Política

Xavier Antich

President d’Òmnium Cultural

“Mirar sempre al 2017 ens llastra per abordar nous problemes”

“La batalla per l’amnistia també era per situar la confrontació en el si de l’Estat. I això no ho considerem dolent, ans al contrari”

“Perdre la Generalitat i la majoria al Parlament és un dels efectes d’haver estat incapaços de bastir projectes o una estratègia compartida”

Hi ha molts candidats al mal humor i a la confrontació interna, i Òmnium no ha jugat mai en aquesta lliga
El govern espanyol ja ha oblidat el seu compromís amb la demanda de fer oficial el català a Europa Molts partits han desenfocat d’adversari, quan en realitat l’adversari del moviment és l’Estat
En aquesta Diada s’ha d’afermar la voluntat de demostrar que l’independentisme no ha claudicat

Amb l’argu­ment de la Diada, el pre­si­dent d’Òmnium, Xavier Antich, alça la mirada i refle­xi­ona, també, sobre el moment de l’inde­pen­den­tisme, molt cas­ti­gat en l’àmbit ins­ti­tu­ci­o­nal i en una situ­ació més d’impasse, o trànsit, en l’esfera social

La Diada s’ha con­ver­tit en una mena de revàlida sobre la capa­ci­tat de mobi­lit­zació de l’inde­pen­den­tisme. En el con­text actual, l’exa­men és més exi­gent?
Efec­ti­va­ment cada any ja és així, com un exa­men per al movi­ment. De fet, això ja ha pas­sat en les dar­re­res qua­tre dècades. És el moment de pren­dre el pols al país pel que fa a les rei­vin­di­ca­ci­ons per a les aspi­ra­ci­ons naci­o­nals. És la Diada, on es com­me­mora la pèrdua de les lli­ber­tats i les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes i on, d’alguna manera, es cen­tra­litza l’ambició i la vocació de recu­pe­rar-les des de la pers­pec­tiva de la ple­ni­tud naci­o­nal. És clar que enguany la Diada arriba en un moment en què amb molt poc temps de marge s’ha produït un canvi molt subs­tan­cial del marc polític, i que és tan sim­ple com que l’inde­pen­den­tisme ha per­dut el govern de la Gene­ra­li­tat i la majo­ria política al Par­la­ment. Per tant caldrà veure com reac­ci­ona la soci­e­tat civil. Per a nosal­tres en aquesta Diada s’ha d’afer­mar la volun­tat de demos­trar a l’Estat, en pri­mera instància, que l’inde­pen­den­tisme no ha clau­di­cat.I, per tant, allò que ha carac­te­rit­zat totes les mobi­lit­za­ci­ons des de fa dècades, i que és la volun­tat de recu­pe­rar la ple­ni­tud naci­o­nal, això con­ti­nua viu. El canvi del marc polític al cap­da­vant de la Gene­ra­li­tat és un fet relle­vant, això és indis­cu­ti­ble, obliga a repen­sar estratègies, a modu­lar objec­tius, a veure què és el que ha por­tat fins aquí, però, sobre­tot, a mirar enda­vant. Per tant és una Diada clau per demos­trar que, en con­tra dels dis­cur­sos de la supo­sada nor­ma­li­tat, con­ti­nuem on era, reco­nei­xent que aquest país no té les eines d’un estat que són a les que aspira per poder fer front a la reso­lució de greus pro­ble­mes i, per tant, no s’ha aca­bat res, al con­trari. És el moment de recor­dar que hi ha molta gent a tot el país, en tots els fronts, que con­ti­nua no només desit­jant la inde­pendència del país, sinó tre­ba­llant per fer-la pos­si­ble als sin­di­cats, a les orga­nit­za­ci­ons empre­sa­ri­als, a les uni­ver­si­tats o al camp, entre els joves o el ter­cer sec­tor, o les asso­ci­a­ci­ons de veïns.
Òmnium tra­di­ci­o­nal­ment és mesu­rada en la crítica als par­tits. Enguany toca apu­jar el to?
