0
Llibres
Barcelona - 19 setembre 2024 13.12 h

Lluís Riera

Novel·lista

“Volia escriure un ‘thriller’ negre i cru ambientat a la Catalunya interior”

- Barcelona

Lluís Riera (Artés, 1975) és educador social i toca el baix a diverses bandes. A més de la música, li agraden molt el cinema, el còmic i la literatura, d’entrada i de sortida, tot i que matisa que abans que escriptor es considera lector. Després de publicar Contes bruts (Neopàtria, 2023) ha debutat en novel·la amb L’Escorxador (Clandestina/Crims.cat), amb què va guanyar l’última edició del premi Memorial Agustí Vehí - Vila de Tiana.

En un petit poble hi ha un bar, un, l’Escorxador, perquè és on hi havia l’antic escorxador. El regenta una noia que es fa dir Janis i que ha fugit de Barcelona i d’un passat traumàtic. A ella li agrada molt la música i ella agrada a tots els homes que fan vida al bar. El Roc, el protagonista i bon amic de la Janis, és un jove que fa dos anys que no consumeix drogues. Era un politoxicòman autodestructiu. Camina amb una cama ortopèdica i comença a veure la llum gràcies a la incipient relació amb la Laia.

Al poble també hi viuen uns cacics, els germans Montfort, el pare del Roc, anomenat Estrella Durada i, entre d’altres, el Mort i la seva mare, una parella de malson.

L’Escorxador és una obra molt ben construïda, desenvolupada i, el més difícil, tancada, amb personatges enormes, dels que recordes molt de temps. Això sí, l’ambient general i en concret unes quantes escenes no són aptes per a lectors sensibles. En canvi, els amants del realisme brut, en gaudiran a cubells.

