauria d’escandalitzar tot demòcrata.

Ja donàvem per suposat que hi hauria una reacció adversa a l’aprovació de la llei, en la mesura que representa una esmena del poder legislatiu al poder judicial. Perquè, en realitat, el que diu la llei és que la via de la repressió que s’ha aplicat a l’independentisme s’ha posat en suspens. Per tant, aturem condemnes, judicis i causes obertes o anul·lem sentències.La resposta, per tant, ja l’esperàvem, però és veritat que crèiem que estaria més focalitzada en els grans noms públics de la política catalana, podríem dir-ne, i no pas en els representants anònims que afecta, sobretot, causes que estan vinculades a l’exercici d’un dret fonamental com és el de protesta. La reacció del poder judicial ha estat molt més furiosa del que pensàvem. Quan la nova presidenta del Consell General del Poder Judicial s’atreveixi a dir que ningú ens digui als jutges com s’han d’interpretar les lleis, fent una referència directa a la llei d’amnistia, és ve a dir, deixeu-nos els jutges que no apliquem la llei si no ens dona la gana, el que d’alguna manera torna a ser això una anomalia a escala europea. Val a dir que això tampoc no és cap sorpresa, perquè el poder judicial és un dels poders de l’Estat que no han fet encara la seva transició democràtica.

Sense cap mena de dubte. Aquest debat ja hi és i hi serà, perquè ja hi havia molta gent que s’havia fet forta en l’argument de ja dèiem que no valia la pena dedicar esforços a l’amnistia i que calia tota aquesta energia esmerçar-la directament en unes altres batalles. Des d’Òmnium sempre hem defensat que valia la pena perquè, entre d’altres coses, mentre no s’aturi la repressió i els seus efectes juguem la partida lligats de peus i mans. La llei d’amnistia, n’estem convençuts, formalment i des del punt de vista legislatiu, és una llei bona, però xoca amb la resistència de les forces predemocràtiques de l’Estat. Ara bé, la batalla per l’amnistia també era per situar la confrontació al si de l’Estat. I políticament això no ho considerem dolent, sinó més aviat al contrari. Nosaltres creiem que el moviment pot avançar en la mesura que s’enforteix, però també en la mesura que afebleix l’Estat espanyol. Ara el problema no és tant entre els independentistes i l’Estat espanyol, ara el és entre el poder legislatiu i el judicial i, alhora, també és dintre del poder judicial, ja que s’estan barallant els jutges de l’Audiencia Nacional, els del Suprem amb l’advocacia, la fiscalia, el govern o les Corts. I això no està malament. L’amnistia ha permès situar la contradicció al cor de l’Estat.

És més fàcil desacreditar l’èxit, en aquest cas polític, d’alguns adversaris, que no pas reconèixer aquelles coses que no s’han fet bé a casa. Segurament és una reacció humana, encara que és cert que té un component una mica infantil, perquè un el que hauria de valorar què és el que ha impedit que uns partits que en la darrera dècada i mitja han ocupat la presidència de la Generalitat, ara deixin d’ocupar-la. Segurament tot això forma part dels debats legítims entre els partits, que en la mesura que són representants de part, una part dels seus mecanismes de funcionament són a enfrontar-se les altres parts. En tot cas, ni la posició ideològica del president Illa, ni les del PSC en els darrers anys eren desconegudes. Sabem que el PSC històricament ha format part del catalanisme democràtic d’aquest país des dels anys 70 i sabem també que la seva posició política vira a partir del 2017 cap a posicions efectivament més espanyolistes. Però més enllà de la motxilla que porti cadascú i més enllà fins i tot dels relats, les paraules i els discursos de cadascú, a Òmnium sempre hem dit que com hem fet sempre amb qualsevol govern, governi qui governi, estarem molt atents a les accions de govern, a les iniciatives legislatives, perquè és aquí on se posarà en joc, que és cadascú, diguem-ne, més enllà de la trajectòria que els ha portat fins aquí.

Nosaltres aspirem a allò que aspira qualsevol societat madura, i que forma part de la lògica d’un sistema democràtic, que és que les institucions vehiculin políticament el que són els grans consensos de país. Nosaltres treballarem per això. No sabem si el fet que el mateix partit que està al capdavant de la Generalitat sigui el mateix partit que està al capdavant del govern de l’Estat, això ho afavorirà o no. La nostra obligació serà que allò que vehiculi políticament el govern de la Generalitat que per a nosaltres són grans consensos de país en termes que afecten a la llengua, a la cultura, a la cohesió social i als drets nacionals. I tota la nostra energia estarà abocada allà. Creiem que amb la modulació de les aspiracions nacionals a Catalunya passa el mateix que a tot arreu, que és la incapacitat dels governs per escoltar demandes que compten amb un gran consens social. Per nosaltres ara el moment és de reforçar el consens social al voltant de les grans aspiracions d’aquest poble. Creiem que com a societat civil a nosaltres ens pertoca sobretot això.

Això ens preocupa, i molt. Nosaltres ja no ens vam sumar a l’entusiasme que en aquell moment es va generar arran d’un pacte en què ja es donava per fet que immediatament el català seria reconegut com a llengua oficial a Europa. I llavors ja vam dir que tot això és molt complicat, no n’hi ha prou que se surti i s’escrigui un paper perquè això passi. Ara veiem que, efectivament, ha passat més d’un any, no només no hi ha hagut avenços, cap ni un de significatiu, sinó que fins i tot diríem que el govern espanyol ha oblidat que s’havia compromès a apostar i a portar aquesta demanda a Europa. Coneixem els detalls de com han anat les sessions en què Espanya tenia la presidència i sabem una mica de la negligència amb què va jugar aquesta carta. Ens preocupa sobretot perquè el reconeixement de l’oficialitat de la llengua catalana a Europa no és només una qüestió simbòlica, sinó que ens que permetria millorar algun dels dèficits de la llengua catalana per enfortir-la de cara al foment del seu ús social. Sí que ens preocupa; ens preocupa i molt.