Molt sovint se’ns acusa d’una certa tebior o volun­tat de con­tem­po­rit­zar, una acti­tud que refer­mem. Cre­iem ja que hi ha molts can­di­dats al mal humor, a la con­fron­tació interna i a ali­men­tar el desànim. Òmnium no ha jugat mai en aquesta lliga. La nos­tra bata­lla és una altra, i con­ti­nu­a­rem fent-la. També és veri­tat que sem­pre hem dit que els grans salts enda­vant que ha fet el movi­ment han estat pos­si­bles per la con­fluència, fona­men­tal­ment, de qua­tre ele­ments: par­tits polítics, ins­ti­tu­ci­ons d’auto­go­vern, soci­e­tat civil orga­nit­zada i ciu­ta­da­nia com­pro­mesa. Són qua­tre potes que són les que ali­men­ten la força del movi­ment. I no con­tri­bui­rem a ero­si­o­nar aquesta força, però no se’ns escapa que actu­al­ment les qua­tre potes estan molt mal­me­ses. Mal favor faríem al país, i al movi­ment, si ens suméssim a totes aques­tes for­ces de la dis­gre­gació. Tenim un ADN cons­truc­tiu, de con­vicció, trans­ver­sa­li­tat i, sobre­tot, de vocació de majo­ries i, en con­seqüència, no aspi­rem a tenir raó, sinó a gua­nyar. I sabem que si el que posem a davant és l’ambició de voler tenir la raó, segu­ra­ment això el que ens por­tarà és a enfron­tar-nos als altres. I no volem tenir raó, volem gua­nyar, i per tant sabem que, en mol­tes coses deci­si­ves que aquest país neces­sita per avançar, ningú no té la raó plena.​Per tant, és neces­sari tor­nar a recu­pe­rar el pols que ha tin­gut el movi­ment en aquells moments que ha acon­se­guit fer gran salts, que és quan més enllà de les diferències ideològiques, mati­sos o estratègies, hem estat capaços d’aple­gar grans con­sen­sos al vol­tant d’algu­nes qüesti­ons. I això és el que ha permès ali­near par­tits polítics, ins­ti­tu­ci­ons, soci­e­tat civil orga­nit­zada i ciu­ta­da­nia. Per a nosal­tres tot l’esforç i l’ener­gia de l’enti­tat està bol­cada aquí, sense enga­nyar-nos que aquesta aposta estratègica, vist el pano­rama, és una mica una aposta con­tra­cor­rent. Però no sabem fer-ho d’una altra manera.
A una d’aques­tes potes, la de la ciu­ta­da­nia, no cal picar-li una mica el crostó i recor­dar-li que la militància inde­pen­den­tista també exi­geix uns mínims, com ara mobi­lit­zar-se per la Diada?
Segu­ra­ment una part del repte que tenim ara mateix, té a veure amb defu­gir la temp­tació de l’auto­com­plaença. La situ­ació és prou clara pel que fa a la tren­ca­dissa dins el movi­ment inde­pen­den­tista, i també pel que fa als gravíssims pro­ble­mes que té el país entre mans. Aquesta doble situ­ació inter­pel·la alhora els par­tits polítics, i per tant nosal­tres ho hem dit i els hem inter­pel·lat de manera repe­tida a que fes­sin la seva feina, però també hem d’inter­pel·lar no només a la soci­e­tat civil orga­nit­zada, sinó a la ciu­ta­da­nia en gene­ral, sense caure això si en la temp­tació d’apel·lar a solu­ci­ons sim­ples per a pro­ble­mes com­ple­xos. Tenim l’obli­gació de dir que no hi ha fórmu­les màgiques, que no és tot o res, blanc o negre, sinó a ser cons­ci­ents que els cicles històrics no pro­du­ei­xen can­vis d’un dia per l’altre i que si deser­tem de la nos­tra obli­gació, del com­promís, la militància quo­ti­di­ana i de tre­ba­llar en tots els fronts, segu­ra­ment no hi ha forma d’avançar. Cal fer aquesta apel·lació a la madu­resa del movi­ment, perquè segu­ra­ment en alguns moments hi ha hagut més aviat la temp­tació de pen­sar que tot era molt fàcil, que tot era un plis-plas i que n’hi havia prou amb tenir raó, perquè només tenint raó ja n’hi havia prou perquè aque­lles coses pas­ses­sin. Estem en un esce­nari política­ment molt frag­men­tat i soci­al­ment molt des­en­can­tat, desa­ni­mat i mal­hu­mo­rat i cal tor­nar-se a posar a la feina en clau cons­truc­tiva, perquè si no, no hi ha forma d’avançar.
