Jo volia ser professor, des del primer moment, i per això vaig anar a la universitat. El que m’agradava més era la natura, les papallones, tot això. La biologia hi encaixava: aprendria dels animals i la natura i ho podria explicar després. Un pla ideal per a mi.

Quaranta anys de docència, dels quals 25 de director; 15 sense ser-ne, però d’aquests en vaig fer 4 com a cap d’estudis i un com a secretari. També havia estat cap de seminari, de departament... Sempre veia aspectes millorables i m’implicava, però mai no vaig deixar de fer classes.

Vint-i-nou anys al centre i 25 de director, només 4 anys pel mig sense ser-ho. Diu molt de la paciència del claustre! Ara, si hi hagués hagut alternativa, no m’hi hauria presentat. Quasi sempre vaig treballar amb el mateix equip directiu. Érem una colla d’amics que dirigíem un institut. El Rahola, com a institut de BUP, el vam iniciar una quinzena de professors, amb un nom de central nuclear, Girona 3 (l’1 era el Vives, el 2 el Sobrequés...). L’inici del Girona 3, no va ser fàcil, tot i que hi havia molt bona companyonia entre el professorat. Va ser complex, perquè en aquell moment no teníem zona d’escolarització i ens van assignar els alumnes que no havien pogut entrar als altres centres, i tot plegat era massa dispers.

La societat s’ha anat fent cada cop més complexa, els instituts també, i molt, i no em veig amb cor d’analitzar tantes variables com hi ha. Llavors, sempre hi ha qui busca solucions fàcils, com aquesta de separar nens i procurar fer grups homogenis per capacitat, interès, esforç... No em sembla, de cap manera, una bona opció. L’altre dia, vaig llegir que la nota més alta de selectivitat d’aquest any l’havia aconseguida un noi que havia repetit un curs a primària. Em va agradar conèixer aquesta dada!

Hauríem de mirar de tenir-hi el 99%, però fan falta recursos per diversificar al màxim l’oferta educativa. Quan va arribar l’ESO, els instituts ens vam veure desbordats. No hi va haver una planificació realista del que podia passar amb el cent per cent de la població a l’institut. Llavors, s’han anat obrint mesures correctores, però massa tard, i després d’haver fet patir molta gent, professorat, alumnat i famílies. Cada nou recurs d’ajuda va ser molt celebrat, perquè l’institut de sempre i el treball acadèmic clàssic no està pensat per a tota la població escolar. Segurament, encara és molt millorable tot plegat.

Una síntesi màxima seria que s’estimi els alumnes. Si els estima i els considera, sempre es podrà posar al seu lloc. Ha de ser una persona equilibrada, amb prou autoestima, responsable, pacient, treballador, flexible, amb capacitat de diàleg. I no hauria d’oblidar mai el sentit de l’humor. Ara faré una confessió. Quan haig de fer un discurs, parlar de determinats temes, com que sé que a la gent li agrada que es facin cites de personatges i sé també que la gent escolta poc el que es diu, i a mi m’agrada jugar, m’he inventat un referent que cito sovint, Johm Atteig, que, si t’hi fixes bé, ve a dir “jo mateix”. Li faig dir el que vull i, a més, segons el tema que tracti, té savieses diverses; a vegades, és un psicopedagog reconegut, un eminent biòleg, un geòleg... No em ve d’aquí. Mai ningú no m’ha qüestionat la seva solvència.

Em sembla que per treballar a secundària la té tothom, la saviesa. El professorat de secundària, en canvi, no té prou formació pedagògica i no sempre és prou hàbil en la gestió del grup classe.

Contribuir a fer que els seus alumnes, de grans, siguin persones equilibrades, satisfetes amb si mateixes i, sobretot, bona gent. Amb aquestes qualitats segur que seran ben competents en les seves feines.

Soc una persona escèptica amb tot això. Els nanos esperen que els donis informació, que els proposis activitats interessants, que els facis pensar. Jo procurava fer això, sense tecnicismes pedagògics ni gaire teatre, amb acudits, això sí, i sent proper, escoltant les necessitats que anaven manifestant. Sempre he procurat ajudar tots els meus alumnes.

Que t’agradi la funció, tenir un bon equip, ben cohesionat, ser humil, dialogant, escoltar tothom, compartir molt totes les decisions i procurar sempre per la bona harmonia amb tota la comunitat educativa.

La majoria vinculades a les notes. Hi ha aquesta obsessió amb l’objectivitat de l’avaluació, quan és clar que l’avaluació no pot ser objectiva, perquè avalues persones amb mil circumstàncies al darrere, que a mi em sembla que també s’han de considerar.

Jo soc un bonista convençut. Tractava sempre diferent tothom, en funció de les seves peculiaritats. El que em sabia greu era que no ho sabia tot de tothom i em passaven per alt nanos que tenien un problema molt gros i, llavors, no podia tractar-los de manera bonista, com mereixien. Sé que soc de bon convèncer, en general, amb tot i amb tothom. I n’estic ben satisfet!