Amb una sonora ovació ha salpat el vaixell de Mar i cel, en la que serà la darrera travessia al Victòria. Ahir es va fer l’estrena. Com Colom va fer quatre viatges a les Índies, Dagoll Dagom ha fet diana acomiadant-se amb la quarta reposició del seu musical de referència, des de l’estrena, el 1988. El repte que s’havia fixat la companyia era crear un Miserables a la catalana. Ho van fer a partir de l’original d’Àngel Guimerà (enguany fa 100 anys de la seva mort): Saïd lloa el mar. Blanca, el cel. Els dos adversaris topen i s’enamoren tràgicament en aquell punt que conflueixen a l’horitzó, a l’infinit. Aquesta travessia final de Mar i Cel serà amb uns corrents alegres, vents favorables, que confirmen l’estima del públic cap a l’obra i la companyia en els seus 50 anys d’història. Si al Grec, el triumvrat (Bozzo-Cisquella-Periel) van fer una celebració joiosa, ara l’eufòria esclata amb aquest drama entre religions, que ressona terriblement amb l’actualitat.

En un muntatge en què han passat tres generacions d’artistes, el musical batega per sobre de les interpretacions. El públic, que en una gran majoria repeteix l’experiència catàrtica en parella o en família, revisita els passatges recordant el seu primer cop endolcit per la memòria. El vaixell és el mateix; la música d’Albert Guinovart, igualment refilada i èpica. On sí que hi ha canvis és en la preparació actoral (segur que ara hi ha moltes més cabrioles que en la primera producció) i també en l’audiovisual. Del vestuari i la il·luminació del 1988 a l’actual també hi ha una immensa evolució. En aquest sentit, les projeccions del mar i del cel apareixen absoluts amb un ciclorama ben a prop del vaixell. De fet, per la seva proximitat, s’escapen algunes ombres per sota de la pantalla, que resulten estranyes a l’ull de l’espectador. Però la força i la màgia es mantenen. Els nous Blanca (Alèxia Pascual) i Saïd (Jordi Garreta) responen a la sorpresa d’enamorar-se de l’enemic, d’actuar ingènuament a favor de l’altre i en contra dels seus. Els seus petons són robats a la religió i els prejudicis que els havia confrontat. Xavi Fernández repeteix per tercer cop el seu paper de Don Carles (2004, 2014 i 2024). S’endú els aplaudiments la jovialitat d’Idriss (Berta Luna). Eloi Gómez (L’alegria que passa) treballa el paper de Ferran, el promès de Blanca que admetrà perdre el seu amor. El repartiment és compacte i, per moments, es confon la satisfacció dels pirates cavalcant per sobre de les onades amb dels actors defensant una icona del musical en català. Ahir, a la platea, s’amuntegaven els companys que havien actuat en produccions anteriors. O en la festa de Grec, el que vol dir en la llarga generació d’artistes que ha sembrat Dagoll Dagom. Aplaudien el director musical de la nit (“Bravo Cuenc”, li deien amb ironia) i no volien deixar de gravar les salutacions. Com Elena Gadel (Blanca, el 2004) que va emocionar-se quan Pascual va cantar un tema del musical a l’Eufòria del 2023. Semblava tot un presagi que, ara s’ha fet realitat.

Mar i Cel, com El mètode Grönholm, Rubianes i altres comptades ocasions, és un fenomen a Barcelona; el públic respon omplint cada nit. Ha estat el títol que ha permès demostrar a Dagoll Dagom que es pot triomfar fent teatre musical en català. La companyia ha insistit que no tornarà més. Què l’exposició es desmuntarà amb la sortida de la sala. Que no hi haurà més Mar i Cel, de Dagoll Dagom. Sí que és cert que, beneït per la màgia del Mago Pop, la seva sortida (prevista per principis de febrer s’endarrerirà en funció del ritme de la venda d’entrades. Ahir, a l’estrena ja en comptabilitzaven 165.000 entrades comprades (i només hi ha dates a la venda fins a mitjan febrer: tothom pot preveure que serà el regal estrella de Reis). Avui, es percep que algú altre, potser d’aquí una altra dècada, retrobarà un Saïd i una Blanca en una nova posada en escena, de camí a la catarsi de l’infinit. Mar i Cel és infinit, etern.