Les rela­ci­ons entre par­tits, sobre­tot entre ERC i Junts, estan molt dete­ri­o­ra­des. O sigui, ara ja no es tracta només de reco­sir, que és el que diríem ara fa un any, sinó de fer foc nou?
Si par­lem de l’inde­pen­den­tisme polític i, per tant, dels par­tits, o fins i tot de sobi­ra­nisme polític, i per tant ampliem l’espec­tre, ja no es tracta només de reco­sir, sinó de recons­truir. Les rela­ci­ons, és una evidència, estan molt mal­me­ses i molts pen­sen, i nosal­tres també, que haver per­dut el govern de la Gene­ra­li­tat i la majo­ria par­la­mentària és un dels efec­tes d’haver estat incapaços de bas­tir pro­jec­tes o una estratègia com­par­tida, i no tant la uni­tat, que és un terme que a Òmnium no ens agrada. L’inde­pen­den­tisme i el sobi­ra­nisme social con­ti­nuen forts, però ara sabem que en l’àmbit polític hi ha més pro­ble­mes. Segu­ra­ment part del que està pas­sant és fruit de la repressió, que ha obli­gat molta gent a estar no només empre­so­nada o a l’exili, sinó a ser per­se­guida per l’acció política que ha man­tin­gut.I això, segu­ra­ment, ha pro­vo­cat la difi­cul­tat de par­lar amb una certa nor­ma­li­tat de segons quins pro­ble­mes i de poder arri­bar a acords polítics que en, situ­a­ci­ons de nor­ma­li­tat, hau­ria de poder ser més fàcil i còmode d’asso­lir. Hem pas­sat set anys en què el pre­si­dent d’una de les dues for­ma­ci­ons hegemòniques de l’inde­pen­den­tisme era a l’exili i la secretària gene­ral de l’altre par­tit hegemònic era també a l’exili, amb el que això repre­senta d’inca­pa­ci­tat de tenir una con­versa o relació nor­mal. No ens volem enga­nyar tam­poc negant que la repressió de l’Estat ha fet la seva feina i des de la seva lògica l’ha fet molt bé, perquè això ha difi­cul­tat que la relació entre les orga­nit­za­ci­ons polítiques fos més franca, trans­pa­rent i quo­ti­di­ana, ja que molt sovint era a través de mit­jan­cers. També és veri­tat que en aquests set anys molts par­tits han desen­fo­cat d’adver­sari, quan l’adver­sari del movi­ment és un Estat espa­nyol que es nega a reconèixer el dret a deci­dir democràtica­ment. Quan es pri­o­ritza la lluita par­ti­dista, per veure qui és qui passa a davant de l’altre en cada con­tesa elec­to­ral, abans que esforçar-se per veure com els dife­rents par­tits del movi­ment superen els que serien par­ti­da­ris de dei­xar les coses com estan, els resul­tats són evi­dents.
S’ha obert un debat ja bas­tant explícit sobre si cal reno­var els lide­rat­ges en aquests par­tits. Òmnium també ho creu?
Òmnium ja ha fet un debat al vol­tant de la reno­vació de lide­rat­ges des del 2021, i de fet és a final del 2021 quan es tanca un procés amb el qual la junta direc­tiva del 2017, amb Jordi Cui­xart, Mar­cel Mauri i la resta de la cúpula exe­cu­tiva, pas­sen a la reserva. És a dir, Òmnium això s’ho ha apli­cat a si mateix i, com que són molt res­pec­tu­o­sos, no hem vol­gut alliçonar els altres, però cre­iem que això és bo. D’altra banda, si mirem del 2017 fins ara Òmnium no només ha man­tin­gut la seva base social, sinó que l’ha mul­ti­pli­cat per tres, i per tant, alguna cosa indica que l’enti­tat i l’orga­nit­zació ha fet bé en aquest sen­tit i més si ho mirem amb el que ha pas­sat amb, per exem­ple, amb la resta de par­tits, que han per­dut un de cada dos votants, pel boc gros. Però més enllà de la reno­vació de les per­so­nes, que evi­dent­ment hi és, aquest procés també vol dir fer reset orga­nit­za­tiu i estratègic. Som al 2024, i el 2024 no és el 2017, això és una evidència. Han pas­sat set anys que han estat molt durs, amb una repressió ferotge, però també amb una soci­e­tat que no ha dei­xat d’avançar i que no ha dei­xat de créixer. Avui tenim una Cata­lu­nya amb 8 mili­ons de ciu­ta­dans i, per tant, els rep­tes can­vien i es modi­fi­quen i, segu­ra­ment, la reno­vació de lide­rat­ges està direc­ta­ment lli­gada també a la capa­ci­tat de les orga­nit­za­ci­ons de repen­sar-se, fer noves anàlisis de la situ­ació i donar res­pos­tes noves als pro­ble­mes.