Primera novel·la i premiada... Una estrena immillorable.
Sí, la veritat és que estic molt content. Vaig enviar L’Escorxador al Tiana Negra dos dies després d’haver-la acabat i al límit del termini de la data de presentació. Va ser el primer i únic lloc on la vaig enviar i vaig tenir la sort de ser-ne el guanyador. Estic molt agraït al jurat per fer confiança a un text tan fosc i rural. Quan vaig rebre la trucada de l’Àlex Martín em vaig emocionar molt.
És una pregunta tòpica però, què va posar en marxa l’obra? L’ambient del poble? El personatge del Roc? El del Mort...?
Abans que escriptor em considero lector i crec que ha estat la lectura la que m’ha anat empenyent a construir una història pròpia. M’encanta inventar històries, el procés creatiu em fascina, i volia escriure un thriller negre i cru ambientat a la Catalunya interior. Una mena de western poblat per una colla de rednecks a la catalana. Un thriller que oferís acció i reflexió a parts iguals. Certament hi ha personatges grotescos com el Mort o els germans Montfort, que actuen lliurement. Pretenc que les seves accions, sense necessitat de ser jutjades pel narrador, provoquin la reflexió al lector sobre certs comportaments, d’una moralitat més que dubtosa, que encara tenim massa arrelats a la nostra societat.
Pel que diu, ha buscat un escenari rural per ell mateix, no per evitar la ciutat.
Des de l’inici vaig tenir molt clar que L’Escorxador havia d’estar ambientada en un àmbit rural, en un poble imaginari situat entre el Bages i el Lluçanès. La novel·la vol mostrar l’orgull rural en contraposició a la vida urbana: el Poble versus la Ciutat, l’avorriment versus la sobreestimulació, el sentiment de pertinença versus l’anonimat.
I el poble el forma la gent...
L’Escorxador també vol donar veu a la gent que convivim amb les nostres dificultats i problemes, a discapacitats, a dones maltractades, a la classe obrera, a alcohòlics, a la solitud no desitjada, a la pobresa, a cocaïnòmans, a relacions de dependència i a la ignorància més grotesca.
El to és d’un realisme brut descordat, en algunes escenes, d’un sòrdid només apte per a estómacs resistents. Sempre escriu així o era el més adient per al que volia mostrar?
Sí, crec que la novel·la és d’un realisme brut molt explícit. He volgut crear una ambientació que podria recordar a una pel·lícula dels germans Cohen o de Tarantino. Entrar a L’Escorxador és com entrar a un univers hiperbòlic en un context brut i rural, on els personatges, sovint, actuen d’una manera desmesurada i sorprenent.
S’hi sent còmode, oi?
Em sento molt còmode en el realisme brut, sí. Abans de publicar L’Escorxador vaig publicar un recull de relats, Contes bruts, que estava protagonitzat per un catàleg de desgraciats i perdedors retratats ens situacions extremes i morboses que volien provocar la reflexió i explorar els límits de la moralitat.
Suposo que hi ha coses sobre la reinserció en la societat després de superar una dependència que deu de conèixer de primera mà per la seva feina d’educador social...
Fa més de vint-i-cinc anys que treballo en el camp social, bàsicament en drogodependències i serveis socials d’atenció primària, i podria dir que he vist força de tot i, demano disculpes pel tòpic, però penso que la realitat moltes vegades supera la ficció. N’estic segur que la meva experiència professional ha estat determinant a l’hora de definir la meva veu literària. Tot i que vull aclarir que el que passa a L’Escorxador és ficció, des de la primera a l’última paraula.
Les bones novel·les sempre tenen moltes capes de lectura. En aquesta, a més d’anar seguint les peripècies dels personatges, es poden interpretar diverses crítiques...
Sí, penso que L’Escorxador, en essència, és una crítica social al context en què em va tocar créixer, una societat presumptament tranquil·la, però que, realment, era una societat alcohòlica, masclista, homòfoba i racista. Una societat que posava les coses molt difícils a algunes persones. L’Escorxador parla d’aquesta herència i de com ens ha marcat als que hem nascut en la dècada dels setanta i fins i tot de la dels vuitanta, perquè molts de nosaltres hem vist mares condemnades a cuidar famílies corcades, pares absents i alcoholitzats debatent sobre futbol, homosexuals que no gosen sortir de l’armari per por de ser insultats i persones racialitzades, vistes com un animal estrany.
I això ha canviat?
Per fortuna, penso que la nostra és una generació de canvis en el model de família, en la identitat de gènere i en la diversitat cultural. L’Escorxador pretén il·lustrar aquest canvi generacional entre els pares i els fills que cohabiten a la novel·la.
No sé si ha consumit gaire droga de la molta que surt, no sé si ha viscut en un poble similar, no sé si ha disparat amb escopetes de caça, però sí que sé que la música li agrada i per això li fa espai dins del text, oi?
La música m’apassiona, tant com la literatura, i sempre ha format part de la meva vida. Toco el baix i el contrabaix des de l’adolescència i he tocat amb moltes bandes, sobretot de rock. Actualment encara toco amb diverses bandes de gèneres molt diversos i m’encanta fer-ho. Per tot això, la música és molt present a L’Escorxador, m’agrada introduir cançons i anècdotes de músics a la meva obra, perquè vull posar una banda sonora a les meves històries. La música és una màquina del temps meravellosa i interpel·la a les emocions sense demanar-nos permís.
Després d’una obra tan potent i rodona, li fa por atacar una segona?
No. Estic immers en una nova novel·la. Tinc una estructura inicial per on vaig avançant i començo a conèixer bé els personatges. Em sembla que ens estem començant a fer força amics. De moment m’agrada la forma que està agafant... Escriure una novel·la és una carrera de fons i segur que m’esperen moltes pujades que hauré de superar. També està ambientada en un poble i la música també hi és molt present. En aquesta, però, part de l’acció passarà a Barcelona.
Acabaré amb un altre tòpic. Quins referents té?
Podria dir que hi ha dos llibres que són els que em van fer explotar el cap i em van empènyer a pensar: “jo vull fer això!”. Un és Drames rurals, de Víctor Català, i l’altre és Knockemstiff ,de Donald Ray Pollock. M’agrada molt la literatura del sud dels Estat Units, de John Steinbeck i Raymond Carver a autors més recents, com ara Chris Offut, Bonnie Jo Campbell, Harry Crews, Larry Brown, Chuck Palahniuk, Kurt Vonnegut... També m’agraden autors europeus tan variats com ara Jordi Cussà, Kiko Amat, Michel Houellebecq, Núria Bendicho i Juarma, per citar-ne alguns. Ah, i també m’encanta el llenguatge del còmic. El còmic és màgia, és la suma de forces entre la literatura i el cinema.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.