Quan la ciutat de Pompeia va quedar coberta per la cendra del volcà Vesuvi, l’any 79 de la nostra era, hi havia aproximadament uns 1.000 establiments comercials. La ciutat tenia aleshores uns 20.000 habitants. És a dir, que hi havia al voltant de 5 establiments per cada 100 habitants. Si ho comparem amb l’escenari actual de les ciutats catalanes, una dotació comercial com aquesta només la trobem en centres urbans de primeríssima línia comercial. L’Eixample de Barcelona, per exemple, té uns 5 establiments per cada 100 habitants, els mateixos que Pompeia. Ciutat Vella, una de les àrees comercials més denses del món, en té més de 6. El barri del Mercadal de Girona, més de 12. Visitant Pompeia, sorprèn veure fins a quin punt els locals comercials són identificables, i les activitats que hi havia a l’interior, en la majoria dels casos, també. Tintoreries,  forns de pa, botigues d’alimentació, tallers ceràmics.

I bars, molts bars. Els bars de Pompeia són els establiments més fàcils d’identificar. En total, hi hem comptat 101 thermopolia, que és el nom grec que utilitzaven els ciutadans romans per anomenar els establiments de restauració que nosaltres anomenem bars restaurant. Thermopolium (thermopolia en plural) ve de thermos, ‘calent’, i polein, ‘vendre’. Resumint, eren botigues on es venia menjar calent. Als thermopolia s’hi podia menjar i beure, a la barra o assegut en una taula, o bé emportar el menjar a casa. Eren, doncs, una forma de bar restaurant-menjar ràpid.  A l’entrada de tots ells hi ha una barra amb uns forats al mostrador on hi posaven les olles amb el menjar calent. A la rerebotiga s’hi han trobat àmfores que havien estat plenes de vi, i pots ceràmics que havien contingut defrutum, la confitura de raïm que posaven al vi per compensar el gust avinagrat que tenia, provocat per la falta de conservants. Recentment s’ha relacionat la cocció del defrutum, dins de grans olles fetes de plom durant dies sencers, amb possibles brots de saturnisme a l’antiga Roma. Això explicaria parcialment el comportament erràtic d’emperadors com ara Calígula o Neró, que, com és sabut, eren molt amics del mam.

Els thermopolia, com la resta d’establiments de Pompeia, ocupaven la part de façana de les vil·les romanes (domus), a banda i banda de la porta d’entrada, i als baixos dels blocs d’habitatge (insulae). Els propietaris dels locals eren els mateixos patricis que habitaven la vil·la. Posant negocis a la façana obtenien diversos beneficis. D’una banda, el retorn econòmic derivat de l’activitat del negoci. A més, el flux de clients pels negocis també servia per captar informació i estar al dia dels rumors d’avui que demà serien notícia. I, finalment, tenir activitat a l’entrada de la vil·la servia com a protecció contra els intrusos. Era això o tenir gossos de guarda al pati.

Així, el bars de Pompeia representaven un 11% de l’oferta total d’establiments comercials. Exactament el mateix percentatge que representen els bars de la ciutat de Barcelona. Si als thermopolia hi sumem la resta d’establiments d’hostaleria, com ara els caupona, tabernae (els hostals de l’època) i el lupanar (no ens n’oblidéssim), superarien el 13% del total d’establiments comercials de la ciutat. A Barcelona, la suma de tots els establiments d’hostaleria representa un 19,5% i a Girona, el 16,4%.

A Pompeia, com a Barcelona i a Girona, hi havia un bar a cada cantonada. Un escenari tan persistent en el temps com aquest fa pensar que l’elevada presència de bars en una ciutat no és un problema. Més aviat, si no hi ha un bar a cada cantonada és que alguna cosa no va bé.