Per posar-hi noms i cognoms, ERC i Junts viuen encara massa anco­rats en aquest 2017?
El 2017 con­ti­nua pesant molt, i no només en orga­nit­za­ci­ons com Junts i Esquerra, sinó en totes les orga­nit­za­ci­ons polítiques i, sense cap mena de dubte, també en les orga­nit­za­ci­ons soci­als i en el con­junt país. Segu­ra­ment part de l’èxit del que va repre­sen­tar el 2017 és que s’ha con­ver­tit en un ima­gi­nari potentíssim. Però és veri­tat que mirar sem­pre al 2017 ens llas­tra a l’hora d’abor­dar pro­ble­mes nous. No podem caure en la temp­tació de la nostàlgia, i la prova és que el 2017 no va per­me­tre que el país arribés a tenir allò a què tant aspi­rava. És una evidència que del referèndum no en va sor­tir la República Cata­lana, no la tenim. I per tant, i sense res­tar ni un bri a la potència política de l’octu­bre del 17, és indis­cu­ti­ble que, com a movi­ment i també com a orga­nit­za­ci­ons, tenim l’obli­gació de mirar enda­vant.
Entén el que va fer el pre­si­dent Puig­de­mont el 8 d’agost?
D’entrada expres­sem el màxim res­pecte per unes deci­si­ons que, pel que s’ha sabut ara, van ser pre­ses a l’últim moment i en una situ­ació molt con­creta. Nosal­tres ja li vam plan­te­jar al pre­si­dent Puig­de­mont que si estava deci­dit a tor­nar per com­plir la seva pro­mesa elec­to­ral de par­ti­ci­par en el debat d’inves­ti­dura, nosal­tres par­ti­ci­paríem en l’orga­nit­zació de l’acte d’Arc de Tri­omf, com vam fer. A par­tir d’aquí, des d’Òmnium tenim molt clar que en un con­text repres­siu, l’última per­sona a l’hora de pren­dre la decisió res­pecte de la seva situ­ació per­so­nal, ha de ser un mateix. Ningú li pot dema­nar que faci una cosa dife­rent d’allò que està con­vençut que cal fer. Tan­ma­teix, per a nosal­tres el més impor­tant d’aquell dia és l’ano­ma­lia democràtica que repre­sen­tava que qui a pri­ori havia de ser el líder de l’opo­sició d’un Par­la­ment, no pugui assis­tir a un debat d’inves­ti­dura i ocu­par el seu escó havent-hi una llei d’amnis­tia que és abso­lu­ta­ment explícita en l’apar­tat de dei­xar en sus­pens totes les ordres de detenció per als acu­sats pel procés. Per nosal­tres, aquest és el gran escàndol. I això no inter­pel·la només els mili­tants o sim­pa­tit­zats de Junts, ni tan sols només els inde­pen­den­tis­tes, sinó que hau­ria d’escan­da­lit­zar tot demòcrata.
Ara anem a l’amnis­tia. Òmnium va pres­si­o­nar molt per a l’apro­vació de la llei i ja pre­ve­ien que hi hau­ria pro­ble­mes amb la seva apli­cació. S’ima­gi­na­ven, però, que serien tants?
