D’entrada, he de dir que el títol, Salvar Catalunya, agrada als orriolistes, mentre que el subtítol agrada als antiorriolistes. Per tant, des del primer moment veiem la complexitat de definir-ho. Per què nacionalpopulisme? En un dels capítols, el 9, concretament, s’aborda si és o no un feixisme clàssic. I aquí hi ha un ampli consens des de la ciència política, que té molt clar que el feixisme clàssic, i més si ens fixem en el nazisme de Hitler, té unes característiques clares, com ara la violència política com a tal. Aliança Catalana, com Marine Le Pen [filla de Jean-Marie Le Pen] a França i com Giorgia Meloni a Itàlia, es distancia de la violència política. Després ens podem fer altres preguntes, com ara si Aliança Catalana és o té una organització paramilitar. Són preguntes que un lector madur, per poc que hagi llegit sobre el nazisme o l’Holocaust, pot respondre fàcilment. Feixisme, no ho és. Era neofeixista, per exemple, Jean-Marie Le Pen, que legitimava Hitler i el nazisme. La seva filla, en canvi, va construir a França la principal matriu del nacionalpopulisme. A partir d’aquí, neixen molts partits arreu d’Europa i d’Occident que se situen dins d’aquest nacionalpopulisme, que és un nacionalisme radical o ultranacionalisme. De fet, el concepte nacionalpopulisme al·ludeix al fet que és un nacionalisme radical. També se l’ha anomenat etnonacionalisme o nacionalisme identitari, per diferenciar-lo d’altres tipus de reivindicacions nacionals. Agafa aquesta altra ideologia, que és la del populisme. El populisme fa un discurs antisistema i antielits. El feixisme clàssic, en canvi, era elitista.

Sí, però és una nova extrema dreta que actua dins del sistema democràtic, tot i que pot arribar a vulnerar drets democràtics i a fragmentar la cohesió social. És veritat que hi ha hagut algunes versions d’aquest nacionalpopulisme que han intentat trencar amb el sistema democràtic. En seria un cas Viktor Orbán a Hongria. Un altre cas va ser l’assalt al Capitoli de Washington. Nacionalpopulisme és un concepte avalat per tota la ciència política internacional i és el que ha vingut per quedar-se, i més tenint en compte que és previsible que Aliança Catalana es consolidi com a formació política. A més a més, és un concepte compatible amb el de nova extrema dreta i amb el de dreta radical populista. Aquests serien els tres noms que defineixen aquest espai polític: nacionalpopulisme, dreta radical populista i nova extrema dreta. Hi ha un quart concepte que agrada a aquest tipus de partits, però que en l’àmbit acadèmic no utilitzem, que és el de dreta alternativa. Però això ja és un concepte activista, no un concepte acadèmic.

A tots els partits polítics, per definició, els convé tenir un líder carismàtic, tot i que hem vist un munt de partits que fins i tot guanyen sense tenir-lo. Però els partits nacionalpopulistes necessiten tant sí com no tenir un líder d’aquestes característiques. I Sílvia Orriols ho és, perquè ja en la seva biografia té característiques que l’ajuden. Per exemple, la primera impressió que transmet és la d’una persona que vesteix com una simpatitzant de la CUP o dels comuns, més que no pas com algú de la dreta radical populista. A més a més, Orriols té un avantatge respecte a Donald Trump, per exemple. Els votants de Trump creuen que està en contra del sistema polític de Washington, però, és clar, és un multimilionari. Sílvia Orriols, en canvi, ha estat durant anys mileurista. Va començar de cambrera i va acabar d’administrativa en una empresa. Ha entrat com a política vivint amb la seva parella, amb cinc fills i una gossa en un pis de 70 metres quadrats. Per tant, moltes famílies s’hi poden sentir identificades. Es tracta d’una líder carismàtica i farien bé els 122 diputats i diputades del Parlament que no volen saber res ni de Vox ni d’Aliança Catalana de prendre-se-la seriosament.

Quan els polítics s’enfronten directament a Orriols, cosa que van fer en la campanya electoral catalana, el que provoquen és una polarització política entre ella i la resta de partits. Aquest és l’error que es va cometre a l’Ajuntament de Ripoll entre el 2019 i el 2023. Era una única regidora davant setze regidors més, fins al punt que molts la veien com la pobra noia, perquè tots els polítics anaven en contra seu. El 2019, dos anys després de l’atemptat terrorista gihadista del 17 d’agost, ella només va obtenir 500 vots i escaig, i era l’única regidora. Per tant, l’atemptat en si no va fer que tingués un ascens fulgurant. Simplement recollia no només l’atemptat, sinó també el precedent d’un regidor de Plataforma per Catalunya que hi havia hagut a Ripoll. Per tant, hi havia aquest rebuig cap a la immigració en general, no només islamofòbia. Però què fa Orriols entre el 2019 i el 2023? Doncs es presenta com l’única persona que fa un discurs d’islamofòbia arran dels atemptats del 17-A. La resta de partits, en canvi, no volen parlar de l’atemptat i veten qualsevol acció respecte a això. I això és el que s’ha tornat a repetir en la campanya electoral catalana i el que s’està repetint ara a l’hemicicle del Parlament: que han deixat Orriols apartada a dalt de tot a l’hemicicle i fan una confrontació dialèctica amb ella. Fer això implica una polarització que es canalitza després a les xarxes socials i en nous votants d’Aliança Catalana. Per tant, en comptes de fer discursos de confrontació amb Orriols, el que haurien de fer la resta de partits és millorar el disseny de les polítiques públiques amb impacte social en temes com les beques de menjador escolar, les prestacions socials, la inseguretat... Això té un impacte a mitjà o a llarg termini, però és el que reclama la ciutadania. Si el que fan els partits és centrar-se en la confrontació dialèctica, sempre hi perdran, perquè un partit nacionalpopulista presenta solucions fàcils a problemes complexos.

Sílvia Orriols diu que és l’única que està parlant del terrorisme gihadista. És la primera política ripollesa que erigeix un monument a les víctimes de l’atemptat terrorista del 17-A. Per tant, és un error dels polítics dels altres partits, que mai ho van fer. Hi hauria d’haver hagut un monument a Ripoll des del primer any. Un altre exemple. Els dies següents de l’atemptat, quan hi va haver aquella manifestació multitudinària, van fer bé els polítics de denunciar la islamofòbia, que estava creixent en aquell moment, però van fer malament de no denunciar la ideologia de l’atemptat del 17-A, que era l’islamisme radical.

Jo crec que l’escenari més probable és el de l’ascens. Una de les claus la tindrem en les eleccions municipals del 2027. Crec que Aliança Catalana hi obtindrà, com a mínim, un centenar de regidors més, perquè en les eleccions catalanes ha quedat en primera posició en municipis on no tenen cap afiliat. En el cas de les eleccions catalanes, no sabem ni quan seran, però amb aquesta capil·laritat territorial crec que aconseguirà grup parlamentari i que fins i tot avançarà alguns partits tradicionals que ara són al davant. El que no és tan probable és que registri una davallada i desaparegui com va passar amb Plataforma per Catalunya. Podria succeir si Orriols deixés el partit i es retirés de la política. Però, si no es retira, el més probable és l’ascens. Catalunya ha deixat de ser un oasi europeu i, definitivament, hi ha hagut la gestació del nacionalpopulisme català.