Ja donàvem per supo­sat que hi hau­ria una reacció adversa a l’apro­vació de la llei, en la mesura que repre­senta una esmena del poder legis­la­tiu al poder judi­cial. Perquè, en rea­li­tat, el que diu la llei és que la via de la repressió que s’ha apli­cat a l’inde­pen­den­tisme s’ha posat en sus­pens. Per tant, atu­rem con­dem­nes, judi­cis i cau­ses ober­tes o anul·lem sentències.​La res­posta, per tant, ja l’esperàvem, però és veri­tat que crèiem que esta­ria més foca­lit­zada en els grans noms públics de la política cata­lana, podríem dir-ne, i no pas en els repre­sen­tants anònims que afecta, sobre­tot, cau­ses que estan vin­cu­la­des a l’exer­cici d’un dret fona­men­tal com és el de pro­testa. La reacció del poder judi­cial ha estat molt més furi­osa del que pensàvem. Quan la nova pre­si­denta del Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial s’atre­veixi a dir que ningú ens digui als jut­ges com s’han d’inter­pre­tar les lleis, fent una referència directa a la llei d’amnis­tia, és ve a dir, dei­xeu-nos els jut­ges que no apli­quem la llei si no ens dona la gana, el que d’alguna manera torna a ser això una ano­ma­lia a escala euro­pea. Val a dir que això tam­poc no és cap sor­presa, perquè el poder judi­cial és un dels poders de l’Estat que no han fet encara la seva tran­sició democràtica.
Vist així, ha val­gut la pena apro­var-la?
Sense cap mena de dubte. Aquest debat ja hi és i hi serà, perquè ja hi havia molta gent que s’havia fet forta en l’argu­ment de ja dèiem que no valia la pena dedi­car esforços a l’amnis­tia i que calia tota aquesta ener­gia esmerçar-la direc­ta­ment en unes altres bata­lles. Des d’Òmnium sem­pre hem defen­sat que valia la pena perquè, entre d’altres coses, men­tre no s’aturi la repressió i els seus efec­tes juguem la par­tida lli­gats de peus i mans. La llei d’amnis­tia, n’estem con­vençuts, for­mal­ment i des del punt de vista legis­la­tiu, és una llei bona, però xoca amb la resistència de les for­ces pre­de­mocràtiques de l’Estat. Ara bé, la bata­lla per l’amnis­tia també era per situar la con­fron­tació al si de l’Estat. I política­ment això no ho con­si­de­rem dolent, sinó més aviat al con­trari. Nosal­tres cre­iem que el movi­ment pot avançar en la mesura que s’enfor­teix, però també en la mesura que afe­bleix l’Estat espa­nyol. Ara el pro­blema no és tant entre els inde­pen­den­tis­tes i l’Estat espa­nyol, ara el és entre el poder legis­la­tiu i el judi­cial i, alhora, també és din­tre del poder judi­cial, ja que s’estan bara­llant els jut­ges de l’Audi­en­cia Naci­o­nal, els del Suprem amb l’advo­ca­cia, la fis­ca­lia, el govern o les Corts. I això no està mala­ment. L’amnis­tia ha permès situar la con­tra­dicció al cor de l’Estat.
Sobre el pre­si­dent Sal­va­dor Illa estem veient com des de l’inde­pen­den­tisme s’insis­teix molt que és espa­nyo­lista però, alhora, fa la impressió que en aquest debat hi ha una part de l’inde­pen­den­tisme que vol que el PSC o així li faci la feina que ell no és capaç de fer.
És més fàcil desa­cre­di­tar l’èxit, en aquest cas polític, d’alguns adver­sa­ris, que no pas reconèixer aque­lles coses que no s’han fet bé a casa. Segu­ra­ment és una reacció humana, encara que és cert que té un com­po­nent una mica infan­til, perquè un el que hau­ria de valo­rar què és el que ha impe­dit que uns par­tits que en la dar­rera dècada i mitja han ocu­pat la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat, ara dei­xin d’ocu­par-la. Segu­ra­ment tot això forma part dels debats legítims entre els par­tits, que en la mesura que són repre­sen­tants de part, una part dels seus meca­nis­mes de fun­ci­o­na­ment són a enfron­tar-se les altres parts. En tot cas, ni la posició ideològica del pre­si­dent Illa, ni les del PSC en els dar­rers anys eren des­co­ne­gu­des. Sabem que el PSC històrica­ment ha for­mat part del cata­la­nisme democràtic d’aquest país des dels anys 70 i sabem també que la seva posició política vira a par­tir del 2017 cap a posi­ci­ons efec­ti­va­ment més espa­nyo­lis­tes. Però més enllà de la mot­xi­lla que porti cadascú i més enllà fins i tot dels relats, les parau­les i els dis­cur­sos de cadascú, a Òmnium sem­pre hem dit que com hem fet sem­pre amb qual­se­vol govern, governi qui governi, esta­rem molt atents a les acci­ons de govern, a les ini­ci­a­ti­ves legis­la­ti­ves, perquè és aquí on se posarà en joc, que és cadascú, diguem-ne, més enllà de la tra­jectòria que els ha por­tat fins aquí.
Venim d’un cicle on es va ence­tar un procés de diàleg a l’Estat que va dei­xar de cos­tat la con­fron­tació directa amb l’Estat. Con­fia que d’aquest procés, per exem­ple, en surti una nego­ci­ació que sigui satis­factòria per Cata­lu­nya o en gene­ral avenços cap al país que siguin posi­tius?
Nosal­tres aspi­rem a allò que aspira qual­se­vol soci­e­tat madura, i que forma part de la lògica d’un sis­tema democràtic, que és que les ins­ti­tu­ci­ons vehi­cu­lin política­ment el que són els grans con­sen­sos de país. Nosal­tres tre­ba­lla­rem per això. No sabem si el fet que el mateix par­tit que està al cap­da­vant de la Gene­ra­li­tat sigui el mateix par­tit que està al cap­da­vant del govern de l’Estat, això ho afa­vo­rirà o no. La nos­tra obli­gació serà que allò que vehi­culi política­ment el govern de la Gene­ra­li­tat que per a nosal­tres són grans con­sen­sos de país en ter­mes que afec­ten a la llen­gua, a la cul­tura, a la cohesió social i als drets naci­o­nals. I tota la nos­tra ener­gia estarà abo­cada allà. Cre­iem que amb la modu­lació de les aspi­ra­ci­ons naci­o­nals a Cata­lu­nya passa el mateix que a tot arreu, que és la inca­pa­ci­tat dels governs per escol­tar deman­des que comp­ten amb un gran con­sens social. Per nosal­tres ara el moment és de reforçar el con­sens social al vol­tant de les grans aspi­ra­ci­ons d’aquest poble. Cre­iem que com a soci­e­tat civil a nosal­tres ens per­toca sobre­tot això.
I ara sí per tan­car. Sem­bla que una pro­posta tron­cal com era l’ofi­ci­a­li­tat del català a Europa ha que­dat ador­mida abso­lu­ta­ment amb la letar­gia, no?
Això ens pre­o­cupa, i molt. Nosal­tres ja no ens vam sumar a l’entu­si­asme que en aquell moment es va gene­rar arran d’un pacte en què ja es donava per fet que imme­di­a­ta­ment el català seria reco­ne­gut com a llen­gua ofi­cial a Europa. I lla­vors ja vam dir que tot això és molt com­pli­cat, no n’hi ha prou que se surti i s’escri­gui un paper perquè això passi. Ara veiem que, efec­ti­va­ment, ha pas­sat més d’un any, no només no hi ha hagut avenços, cap ni un de sig­ni­fi­ca­tiu, sinó que fins i tot diríem que el govern espa­nyol ha obli­dat que s’havia com­promès a apos­tar i a por­tar aquesta demanda a Europa. Conei­xem els detalls de com han anat les ses­si­ons en què Espa­nya tenia la pre­sidència i sabem una mica de la negligència amb què va jugar aquesta carta. Ens pre­o­cupa sobre­tot perquè el reco­nei­xe­ment de l’ofi­ci­a­li­tat de la llen­gua cata­lana a Europa no és només una qüestió simbòlica, sinó que ens que per­me­tria millo­rar algun dels dèficits de la llen­gua cata­lana per enfor­tir-la de cara al foment del seu ús social. Sí que ens pre­o­cupa; ens pre­o­cupa i molt.

L’entre­vista sen­cera a www.​elpuntavui.​cat



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.